domingo, 24 de enero de 2016

PARIS-AUSTERLITZ, LA NOVELA PÓSTUMA DE RAFAEL CHIRBES



Acabo de leer la novela póstuma de Rafael Chirbes. Literatura sin ninguna complacencia, Un golpe directo al estómago. Una historia de querencia, afectos y desafectos;  de supervivencia, del sexo como comunicación y como tabla de salvación. Una historia de soledades y de la imposibilidad del amor envuelta en el humo de cientos de cigarrillos Gitanes y el hedor anisado del Pastis. Una historia sobre las diferencias sociales y culturales. Una historia de emigración, de supervivientes, de perdedores, de obreros y burgueses. Una grandiosa novela sobre la dignidad del ser humano, alejada de moralidades y con la enfermedad y la muerte como metáforas. ¿Quién había dicho que la lucha de clases ya no tenía vigencia?

El lector que diga que no ha encontrado en estas páginas ni  Crematorio ni En la orilla es porque  no ha sabido leer Paris-Austerlitz ni las anteriores novelas. Chirbes siempre nos cuenta la misma historia de soledades y de búsquedas del yo, del tiempo, de la esperanza imposible a través de los mismos personajes. ¿El joven pintor narrador, el amante madrileño referenciado,  la madre o el padre de Paris Austerlitz no aparecen en La larga marcha, La caída de Madrid o en Los disparos del cazador? ¿Quién no nos asegura que el Ahmed de En la orilla  no es en esencia el Ahmed de Paris- Austerlitz? Casi siempre hay un Ahmed en las novelas de Chirbes. ¿Michel, el homosexual obrero y maduro, no esta implícito en otras novelas? ¿No es la otra cara de la misma moneda? ¿Este personaje que busca a la desesperada el afecto no está en todas las novelas de Chirbes?  Las respuestas que me doy a estas preguntas me reafirman el carácter único y unitario de toda la obra de este genial escritor.

Tardó veinte años en escribir esta novela de temática homosexual totalmente alejada de las ñoñerías políticamente correctas, y lo puedo entender, Me conmueve su coherencia y valentía, así como su compromiso por la búsqueda de la verdad, aunque  esta sea íntima y desgarradora. Algo que ya estaba en su primera novela, Mimoun, cuyo protagonista también era un homosexual que buscaba su lugar en el mundo, en este caso en Marruecos.  Me emociona sobremanera  pensar -o deducir- que la paradoja del azar y de la muerte ha cerrado una obra narrativa con la misma novela que la inicio. Mimoun y Paris-Austerlitz comparten el mismo protagonista, una figura en la que Chirbes buscó sus respuestas.  Mimoun abre el ciclo chirbesiano y  Paris-Austerlitz lo cierra. Así que, en este juego de coincidencias buscadas o azarosas, resulta lógico que Chirbes le haya puesto a su última novela el título de la estación de ferrocarril que une la capital francesa con España, con el sur, con Marruecos. Un alfa y un omega para una obra tremendamente existencialista. Siempre he encontrado mucho de Albert Camus en las obras de Chirbes. Tras la lectura de esta última novela me reafirmo en ello.

Me produce mucha tristeza pensar que ya no volveré a leer ninguna nueva novela de Rafael Chirbes. Me queda el consuelo de la relectura de su legado, sin duda uno de los más importantes en lengua castellana de los últimos cincuenta años.

martes, 5 de enero de 2016

LES MAGUES DE GENER FAN ESCLATAR DE NOU LES CROADES


Estic fins als nassos de l'aldarull de les reines magues -les tres magues de gener- orquestrat pels sectors més reaccionaris de la ciutat de València. Comprenc que el PPCV s'ha d'agafar a un clau ardent per a acontentar a certs sectors del seu electorat, però tot és un sense trellat i el soroll ha arribat a nivell nacional, tal vegada per calfar els ànims, sobretot veient com està el panorama polític i com l'esquerra copa el poder al nostre país. Els intolerants i antidemòcrates sempre es comporten de la mateixa manera i aprofiten la religió catòlica mal entesa i els cops al pit per intentar guanyar vots. La dreta sempre se les ha gastat de la mateixa manera al nostre país. Només cal fer una ullada a la nostra història contemporània. Però afortunadamente la societat i la realitat han canviat.

Dilluns passat, fent zàping, vaig caure en el programa El Cascabel, emès per 13TV. Mai havia escoltat major nombre de bogeries contra les magues de gener com les que van proferir Miguel Ángel Rodríguez, Alfonso Rojo Joaquín Leguina -qui t'ha vist i qui et veu-, entre altres convidats al programa. Em vaig tindre que pessigar el braç per a comprovar que no estava somiant, que no estava a cap sessió del Concili de Trento, encara que semblava que san Carles Borromeo s'havia reencarnat en el presentador i els tertulians del programa. Per llançar més llenya al foc  va entrar per telèfon la regidora del PP a l'Ajuntament de València Beatriz Simón, que va disparar tota la seua artilleria difamatòria contra l'alcalde Joan Ribó, el Tripartit, el laïcisme i el que li passava pel cap en aquell moment. L'altra nit aquesta regidora, la mateixa que fa quatre anys va aparèixer a la premsa per fer ús privat del cotxe oficial, semblava  Pere l'Ermità predicant la Primera Croada: vergonya per la cavalcada republicana organitzada per la Societat Coral El Micalet, vergonya per a haver llevat el Pessebre de la Plaça de l'Ajuntament, vergonya perquè Joan Ribó no deixa anar a les processons, vergonya per la creu al cementeri, que si la tradició catòlica, que si la Guerra Civil, que si açò i que si allò. Només li va faltar cridar Deus le volt! per començar la croada contra una València convertida en un nova Jerusalem on cal reconquistar els sants llocs -Ajuntament, Generalitat, Diputació...- de les mans sarraïnes de l'esquerra. La cosa s'ha escampat per les xarxes socials i també s'ha fet campanya a més d'un diari. A banda del context, les pobres magues han sigut qualificades de lletges, grosses, velles, bruixes i fins i tot de putes.  Cadascun que s'expresse com vulga o com puga, però no cal insultar ni dir mentides. Ja sabem allò de que quan no tingues arguments, malparla qua alguna cosa quedarà, però la dialèctica no és açò. 

Per què Beatriz Simó no va parlar de la tolerància que es viu des de fa sis mesos a la ciutat de València? Per què no li va dir als tertulians  i a l'audiència de 13TV que l'actual govern municipal de València no ha llevat El Pessebre sino que l'ha traslladat a la plaça de la Reina, al costat de la Seu? Per què no va contar que cada dia milers de persones visiten el saló de cristall de l'Ajuntament de València per a gaudir del meravellós pessebre d'estil napolità que ha instal·lat el govern sarraí d'esquerres? En més de 20 anys de govern popular a la ciutat de València mai es van obrir les portes de la casa de tots als ciutadans per visitar un Pessebre per Nadal, i aixó que el govern encapçalat per Rita Barberà, i al que pertanyia Beatriz Simón, era més catòlic que l'emperador Carles V. Per què no va contar la regidora popular que la ciutat de València va acollir aquest cap d'any a més de 15.000 joves cristians durant la trobada europea de la comunitat Taizé i que el govern sarraí d'esquerres que encapçala Joan Ribó va donar tota classe de facilitats a l'organització. Per què s'ha clavat dins del mateix sac d'intolerància a centenars de catòlics que viuen la seua religió des de la tolerància, la solidaritat, la diversitat  i l'estima. Afortunadament els brams dels dracs ja no fan por i els dinosaures s'han convertit en una una joguina per a xiquets.  Tot ha canviat encara que alguns no volen adonar-se. Coses de mal perdedors.