tag:blogger.com,1999:blog-4480269972681341062024-03-05T20:04:09.759-08:00Ideal RoomEl blog de Manolo GilManolo Gilhttp://www.blogger.com/profile/12307600266361685291noreply@blogger.comBlogger88125tag:blogger.com,1999:blog-448026997268134106.post-56758475283202350062019-08-02T05:17:00.000-07:002019-08-02T08:48:44.453-07:00OBLIDADA CONCHA ALÓS<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;">
</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiO6nqzmNefXMUZxrvxguQghk8_Xfj9QjMig2vSOC_G54qezvH1BE1oX6LY4ZKmTx-aizow-C3uw3u0UgEf3Oqu2L_cjNqQz9Q4SZKuPFG4IBZEMlQyHMzAS4EW2QnvenFFvOD8SfjuXmQ/s1600/Concha+Alos+2.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="272" data-original-width="185" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiO6nqzmNefXMUZxrvxguQghk8_Xfj9QjMig2vSOC_G54qezvH1BE1oX6LY4ZKmTx-aizow-C3uw3u0UgEf3Oqu2L_cjNqQz9Q4SZKuPFG4IBZEMlQyHMzAS4EW2QnvenFFvOD8SfjuXmQ/s1600/Concha+Alos+2.jpg" /></a></div>
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg-MiNrUx1JAe3Yhd3HhY5JsMRE_ojoY1b81xs0zwlyrVYTEQZ9n15_4N1RI2W69QJwA4vhd1TjsjtEY-b9Ppfudru1e5Uk8OzYMA2j04-t7piaqID6WREwiIPXusKIkQbxLKjzJxw1nuc/s1600/Concha+Alos+4.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"></a><br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
Tenia tretze o catorze anys quan vaig descobrir <b>Concha Alós</b>. Descobrir que no llegir, perquè la lectura va vindre molt més tard. En aquells anys del franquisme accedir a un llibre era tota una odissea, sobretot per a un adolescent lletraferit de família treballadora i sense recursos com jo. A la casa dels meus pares no hi havia llibres. Les biblioteques públiques d'aleshores eren pràcticament inexistents i tenien les prestatgeries plenes d'exemplars vells, porgats i polsosos. Comprar-ne era quasi una quimera degut a la nostra complicada economia familiar, però no gens més complicada que la d'altres milers de famílies. Un llibre es comprava si era totalment necessari per a l'escola i si no hi havia més remei, la qual cosa suposava més cigrons i menys carn a la taula. Els diners no prestaven per a tot. Ma mare, amb el seu tarannà de solucionari, sempre trobava una manera d'estalviar-se la compra en forma de parent o veí que acabaven prestant-nos aquell títol que necessitavem.<br />
<br />
En aquells anys de misèria cultural, el <b>Circulo de Lectores </b>va fer que els llibres arribaren a moltes famílies treballadores per una mínima quota trimestral. Una iniciativa de foment de la lectura que caldria estudiar, com la <b>Biblioteca Bàsica Salvat </b>o les col·leccions de butxaca de l'<b>Editorial Burguera</b>. Cada tres mesos un comercial del Circulo ens portava a casa una revista perquè triarem els títols, normalment dos per trimestre. Passats uns dies tornava per arreplegar la comanda i, quan tenia els llibres, te'ls portava. En una d'aquestes revistes vaig descobrir Concha Alós. Al costat de la coberta d'una de les seues novel·les, no recorde quina, apareixia la fotografia d'una dona d'uns quaranta anys, molt elegant, amb ulleres fosques de pasta, cabells pentinats en topo, un serrell que li tapava pràcticament tot el front i un collar de perles amb tres voltes. Com a peu de foto posava el seu nom i el lloc i any de naixement. Descobrir que era de Castelló em va omplir de goig, sobretot perquè pensava que no hi havien escriptors valencians. Trobar una escriptora castellonenca a la revista del Circulo de Lectores era superar el provincianisme i entrar en una nova galàxia interestel·lar.<br />
<br />
El nom de Concha Alós sempre m'ha acompanyat sense saber ben bé la raó. Durant molts anys vaig ser el seu nolector. Un dia tot va canviar tot al trobar a la biblioteca pública un exemplar de <i>Las hogueras. </i>Els temes que tractava, els personatges, el gran domini del vocabulari i l'estil em van sorprendre. Per què s'havia condemnat a l'oblit aquella escriptora que res tenia que envejar a <b>Ana María Matute, Carmen Laforet </b>o <b>Carmen Martín Gaite</b>? Quan <b>Rosa Roig</b> i <b>Manola Roig</b> preparaven el seu llibre <i>Contem històries de dones d'ací</i> els vaig suggerir que la tragueren de la cova i feren justícia. Ho han fet. Gràcies, germanes.<br />
<br />
Filla d'una família republicana, Concha Alós va nàixer a València el 1926 i va passar la infantessa i joventut a Castelló. A finals dels anys quaranta es casà amb el periodista i poeta conquès <b>Elíseo Feijoo</b>, redactor del diario <i>Mediterráneo</i>. L'any 1950, al designar el seu marit subdirector del diari <i>Baleares</i>, es trasllada a Palma de Mallorca. Ací estudia magisteri i treballa com a mestra. Amb Feijoo freqüenta els cercles literaris illencs com <i>Papeles de Son Armadans</i>, la revista de <b>Camilio José Cela</b>, i comença a escriure. Finalista del <b>Premi Sésamo</b>, guanya el <b>Premi Ciutat de Palma de Novel·la</b> el 1958 amb <i>Cuando la luna cambia de color. </i>S'enamora de <b>Baltasar Porcel</b>, un jove tipògraf del <i>Baleares, </i>onze anys més jove que ella, que aspira a ser escriptor. El 1959 se separa del seu marit i se'n va a viure amb Porcel a Barcelona per dedicar-se ambdós a la literatura. La conservadora societat palmesana queda commocionada. A Barcelona, mentre desenvolupa una important carrera literària com a novel·lista d'èxit, tradueix les obres de Porcel al castellà i l'ajuda a professionalitzar.se. El 1962 guanya el Planeta amb <i>Los enanos</i>, però ha de renunciar al premi per tindre els drets l'editorial <b>Plaza y Janés</b>, que havia desestimat la seua publicació pel contingut esquerrà. El 1964 torna a guanyar el Planeta amb <i>Las hogueras. </i>Segueixen <i>El caballo rojo</i>, on conta les seues vivències durant la Guerra Civil a Castelló, <i>La madama</i>, <i>Rey de gatos</i>, <i>Os habla Electra </i>i <i>Argeo ha muerto, supongo. </i>La seua fama decreix durant els anys 80, ja separada de Porcel. El 1986 publica la que serà la seua darrera novel·la, <i>El asesino de los sueños. </i>Sola, completament oblidada i malalta d'Alzheimer mor el 2011 a Barcelona.<br />
<br />
Adscrites al realisme, les novel·les de Concha Alós són molt agosarades, fins i tot brutals. L'autora descriu molt bé els ambients burgesos i la psicologia dels personatges femenins des d'una perspectiva de gènere. Amb un profund compromís social, tracta temes insòlits per a l'època com la insatisfacció, la solitud, l'adulteri, la prostitució, l'avortament, el sexe o l'homosexualitat. Vistes les temàtiques, no ens resulta gens estrany que tinguera greus problemes amb la censura. Moltes vegades, per burlar-la, tingué que utilitzar escenaris aparentment allunyats de la realitat quotidiana que esdevenien metafòrics. Amb l'arribada de la democràcia Concha Alós queda invisibilitzada, bé per pròpia voluntat bé perquè el món editorial l'abandona després d'haver sigut una autora d'èxit durant dues dècades. Al País Valencià també se li oblida. En realitat, ja era invisible perquè sempre va estar allunyada dels cercles literaris valencians. Tantes dècades a Palma i Barcelona acaben pesant.<br />
<br />
Recentment l'editorial <b>La Navaja Suiza</b> ha recuperar el recull de contes <i>Rey de gatos. Narraciones antropófagas. </i>Una bona ocasió per apropar-se a l'obra d'aquesta escriptora tan injustament oblidada.<br />
<span style="color: #676767; font-family: "lato" , sans-serif;"><br /></span>Manolo Gilhttp://www.blogger.com/profile/12307600266361685291noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-448026997268134106.post-19508914603434991322019-07-19T06:09:00.003-07:002019-07-19T06:10:42.986-07:00EL VENTRE DE NÀPOLS<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj1Colz0MDGH5OYHYElZFJV325bkqFT3XBD94CDDOgeaIDdyXwHJF1RQRO1f4B7zGS3FyiIlK83p5qIpsjMGFFfyJ-V6HxJTSLri4R08c5gmowirzDO4g5tp6QItPHB_xTtscYOkimEk_g/s1600/1502211253_339789_1502211939_noticia_normal.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="473" data-original-width="360" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj1Colz0MDGH5OYHYElZFJV325bkqFT3XBD94CDDOgeaIDdyXwHJF1RQRO1f4B7zGS3FyiIlK83p5qIpsjMGFFfyJ-V6HxJTSLri4R08c5gmowirzDO4g5tp6QItPHB_xTtscYOkimEk_g/s320/1502211253_339789_1502211939_noticia_normal.jpg" width="243" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<br />
Qui em coneix sap de la meua fascinació per Nàpols i tot el que estiga relacionat amb aquesta ciutat. El Vesubi, Pompeia, Totó, els <i>castrati, </i> Capodimonte, Pulcinella, el Monestir de Santa Chiara, inclús en la versió <i>fox</i> de <b>Jorge Sepúlveda</b>. el <i>funiculì funiculà,</i> les botigues de<i> pesepri </i>nadalencs al carrer de Sant Gregori Armeno, les capelletes de carrer dedicades a les ànimes del Purgatori, inclús el Crist <i>velato </i>de la Capella de Sansevero. Un univers urbà contradictori i anacrònic com la mateixa vida. El temps quotidià eternitzat entre el naixement i el traspàs. Eros i Thànatos a una ciutat vulnerable que s'alça als peus d'un volcà i que tremola amb els moviments dels malucs de <b>Sophia Loren</b> i les <i>maggiorate, </i>la qual cosa mai no gens banal. Una ciutat italiana, però també valenciana. En definitiva, mediterrània. La ciutat d'<b>Alfons el Magnànim</b> i de <b>Josep de Ribera</b>, <i>lo Spagnoletto</i>. Els valencians hem estat ací molts anys, segles. Solatge i circumstàncies que fan que encara avui siguem molts els qui trobem o retrobem la nostra infantesa als seus carrers, com si Via Toledo o el <i>quartiere spagnolo</i> foren l'espill dels atzucacs de la Xerea o viceversa. Ciutat enyor i garbuix, perquè del caos venim. Un imaginari real, evocat o ficcionat, perquè amb les percepcions emocionals de les coses perdudes mai se sap.<br />
<br />
L'encís em porta a llegir tot el que cau a les meus mans sobre Nàpols, especialment literatura. M'agrada molt <b>Anna Maria Ortese</b>, una escriptora pràcticament desconeguda a casa nostra que caldria reivindicar. Ortese va prendre el pols a la ciutat com ningú ho havia fet, i això que era romana. També m'agraden molt les obres de teatre d'<b>Eduardo De Filippo</b>. La seua mirada local i a la vegada universal representa l'essència popular napolitana.<br />
<br />
Fa uns dies vaig descobrir <b>Matilde Serao</b> i <i>El ventre de Nàpols</i>, llibre publicat per <b>Gallo Nero</b>. Una bona troballa que sumar a la meua col·lecció. Nascuda a Grècia, Serao va ser una autora verista de novel·les i contes, però que va destacar sobretot per la seua intensa carrera periodística. No sols va ser una de les primeres dones italianes periodistes, sinò que va ser fundadora i directora de capçaleres com <i>Il Corriere di Roma</i>, <i>Il Corriere di Napoli</i> i <i>Il Mattino</i>, el diari més llegit del sud d'Itàlia. `A banda d'aquests tres projectes impulsats amb al seu marit, el periodista <b>Edoardo Scarfoglio</b>, Serao va fundar en solitari el seu propi diari, <i>Il Giorno</i>, i el va dirigir fins la seua mort el 1904.<br />
<br />
<i>El ventre de Nàpols</i> està concebut com un ambiciós reportatge periodístic arran de la gravíssima epidèmia de còlera que va patir la ciutat el 1884. L'autora no sols retrata la ciutat durant aquell any, sinò que mostra les ínfimes condicions higièniques en les quals vivien les classes més baixes Una descripció d'una esferidora cruesa que mostra molts tres de la ciutat actual. Serao dibuixa un fresc social quasi infernal i denuncia la inoperància del Govern d'aleshores. Descriu com viuen moltes famílies, com la seua indigència els porta a recòrrer a la usura i comveuen en el Gioco del Lotto l'única esperança de redempció. <i>El ventre de Nàpols</i> és un fantàstic exemple de periodisme literari i el descobriment d'un autora incommensurable. Una nova troballa per nodrir la meua fascinació napolitana. I la d'altres.Manolo Gilhttp://www.blogger.com/profile/12307600266361685291noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-448026997268134106.post-82574960644425144672018-08-31T07:32:00.001-07:002018-08-31T07:55:20.621-07:00ELS ESTRANYS<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhiZw9VWp8gL0P44IyNSM7eQThxFAGSSP8EeVbjXr2TTvShUBYUCMOXzHvAfZRTnhwcx4NFPbL-IKfUga0PhzfFFVlDjLamY-4ySuYykHWrWnNqwyTuAMhhAJhTfxR6osRfny-YyX4dsg4/s1600/_2.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="276" data-original-width="182" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhiZw9VWp8gL0P44IyNSM7eQThxFAGSSP8EeVbjXr2TTvShUBYUCMOXzHvAfZRTnhwcx4NFPbL-IKfUga0PhzfFFVlDjLamY-4ySuYykHWrWnNqwyTuAMhhAJhTfxR6osRfny-YyX4dsg4/s1600/_2.jpg" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<b>Raül Garrigasait</b> (Solsona, 1979), amb la seua primera novel·la <i>Els estranys</i>, ha guanyat el <b>Premi Llibreter 2017</b> i el <b>Premi Òmnium a la millor novel·la en llengua catalana 2018</b>. Un bon començament. Això és arribar i moldre, mai millor dit. Encara que no siga en la ficció pròpiament dita, Garrigasait no és nou a la plaça de les lletres catalanes. Traductor de grec i alemany -ha traduït <b>Nietzsche</b>, <b>Plató</b>, <b>Rilke</b>, <b>Goethe</b>, <b>Bauman</b> i <b>Papadiamandis</b>, entre altres-, és editor de la Col·lecció de Clàssics Grecs i Llatins de la <b>Fundació Bernat Metge </b>i autor d'<i>El gos cosmopolita i dos espècimens més, </i>un híbrid entre l'assaig i la ficció en forma de relat de viatges en el qual reflexiona sobre el nostre temps.<br />
<br />
Amb influències de <b>Joan Perucho</b> i <b>Valle-Inclán</b>, <i>Els estranys</i> és una novel·la amb diferents registres i nivells de lectura. Un joc metaliterari farcit de personatges carnestolencs i esperpèntics que barreja passat i present. L'argument és senzill: el narrador -<i>alter ego</i> de l'autor- rep l'encàrrec de traduir les memòries del príncep prussià Felix von Lichnowsky, un personatge real que va participar en la primera guerra carlina i que cita Perucho en <i>Les històries naturals. </i>La investigació sobre aquest personatge farà que descobrisca de manera fortuïta uns documents sobre l'estada a Solsona de Rudolf von Wielemann, un personatge de ficció que també va lluitar en la primera guerra carlina i que acaba sent el protagonista indiscutible de la novel·la.<br />
<br />
Wielemann arriba a Solsona per a lluitar en el bàndol carlí, que per a ell representa l'ordre i la tradició. Però la realitat que es troba no representa en absolut els seus ideals, sinó un món desconcertant que s'estavella contra els seus esquemes ideològics. Els carlins que coneix pertanyen a les capes socials més baixes. Són persones sense formació que exerceixen la violència de manera irracional per defensar un ordre ultraconservador davant de la modernitat. Aquests carlins exerceixen la violència no per a aconseguir un canvi revolucionari, sinó per a defensar un ordre legitimista en el qual ells són els més perjudicats. Aquest món ultraconservador, supersticiós, fosc i visceral xoca amb Wielemann, una persona culta que llig <b>E.T.A. Hoffmann</b> i altres romàntics, que toca al piano les sonates de <b>Beethoven</b>, que és amant de l'ordre i les tradicions. Aquest estavellament li canviarà l'esquema ideològic, perquè, com diu un personatge de la novel·la, "l'Ordre i la Legitimitat del nord no són el mateix que l'Ordre i la Legitimitat del sud".<br />
<br />
Garrigasait desenvolupa en <i>Els estranys </i>un interessant discurs sobre l'alteritat, sobre la por, sobre la dicotomia Nord-Sud, sobre l'ordre i la representació de l'ordre, sobre la banalització de la violència. Una mirada al passat des de l'avui que també és un cant a l'amistat personificat en la relació entre Wielemann i el metge Miquel Foraster, en la seua comunicació mitjançant la música i les emocions. Una bellíssima metàfora de la fraternitat enmig d'un món boig i delirant que reacciona amb violència davant dels valors democràtics i els drets humans. Una novel·la que ens fa pensar sobre l'esclat feixista que actualment vivim al nostre país.<br />
<br />
<b>Raül Garrigasait. <i>Els estranys</i>. Edicions de 1984. </b><br />
<br />
<br />Manolo Gilhttp://www.blogger.com/profile/12307600266361685291noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-448026997268134106.post-13990659053145353032018-08-13T10:56:00.001-07:002018-08-14T01:02:24.213-07:00FRANCIS BACON I L'OLOR DE LA SANG<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjfGsNDTOuy7I_GiPF_40ZR67WLTj_utPJ7CHdvJ2LkXtDpKzwPz7UjRXeCTVhmwujr7ALa2FnNUGZgt5c3srtEhPfh1SHHEgG7phOV6ePUNQKOEkwcbEbyuTAv8FIKSK8YbMQke7JiAtM/s1600/bacon_libro.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1447" data-original-width="945" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjfGsNDTOuy7I_GiPF_40ZR67WLTj_utPJ7CHdvJ2LkXtDpKzwPz7UjRXeCTVhmwujr7ALa2FnNUGZgt5c3srtEhPfh1SHHEgG7phOV6ePUNQKOEkwcbEbyuTAv8FIKSK8YbMQke7JiAtM/s320/bacon_libro.jpg" width="208" /></a></div>
<br />
<br />
En 2009 vaig visitar al <b>Museu del Prado</b> la gran exposició retrospectiva sobre <b>Francis Bacon</b>, organitzada conjuntament amb la <b>Tate Britain</b> i el <b>Metropolitan Museum of Art </b>de Nova York, amb motiu del centenari del seu naixement. Una exposició excepcional amb quasi un centenar d'obres que em va permetre endinsar-me en el particular món d'aquest artista com mai no havia pogut fer fins aquell moment.<br />
<br />
Les obres de Bacon traspassen la figuració i l'abstracció. No són narratives, no composen cap relat, per tant no van a l'intel·lecte, sinó directament al cos, al sistema nerviós, als budells, al fetge. Davant d'aquella intensitat de carn i sang expandida, vessada, de cossos sense òrgans, de crits, de violència que ens afecta en la sensació, som objecte i subjecte a la vegada. Som els sentits des-regulats. Som la nostra sensació en primera persona, mai els receptors de les sensacions viscudes i transmeses per l'artista.<br />
<br />
Les obres baconianes són el retorn a un estat primegi, a un estat d'inquietant animalitat on no hi ha explicació intel·lectual possible. Estem sols amb les nostres emocions bàsiques sense el pes de la cultura. Una solitud despullada, aclaparadora, desassossegadora. Gilles<b> Deleuze</b> ho explica molt bé en <i>Lógica de la sensación</i>, el seu treball sobre l'obra del pintor.<br />
<br />
Aquest agost he tingut ocasió de pensar Bacon llegint <i>El olor a sangre humana no se me quita de los ojos. </i>Títol inquietant estret de <i>L'Orestea</i> d'<b>Èsquil </b>per a<b> </b>unes converses que va mantindre el pintor amb l'escriptor <b>Franck Maubert</b> en els anys 80. Una reflexió sobre la creació, l'instint, l'impuls barrejat amb la vida, les imatges textuals i visuals, la carn i la carnalitat, la representació esquinçadora de l'ésser humà i el crit desesperat de la solitud.<br />
<span style="font-size: x-small;"><b><br /></b></span>
<span style="font-family: "times" , "times new roman" , serif; font-size: x-small;"><i><b>"Mi pintura es, en primer lugar, instinto. Es un instinto, una intuición que me empuja a pintar la carne del hombre como si se expandiese fuera del cuerpo, como si fuera su propia sombra. Yo la veo de esa manera. El instinto está mezclado con la vida. Trato de situar el objeto lo más cerca posible de mí y me gusta esta confrontación con la carne, esa auténtica desolladura de la vida en estado bruto (...) Yo no deformo por el placer de deformar,(...) intento transmitir una realidad de la imagen en su fase más desgarradora (...).</b></i></span><br />
<b><span style="font-size: x-small;"><span style="font-family: "times" , "times new roman" , serif; font-size: xx-small;"><i><br /></i></span><span style="font-family: "times" , "times new roman" , serif; font-size: xx-small;"><i>" Pinto sólo con el instinto (...) Cuando doy la primera pincelada sobre la tela, no sé adónde voy. En fin, casi no lo sé, hay mucho de azar. Cuando se forma la imagen me gusta el accidente. (...) Me gustan las heridas, los accidentes, las enfermedades, todo aquello donde la realidad se abandona a sus fantasmas (...)."</i></span></span></b><br />
<div>
<span style="font-family: "times" , "times new roman" , serif; font-size: x-small;"><i><br /></i></span></div>
En aquestes converses Bacon comenta el seu procés creatiu i ens parla dels seus detonadors impulsius: les tragèdies d'Èsquil, els poemes de<b> T.S.Eliot </b>i <b>W.B Yeats</b>, el <i>Macbeth</i> de <b>Shakespeare</b>, <b>Marcel Proust</b>, les pel·lícules de <b>Michelangelo Antonioni</b> i <i>Le chien andalou</i> de <b>Buñuel</b>, les pintures de <b>Lucian Freud</b>, <b>Balthus</b>, <b>David Hockney</b>, i per suposat les de <b>Velázquez</b>, <b>Poussin</b>, <b>Ingrés</b>, <b>Goya</b>, <b>Toulouse-Lautrec</b>, <b>Picasso</b> i les escultures d'<b>Alberto Gicometti</b>, sense oblidar el seu interès per <b>Marie-Jo Lafontaine</b> i els video-artistes. Unes converses agosarades que es complementen amb una introducció on Maubert descriu l'estudi del pintor a South Kensington, a Londres, i comenta, entre altres coses, l'impacte que li van produir els títols de crèdit de la pel·lícula <i>Last tango in Paris</i>, de <b>Bernardo Bertolucci</b>, on les pertorbadores pintures de Bacon estaven acompanyades de la música de <b>Gato Barbieri. </b> El llibre acaba amb un capítol que ben bé podria haver sigut obviat en el qual Maubert relaciona el pintor amb el seu avantpassat filòsof i homònim, encara que torbem alguns apunts interessants. <i>Nobody is perfect!</i><br />
<br />
<span style="font-family: "times" , "times new roman" , serif; font-size: x-small;"><i><b>"Pintar es la búsqueda de la verdad (...) La pintura es la lengua en sí misma, es un idioma aparte. Nadie es capaz de hablar de ella. ¿Y para qué hablar de ella? Mirémosla". </b></i></span><br />
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif; font-size: xx-small;"><i><br /></i></span>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhEH-x1yaqNYRE9xKtJN_SZOil92P6KeMOQifz19uS6jvpL4BVdJOKcEmTaUDXyoD4ugueDBmaYafJTA2zPBgxwTv3SHluvkp84GfIqIRkpjlBIAdfLn7QBiMB2Dglps5GNJaR7hDS1AO4/s1600/Francis_Bacon_-_Portrait_of_George_Dyer_Talking_%2528reduced_300px%2529.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="367" data-original-width="272" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhEH-x1yaqNYRE9xKtJN_SZOil92P6KeMOQifz19uS6jvpL4BVdJOKcEmTaUDXyoD4ugueDBmaYafJTA2zPBgxwTv3SHluvkp84GfIqIRkpjlBIAdfLn7QBiMB2Dglps5GNJaR7hDS1AO4/s320/Francis_Bacon_-_Portrait_of_George_Dyer_Talking_%2528reduced_300px%2529.jpg" width="237" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<span style="text-align: start;"><b><span style="font-size: xx-small;">Portrait of George Dyer talking (1966)</span></b></span></div>
<br />Manolo Gilhttp://www.blogger.com/profile/12307600266361685291noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-448026997268134106.post-63832571200217922812018-08-08T09:36:00.001-07:002018-08-08T09:44:30.870-07:00DE BUENOS AIRES A MONTEVIDEO I VICEVERSA<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh9ki66xW86oNCMvLHjLDs7WgjmtllUFT0nTvRWroo_eb_FSwxqHe611CtOuzJpV1wS_DDDb751Fo19QtyfFFwmTxTtZ5Sg4fthHBdKKqinSpLqBd75aSRS5ldLdT4F-ICr3w8oEKwqcY0/s1600/baixa.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="279" data-original-width="181" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh9ki66xW86oNCMvLHjLDs7WgjmtllUFT0nTvRWroo_eb_FSwxqHe611CtOuzJpV1wS_DDDb751Fo19QtyfFFwmTxTtZ5Sg4fthHBdKKqinSpLqBd75aSRS5ldLdT4F-ICr3w8oEKwqcY0/s1600/baixa.jpg" /></a></div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<br />
Alguns escriptors llatinoamericans tenen una especial habilitat per a fer literatura de les coses més nímies i elevar-les a la categoria de<i> sancta sanctorum</i>. Agafem un situació aparentment banal i fan que esdevinga transcendental, única, fins convertir allò que és personal i local en la situació més universal sota la capa del cel. La literatura sempre dona un altra dimensió a la vida. Vaja si la dona. Aquestes percepcions lectores em passen sobretot amb alguns escriptors argentins com <b>Julio Cortázar</b>, <b>Rodolfo<span id="goog_930493502"></span><a href="https://www.blogger.com/"></a><span id="goog_930493503"></span> Fogwill </b>i fins i tot amb els poemes d'<b>Oliverio Girondo</b>. <b>Borges</b> i <b>Bioy Casares</b> són figues d'una altra panera. Encara avui continuen commovent-me <i>Cartas a mamà</i> o alguns paràgrafs de <i>Rayuela</i> per eixa transcendentalitat de la quotidianitat amb la que Cortázar narrava les seues històries. Aquestes sensacions també em passen amb <b>Juan Carlos Onetti</b> -sempre Onetti- i <b>Mario Benedetti.</b><b> </b>Tots dos uruguaians, però dic jo que alguna cosa els tocarà per qüestions de veïnatge.<br />
<br />
<b>Pedro Mairal </b>s'apropa a la quadratura del cercle: un argentí que narra una història quotidiana amb personatges uruguaians. Mairal és una de les veus més interessant de l'actual narrativa argentina. <i>La uruguaya</i>, publicada a L'Argentina el 2016 amb molt d'èxit, és la seua última novel·la, al menys l'última que ens ha arribat a nosaltres. Una novel·la breu, només 140 planes, amb un plantejament senzill: Buenos Aires, una parella en crisi, un viatge a Montevideo per passar diners clandestinament, l'encontre amb una amant uruguaiana i la previsible tornada a Buenos Aires completament escurat sentimental i econòmicament. Tot en vint-i-quatre hores. Un argument banal transgredit en el fons i la forma amb un llenguatge directe i moltes expressions dialectals i referències literàries. Una reflexió sobre la vida, la creació literària, l'amor, a la vegada nova i <i>déjà vu</i>, però amb una resolució sorprenent. Cal llegir fins l'últim paràgraf. Una novel·la que té molts punts de contacte amb el conte <i>Triángulo isósceles</i>, de Benedetti, i els amors d'Horacio Oliveira i la Maga. La crisi dels quaranta, l'oposició entre el convencionalisme i la llibertat. La recerca del sentit de la vida, de la vida en parella i la literatura per acabar fent una critica als plantejaments heteropatriarcals.<br />
<br />
"-¿Cómo voy a escribir con mi hijo colgado de mis pelotas, leyendo a diez mil alumnos a la vez, dando clases...? ¿Qué carajo voy a escribir así?<br />
-Escribí sobre eso.<br />
-¿Sobre qué?<br />
-Sobre eso mismo, lo que me estás diciendo, lo que está pasando ahora en este lugar.<br />
- No te hagás el maestro zen."<br />
<br />
Per què molts escriptors i escriptores espanyoles quan escriuen de sentiments i parelles en crisi fan novel·les que semblen llibres d'autoajuda? Per què semblen mestres i mestresses zen <i>low cost</i>? Serà l'imaginari? El màrqueting? La por a la diferència? Un mercat lector poc exigent? Com no trobe respostes torne a fer el viatge de Buenos Aires a Montevideo i viceversa amb la companyia de Pedro Mairal.<br />
<br />Manolo Gilhttp://www.blogger.com/profile/12307600266361685291noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-448026997268134106.post-20079181564272549082018-07-24T13:51:00.000-07:002018-07-24T22:23:46.678-07:00TEORIA GENERAL DE L'OBLIT<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgFe_8FrdWA_sn8teBREGb7QWH7A8bB-9VdPdl3-CTumHQtRaARccHJ4nqEPkltcXcYBheFtiqiCX1YVHCtqQ8A2Dmo2bcF843cNikuOn7Nco2aP3oBCHN_yyYtM74KA9miMG8k94qn4y0/s1600/IMG_20180716_173102.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1600" data-original-width="1186" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgFe_8FrdWA_sn8teBREGb7QWH7A8bB-9VdPdl3-CTumHQtRaARccHJ4nqEPkltcXcYBheFtiqiCX1YVHCtqQ8A2Dmo2bcF843cNikuOn7Nco2aP3oBCHN_yyYtM74KA9miMG8k94qn4y0/s320/IMG_20180716_173102.jpg" width="237" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;">
Procure estar informat dels premis literaris. Sempre me n'alegre per l'autor o l'autora premiada, encara que de vegades, quan llig l'obra, la decepció s'apropa de mi. Ja sabem que la percepció és lliure i que per a gustos colors, però l'ombra de les expectatives lectores insatisfetes és sempre ampla i molt llarga. I això que servidor elogia l'ombra tant com <b>Junichiro Tanizaki</b>. </div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;">
Hi ha premis i premis. El <b>Premi Llibreter</b> mai em defrauda. El <b>Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya</b> té bon ull amb les seues eleccions i això és d'agrair. Quasi sempre aposta per obres valentes i arriscades com <i>Germà de gel</i> d'<b>Alicia Kopf</b>, <i>Estirpe</i> de <b>Marcello Fois,</b> <i>Ànima</i> de <b>Wajdi Mouawad </b>o<b> </b><i>Gegants de gel</i> de <b>Joan Benesiu</b>, aquestes dues últimes obres són del catàleg d'<b>Edicions del Periscopi. </b>Com a lectors hem de felicitar-nos pel bon olfacte que té aquesta editorial.</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;">
Enguany Periscopi ha tornat a guanyar el Premi Llibreter amb <i>Teoria general de l'oblit</i>, de <b>José Eduardo Agualusa</b>, novel·la que ja havia aconseguit el <b>Dublin Literary 2017</b> i havia sigut finalista del <b>Man Booker International</b>. Agualusa és un dels autors actuals en llengua portuguesa més importants, molt poc traduït a l'espanyol i molt menys encara al català, per la qual cosa em congratula l'aposta de Periscopi i el premi Llibreter. Una bona ocasió per apropar-nos a la literatura que es fa al continent africà i en especial a Angola.</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;">
<i>Teoria general de l'oblit</i> és una novel·la amb grans valors. Conta la història de la Ludo, una dona abandonada per la seua família que decideix aparedar-se dins la seua vivenda fins que finalitze la violència de la revolució angolenya. Aïllada del món sobreviu durant vint-i-vuit anys acompanyada per un gos i un mico, conreant un petit hort a la terrassa de la casa, caçant coloms i escrivint contra l'oblit, primer en quaderns i després omplint les parets de paraules. Una interessant versió urbana de <i>Robison Crusoe</i> plena de metàfores i elements de realisme màgic. Amb la història de la Ludo conflueixen altres històries, al meu parer no totes necessàries per fer avançar la narració, que fan que el desenllaç es carregue de sentimentalisme. Amb el to passa una cosa semblant. La varietat de registres amb l'alternança de passatges d'humor i passatges dramàtics com el de la mort del gos, un dels més brillants del llibre, no sempre acaba de funcionar. No obstant, la lectura és grata.</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;">
Si les febleses de <i>Teoria general de l'oblit </i>són formals, els encerts són de fons. La novel·la d'Agualusa planteja un interessant discurs sobre la por a l'altre i com l'aïllament des de la distància genera comprensió, si aquesta és possible. Identitat i alteritat en una novel·la sobre la destrucció i la resistència, sobre els efectes del colonialisme i els processos revolucionaris, sobre l'absurd de la guerra i la gratuïtat de la violència. Una narració polièdrica amb moltes lectures que no defrauda ni deixa indiferent. I açó diu molt al seu favor.</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;">
Fent ús de la hipertextualitat, ací us deixe una entrevista amb José Eduardo Agualusa i un altre clip de <b>Chico Buarque</b> interpretant <i>Funeral de um lavrador</i>, cançó de la que es parla en la novel·la<i>.</i></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
<br /></div>
<iframe allowfullscreen="" class="YOUTUBE-iframe-video" data-thumbnail-src="https://i.ytimg.com/vi/0VZKjIDtSi4/0.jpg" frameborder="0" height="266" src="https://www.youtube.com/embed/0VZKjIDtSi4?feature=player_embedded" width="320"></iframe><br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
<br /></div>
<iframe allowfullscreen="" class="YOUTUBE-iframe-video" data-thumbnail-src="https://i.ytimg.com/vi/qVVso6oe_iY/0.jpg" frameborder="0" height="266" src="https://www.youtube.com/embed/qVVso6oe_iY?feature=player_embedded" width="320"></iframe><br />
<br />Manolo Gilhttp://www.blogger.com/profile/12307600266361685291noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-448026997268134106.post-21034787636020852952018-07-15T07:46:00.002-07:002018-07-15T14:19:29.708-07:00DESCOBRINT EL MÓN I ALTRES COSES DE LA VIDA<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg-kGQanCfy9kNUm9bcIlAxFP20fYM7Zogr-_Ajnjl9KvaQHntah35K7UySCDI_NEf2FElH-YK-xrlDWPh7HaAT260I95XGyltEUH7LqozxP5qJNOC03wSwLQHzWzKKToDW-0UeefEObBU/s1600/Portada_ok_El+joven+sin+alma.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1600" data-original-width="1043" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg-kGQanCfy9kNUm9bcIlAxFP20fYM7Zogr-_Ajnjl9KvaQHntah35K7UySCDI_NEf2FElH-YK-xrlDWPh7HaAT260I95XGyltEUH7LqozxP5qJNOC03wSwLQHzWzKKToDW-0UeefEObBU/s320/Portada_ok_El+joven+sin+alma.jpg" width="208" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<span style="text-align: justify;"><span lang="CA">Des de fa anys seguisc amb certa regularitat l'obra narrativa de <b>Vicente Molina Foix</b>. Sense trindre'l com autor de capçalera, les seues novel·les sempre m'han interessat per la predisposició al risc literari, per experimentar amb noves fórmules narratives i propostes expressives. A més, Molina Foix domina el llenguatge. Té una prosa clara i lluminosa molt propera a la dels seus paisans <b>Gabriel Miró </b>i <b>Juan Gil-Albert, </b>i açó és d'agrair en aquest temps de la vida en 140 caràcters. Serà el palmerar d'Elx o l'aigua de l'Alacant el que fa que els tres autors siguen uns grans prosistes? Podria ser, no dic que no.</span></span><br />
<span style="text-align: justify;"><span lang="CA"><br /></span></span>
<span style="text-align: justify;"><span lang="CA">M'he preguntat alguna vegada per què Molina Foix no ha comptat amb un major suport lector, tenint com té una qualitat literària reconeguda. No parle de tindre tants lectors o lectores com els d'un <i>best-seller</i> d'argument tòrrid i humit, sinò uns pocs lectors més dels que habitualment té. Evidentment aquesta és una pregunta retòrica que em faig a mi mateix. La resposta és obvia, sobretot coneguent els hàbits lectors al nostre país. Innovació i lectura massiva no fan massa lliga. No gens. Els lectors de <i>best-sellers</i> volen capítols curts, poca descripció, molt de diàleg, personatges estereotipats on el bo és el bo i el dolent és molt dolent, i no calfar-se el cap. És el que tenim al nostre univers lector majoritari amb preferències literàries o prescripció comercial de sota, cavall i rei. Aquestes fórmules són vàlides, per suposat, i poden fer-se amb molta qualitat. El problema ve quan es creu que és literatura el que no és i es rebutgen les bones propostes literàries perquè es té condicionada la percepció. Com la grip, açò és un mal que patim prou a sovint sense tindre antibiòtics per combatre-la. Que conste que és una apreciació personal, totalment subjectiva, però que ací l'amolle per si algú l'arreplega. </span></span><br />
<span style="text-align: justify;"><span lang="CA"><br /></span></span>
<span style="text-align: justify;"><span lang="CA">Amb <i>El joven sin alma</i>, Molina Foix tanca la seua trilogia de novel·les documentals. Un projecte que va començar l'any 2007 amb <i>E</i></span></span><span lang="CA" style="text-align: justify;"><i>l abrecarta</i>s i que va continuar amb <i>El invitado amargo</i>, escrita a quatre mans amb el poeta <b>Luis Cremades</b>. Aquestes tres novel·les tenen en comú la pluralitat de veus i la recreació d'escriptures i figures reals en un marc de ficció. Una proposta narrativa amb un resultat summament suggeridor.</span><br />
<span lang="CA" style="text-align: justify;"><br /></span><span lang="CA" style="text-align: justify;">La novel·la narra l'educació sentimental, sexual i artística del seu
protagonista durant els anys cinquanta i seixanta. Una novel·la on el lector identifica fàcilment escriptors com <b>Pere Gimferrer</b>, els germans <b>Terenci Moix</b> i <b>Ana María Moix</b>, <b>Guillermo Carnero</b> o <b>Leopoldo Panero</b>, entre altres personatges reals convertits en protagonistes de la ficció. Una novel·la amb molts elements autobiogràfics que més enllà del joc metaliterari ensuma un tristíssim to elegíac.</span><br />
<span lang="CA" style="text-align: justify;"><br /></span>
<span lang="CA" style="text-align: justify;">Un dels encerts de la novel·la són les dues veus narradores. Un joc personatge/narrador que crea un nou punt de vista distanciat i gens omniscient. Un recurs que apareix i desapareix per a donar visibilitat a la invisibilitat de "la vida de un hombre al que me unió el azar y de quien seguí sus pasos mientras no llevaban rumbo (...) Le vamos a llamar Vicente, nombre pensado por otros para un niño real. Ni a él ni a mí nos ha gustado nunca (...) Yo no me llamaré de ninguna manera, al menos de momento". Un jo desconegut en el camí de l'assumpció de la pròpia identitat. Un jove sense ànima en el sempre boirós univers de l'aprenentatge vital.</span><br />
<span lang="CA" style="text-align: justify;"><br /></span><span lang="CA" style="text-align: justify;">Dividida en dues part. En la primera seguim l'educació social, sexual i cultural del protagonista. Repassa els anys d'infantesa i adolescència del protagonista a Alacant, els anys d'estudiant universitari a Madrid, el descobriment del compromís (joc) polític, les col·laboracions en la revista <i>Film Ideal</i>, els viatges a Barcelona, els primers poemes, la iniciació sexual, les relacions d'amistat i no amistat, l'educació sentimental o l'esnobisme egòlatra fins completar un periple d'aprenentatge vital que també passa per Paris i Lisboa. La segona part, molt breu, és un colpidor epíleg. Una reflexió sobre la creació literària, el pas del temps, la memòria i la recerca de la pròpia identitat. Les coses que passen quan es descobreix el món.</span>Manolo Gilhttp://www.blogger.com/profile/12307600266361685291noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-448026997268134106.post-53172299600250343232018-07-02T02:04:00.001-07:002018-07-02T02:09:29.879-07:00LA MEMÒRIA DELS EXILIATS REPUBLICANS A L'ANTIGA RDA<br />
<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhEikVoqttEgkoojxxiRvMpwQxUikAU-p2qa-kgfMcAGRoeKYWT3rcTD_5VLL9N2MscsSSTECVbwpMILu1hdl8MTbxCbvrGYZlWxUxX2yjaHBQeQfFRTv7Sh91EjYa1f1BkqPHVIuJCoMU/s1600/hija+comunista.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1006" data-original-width="650" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhEikVoqttEgkoojxxiRvMpwQxUikAU-p2qa-kgfMcAGRoeKYWT3rcTD_5VLL9N2MscsSSTECVbwpMILu1hdl8MTbxCbvrGYZlWxUxX2yjaHBQeQfFRTv7Sh91EjYa1f1BkqPHVIuJCoMU/s320/hija+comunista.jpg" width="206" /></a></div>
<br />
Passa de tant en tant. Agafes un llibre, lliges les primeres pàgines i et quedes captivat. No pots soltar-lo de les mans i quan l'acabes, sents una sana enveja per l'editor. T'haguera agradat tant haver rebut l'original, descobrir l'autor o l'autora, apostar per ell i tindre la satisfacció de publicar-lo. Això em succeeix de vegades, no moltes, però em passa. Recentment ho he pogut experimentar amb <i>La hija del comunista</i>, opera prima d'<b>Aroa Moreno Durán</b>, Premi <b>Ojo Crítico</b> de <b>RNE</b> a la millor novel·la del 2017<b>. </b>Un prestigiós premi que aposta amb bon ull -no podria ser d'una altra manera- per noves veus de l'actual narrativa hispànica. Els últims anys l'han aconseguit <b>Alicia Kopf</b>, <b>Jon Bilbao</b>, <b>Alberto Olmos</b>, <b>Isaac Rosa</b>, <b>Albert Sánchez Piñol </b>o <b>Marta Sanz</b>, totes veus renovadores molt interessants.<br />
<br />
Publicada per l'editorial <b>Caballo de Troya</b>, segell de <b>Penguin Random House Grupo Editorial</b>, <i>La hija del comunista</i> conta la commovedora història de Kàtia, la filla d'uns exiliats republicans a Berlin Est, la seua fugida a Berlin Oest, la decepció sentimental, la insatisfactòria vida burgesa a un poble del sud de l'antiga RFA i, finalment, el retrobament amb el que queda de la seua família després de la caiguda del mur i la reunificació d'Alemanya el 1989. Una història narrada en primera persona, molt ben estructurada, ben escrita, colpidora, que ens planteja més d'un nivell de lectura, des del periple vital de la protagonista amb trets de novel·la iniciàtica al desencís amorós, la crisis de les ideologies i l'esquinçament intern i extern de l'exili, en aquest cas doble exili, el republicà i el de l'Alemanya de l'Est. Una intensa novel·la sobre la identitat, molt poètica, amb un bon us de l'el·lipsi que deixa espai per a la reflexió del lector. Un retrat introspectiu al que, tal vegada, li podrien demanar un major profunditat en algunes situacions i personatges, però només són algunes objeccions que no interfereixen en el bon resultat final. Una novel·la que ben bé podría estar al costat d'altres exemples que han recuperat la memòria de la vida quotidiana de l'antiga RDA, com les novel·les d'<b>Ingo Schulze</b>, <b>Eugen Ruge</b> i <b>Uwe Tellkamp</b>.<br />
<br />
És en la recuperació de la memòria, a banda de les qüestions formals esmentades, on trobem els majors encerts de <i>La hija del comunista. </i>Una novel·la que recupera una part important de la nostra memòria històrica totalment silenciada i oblidada, com és la dels exiliats republicans que marxaren a Alemanya i es quedaren a la RDA sense referents, sense identitat, estranys a tots els llocs, quasi apàtrides. Una història no contada, no recuperada, sepultada i sense voluntat política per recuperar-la, com la del supervivents del camps d'extermini nazi o la dels exiliats republicans a l'antiga URSS.<br />
<br />
L'exili i la immigració a Alemanya són temàtiques poc visitades per la literatura hispànica. He de confessar que en conec molt pocs exemples que afegir-ne al d'Aroa Moreno. Encara que amb un altre registre, destacaria la novel·la negra <i>Luna de minas</i>, de <b>Rosa Ribas, </b>protagonitzada per la detectiva Cornelia Weber-Tejedor. Una novel·la que ens toca molt a prop als valencians: està ambientada a Vistavella, a l'Alt Maestrat, on té els origens familiar l'escriptora, i a Alemanya, on viu des de fa més de vint anys. Una novel·la publicada per <b>Siruela </b>que caldria rellegir.<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
Si voleu saber-ne alguna cosa més de <i>La hija del comunista</i>, us deixe una entrevista que li vaig fer a Aroa Moreno durant la passada edició de la <b>Fira del llibre de València</b>.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<iframe allowfullscreen="" class="YOUTUBE-iframe-video" data-thumbnail-src="https://i.ytimg.com/vi/gXCHUnb1K5I/0.jpg" frameborder="0" height="266" src="https://www.youtube.com/embed/gXCHUnb1K5I?feature=player_embedded" width="320"></iframe></div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
Manolo Gilhttp://www.blogger.com/profile/12307600266361685291noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-448026997268134106.post-52381266883348643232018-06-24T04:30:00.001-07:002018-06-24T05:29:20.692-07:00NOSALTRES, LA VIDA, ELS BARS I ELS NON-LIEU<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgZjBTQVUqwqkvBflHZ2OfBNPXnlsneTuoL908gXHE4sNojy_28ZCEkt9U0xa6f2tXPCUvjTsqxRKX8cNlwjlLXBvd_m9XrbOHQBwGrTbN1V85rFnCD5COxggxpAHip4gsZvMX3BFDap2s/s1600/bistrot.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="267" data-original-width="189" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgZjBTQVUqwqkvBflHZ2OfBNPXnlsneTuoL908gXHE4sNojy_28ZCEkt9U0xa6f2tXPCUvjTsqxRKX8cNlwjlLXBvd_m9XrbOHQBwGrTbN1V85rFnCD5COxggxpAHip4gsZvMX3BFDap2s/s1600/bistrot.jpg" /></a></div>
<br />
<br />
<div class="MsoNormal" style="background: white; mso-outline-level: 1; vertical-align: baseline;">
<span lang="CA" style="font-family: "times new roman" , "serif"; font-size: 12.0pt; letter-spacing: -0.75pt;">Es
poden donar voltes i revoltes per arribar al mateix punt. Podem negar i
renegar -que no és el mateix- per arribar a una afirmació perquè, com bé sabeu, negar
el que s’ha negat és una manera d'afirmar. Servidor, arribat aquest punt, es queda amb <b>Joan Fuster</b> amb allò de reivindicar sempre el dret a canviar d'opinió, perquè és el primer que neguen els enemics. </span><br />
<span lang="CA" style="font-family: "times new roman" , "serif"; font-size: 12.0pt; letter-spacing: -0.75pt;"><br /></span>
<span lang="CA" style="font-family: "times new roman" , "serif"; font-size: 12.0pt; letter-spacing: -0.75pt;">Afirmar negant la negació és el que m'ha passat amb la lectura d'<i style="mso-bidi-font-style: normal;">Elogio
del Bistrot</i>, un petit opuscle de <b>Marc Augé</b>, entre el dietari, la reflexió acadèmica o el simple quadernet de butxaca inequívocament francès<i style="mso-bidi-font-style: normal;">. Très français</i>, <i style="mso-bidi-font-style: normal;">comme il
faut</i>. <i>Très parisien</i>., Fa igual. El principi de la cultura és que no hi ha límits,
que els éssers humans tenim la capacitat per a relacionar-nos amb el
coneixement, les sensacions, les idees i les propostes que han generat els
altres éssers humans.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="background: white; mso-outline-level: 1; vertical-align: baseline;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="background: white; mso-outline-level: 1; vertical-align: baseline;">
<span lang="CA" style="font-family: "times new roman" , "serif"; font-size: 12.0pt; letter-spacing: -0.75pt;">Fa
uns anys Marc Augé va capgirat certes concepcions de l’antropologia social a
l’encunyar el concepte <i style="mso-bidi-font-style: normal;">non-lieu</i>, el
no-lloc, per a referir-se als llocs transitoris, de <span style="mso-spacerun: yes;"> </span>relacions epidèrmiques, com li agrada dir al sociòleg <span style="mso-bidi-font-style: normal;"><b>Toni Mollà</b></span>.
M’agrada parlar amb Toni d’aquests no-llocs i referenciar-los a la nostra
ciutat, a València. Una ciutat que amb el permanent comboi faller fa apologia
del <i style="mso-bidi-font-style: normal;">non-lieu</i>, encara que alguns pensen que fan identitat.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="background: white; mso-outline-level: 1; vertical-align: baseline;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="background: white; mso-outline-level: 1; vertical-align: baseline;">
<span lang="CA" style="font-family: "times new roman" , "serif"; font-size: 12.0pt; letter-spacing: -0.75pt;">Els no-lloc per excel·lència són els aeroports, els supermercats, els centres comercials, el vestíbul d’un
hotel o d'un cinema, un auditori i fins i tot una macrofesta. Són llocs de transitorietat sense personalitat, sense
identitat, allunyats dels llocs històrics i vitals . Són llocs on la comunicació és
artificial i la identificació és un bitllet, una entrada o una targeta de
crèdit amb el que desenvolupem un codi cultural de consum. Els no-llocs defineixen la ciutat contemporània i esdevenen un punt
d’encreuament molt subjectiu sobre el que cadascú tenim la nostra pròpia percepció, tot depèn del grau de socialització que exerceix sobre nosaltres.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="background: white; mso-outline-level: 1; vertical-align: baseline;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="background: white; mso-outline-level: 1; vertical-align: baseline;">
<span lang="CA" style="font-family: "times new roman" , "serif"; font-size: 12.0pt; letter-spacing: -0.75pt;">Qui m'anava a dir que en el temps de la disneificació dels centres històrics
europeus, de l’apoteosi del <i>non-lieu</i>, Augé anava a reivindicar el <i>bistrot </i>com
punt de trobada, d’intercanvi, d’aprenentatge i fins i tot de civilització? Negar la negació és una afirmació o potser que no ho siga, però tothom té el dret a caure de cavall com Sant Pau camí de Damasc, una forma violenta i gràfica de canviar d'opinió. Un bac ha fet que Augé passe d'elogiar els <i>non-lieu</i>
com llocs d’inhumanitat a encomiar la humanitat cosmopolita dels bars,
de les terrasses, on les persones parlen i es comuniquen a la seua manera.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="background: white; mso-outline-level: 1; vertical-align: baseline;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="background: white; mso-outline-level: 1; vertical-align: baseline;">
<span lang="CA" style="font-family: "times new roman" , "serif"; font-size: 12.0pt; letter-spacing: -0.75pt;">Paraula i concepte d'origen imprecís, el
<i>bistrot</i> per molt francès que siga també és el nostre bar, el que anem a prendre cafè o a esmorzar, el que té un televisor encès i en silenci i una màquina escurabutxaques molt a prop de la porta. Augé fa que el nostre bar de baix de casa amb els sues cambrers i la seua clientela esdevinga un paradís de les relacions epidèrmiques –Toni Mollà, ja van dos-. El bistrot/nostre bar de la cantonada és un paradigma del lloc</span><span style="font-family: "times new roman" , serif; font-size: 12pt; letter-spacing: -0.75pt;"> d’intercanvi
sense finalitat on es parla sense dir no res, on es creuen mirades passatgeres. Un lloc que és un no-lloc o un lloc que es nega a ser no-lloc i s'afirma, però sempre relacional i sobretot biogràfic. La nostra vida com a recurs epistemològic, perquè tots</span><span style="font-family: "times new roman" , serif; font-size: 12pt; letter-spacing: -0.75pt;"> tenim una biografia
de bars que va més enllà de la metàfora. Com diu Augé, el nostre passat sembla la palma de la mà. Una mà particular, on podem llegir
moltes línies de la vida. Tenim les línies dels amics, dels</span><span style="font-family: "times new roman" , serif; font-size: 12pt; letter-spacing: -0.75pt;"> </span><span style="font-family: "times new roman" , serif; font-size: 12pt; letter-spacing: -0.75pt;">amors, dels</span><span style="font-family: "times new roman" , serif; font-size: 12pt; letter-spacing: -0.75pt;">
</span><span style="font-family: "times new roman" , serif; font-size: 12pt; letter-spacing: -0.75pt;">llibres, de</span><span style="font-family: "times new roman" , serif; font-size: 12pt; letter-spacing: -0.75pt;"> </span><span style="font-family: "times new roman" , serif;"><span style="font-size: 12pt; letter-spacing: -0.75pt;">les cançons, dels
viatges, dels paisatges, però sobretot els europeus d'aquesta part hedonista de la </span><span style="letter-spacing: -1px;">mediterrània</span><span style="font-size: 12pt; letter-spacing: -0.75pt;"> tenim la línia dels bars. Una línia transversal
i coincident amb totes les altres. Una línia de comunicació epidèrmica però també portadora de coneixement,. Al cap i a la fi tot acaba o comença en la pell. Som pell i som vida. Som palimpsest, on </span><span style="letter-spacing: -1px;">escrivim</span><span style="font-size: 12pt; letter-spacing: -0.75pt;">, esborrem l'errada rascant el pergamí i tornem a escriure al damunt. Som </span><span style="letter-spacing: -1px;">superfície</span><span style="font-size: 12pt; letter-spacing: -0.75pt;">. Som bar, el lloc que és no-lloc o a l'inrevés. </span></span><br />
<span style="font-family: "times new roman" , serif; font-size: 12pt; letter-spacing: -0.75pt;"><br /></span>
</div>
<div class="MsoNormal" style="background: white; mso-outline-level: 1; vertical-align: baseline;">
<br /></div>
<br />Manolo Gilhttp://www.blogger.com/profile/12307600266361685291noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-448026997268134106.post-21469975231247444152018-06-10T06:47:00.000-07:002018-06-10T11:45:47.353-07:00LA HIPOCRESIA DAVANT LA INFANTESSA <div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgYicJrpV5fvnlHOrPZB_FzriIBY8wPyOO6ErLyvrNgGKQAkQFRfPB4l53MMhA7qv-iSmQRdThXO4Vdaad6rXtCSO9G0QPu8p1Lc0w0q0j3LbgLFxdBuMUqUXcKA0vTd3JP9-S4C8OUKPU/s1600/rep%25C3%25BAblica+luminosa.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="282" data-original-width="179" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgYicJrpV5fvnlHOrPZB_FzriIBY8wPyOO6ErLyvrNgGKQAkQFRfPB4l53MMhA7qv-iSmQRdThXO4Vdaad6rXtCSO9G0QPu8p1Lc0w0q0j3LbgLFxdBuMUqUXcKA0vTd3JP9-S4C8OUKPU/s1600/rep%25C3%25BAblica+luminosa.jpg" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">El primer llibre que vaig llegir d'<b>Andrés Barba</b> va ser <i>Agosto, Octubre</i>. No recorde com va caure en les meues mans ni qui me'l va recomanar, si és que algú ho va fer. Em va inquietar aquest retrat d'infantessa tan agosarat, cosí germà d'altres novel·les de formació com <i>L'isola d'Arturo</i>, d'<b>Elsa Morante, </b><i>Les verges suïcides</i><b>, de Jeffrey Eugenides</b>, i fins i tot <i>Els peixos no tanquen els ulls</i>, d'<b>Erri De Luca. </b>Aquesta lectura em va portar a altres llibres de Barba com <i>La hermana de Katia</i>, <i>Las manos pequeñas </i>o l'assaig <i>La ceremonia del porno</i>, escrit a quatre mans amb <b>Javier Montes</b>, un altre autor que no cal perdre de vista.</span><br />
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">Barba és una de les veus més sòlides i prometedores de l'actual narrativa espanyola. Un tot terreny que ha conreat amb solvència poesia, novel·la, literatura infantil i juvenil, assaig i traducció. Ara, amb <i>República Luminosa</i>, Premi Herralde de Novel·la 2017, torna a visitar la infantessa des d'una vessant pertorbadora, quasi terrorífica. Lluny d'idealitzar-la, de presentar-la com un espai vital de puresa i ingenuïtat que tant tòpicament sol apareix als llibres, Barba ens la mostra cruel, violenta, amoral, inserida en un món on els adults ja no imposen l'ordre perquè són incapaços d'imposar-lo o de mantindre'l davant d'una xicalla assilvestrada, quasi de tornada a un estat o república infantil primigènia, inclús a un estat on es descobreix el llenguatge i es nomena el món.</span><br />
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">Barba composa un relat distòpic ambientat en una imaginaria i tranquil·la població tropical, San Cristóbal, que tant m'ha recordat la mítica Santa María de les novel·les de <b>Juan Carlos Onetti</b>. Una ciutat vora riu on pràcticament no passa res fins que apareixen trenta-dos xiquets vinguts de la selva propera. Trenta-dos xiquets salvatges allunyats del mite del <i>bon sauvage</i>, de les concepcions rousseaunianes. Treinta-dos infants cosins germans dels xiquets d'<i>El senyor de les mosques</i>, de <b>William Golding</b>, <i>Les enfants terribles</i>, de <b>Jean Cocteau,</b> o <i>Children of the Corn</i>, de <b>Stephen King</b>, per no recordar també les pel·lícules <i>Village of the Damned</i> o <i>¿Quién puede matar un niño? </i></span><br />
<i><span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;"><br /></span></i>
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">Lluny de confeccionar un discurs fonamentat en la disjuntiva ordre/desordre, Barba penetra en la foscor de la infantessa i les contradiccions dels adults quan ni la família, ni l'escola, ni el poder mitjançant la inclusió/integració/educació tenen respostes per enfrontar-se als xiquets com són. ¿Què fer quan no funcionen els estereotips culturals de la infantessa al nostre imaginari? ¿Què ens fa por de l'altre, sobretot quan l'altre és un xiquet o una xiqueta? Barba no ens dona la resposta i ens planteja una aporia que aparca l'ètica per a justificar la violència davant l'amenaça a la civilització, a la família, al sistema. Trenta-dos xiquets que posen una comunitat en un atzucac on la cultura judeocristiana i una societat patriarcal hipòcritament protectora del feble estan plenes d'esquerdes. El poder és exercir-lo. Les màscares de la violència són moltes i variades. </span><br />
<br />
<br />
<br />Manolo Gilhttp://www.blogger.com/profile/12307600266361685291noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-448026997268134106.post-52732556323742733142018-06-04T09:25:00.000-07:002018-06-05T08:13:38.061-07:00EL MALSON DE GUINEA<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh7qvaq8XUaN04XWER7z9kIhVv81ZDjSAiqdA8PcULGO8CdMEurZOeMklRfxObcpsNYbDbCawZZxPhOV9wTtBJpujfv5JR7-Y4QaqIaVNwZ3qXBF366p_vwVXPW5AzaYBVqtNYRaALICgY/s1600/malson+guinea.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1600" data-original-width="993" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh7qvaq8XUaN04XWER7z9kIhVv81ZDjSAiqdA8PcULGO8CdMEurZOeMklRfxObcpsNYbDbCawZZxPhOV9wTtBJpujfv5JR7-Y4QaqIaVNwZ3qXBF366p_vwVXPW5AzaYBVqtNYRaALICgY/s320/malson+guinea.jpg" width="198" /></a></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA" style="font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA; mso-bidi-font-family: Calibri; mso-bidi-theme-font: minor-latin;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA" style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif; line-height: 115%;">El passat colonial espanyol està prou silenciat en els
llibres d'història. Fins el moment, no comptem amb una bibliografia destacable, no al menys com ens agradaria. De les antigues colònies, Cuba i Filipines són les que més han acaparat l'atenció dels investigadors, especialment la primera, seguida per la curiositat sobre els indrets del nord d’Àfrica durant la guerra del Marroc. Malauradament les colònies espanyoles del Golf de Guinea sempre han despertat poc d'interès, una qüestió incomprensible. Guinea Equatorial va aconseguir la independència el<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>1968, al mes d'octubre farà cinquanta anys. <o:p></o:p></span><br />
<span lang="CA" style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif; line-height: 115%;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal">
<div style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif; line-height: 115%;">Però quasi sempre, per no dir sempre, on no arriba la investigació històrica, arriba la
literatura per omplir les llacunes. En els últims anys hem vist aparèixer alguns best-sellers </span><span lang="CA" style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif; line-height: 18.4px;">com </span><i style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">El tiempo entre costuras</i><span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">, de </span><b style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Maria Dueñas</b><span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">, o </span><i style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Palmeras en la nieve</i><span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">, de </span><b style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Luz Gabás</b><span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">, aquesta última ambientada a Guinea, </span><span lang="CA" style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif; line-height: 115%;">que han posat el focus sobre el nostre passat colonial</span><span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">. </span><span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">No obstant, l'atenció que aquestes autores han prestat a la història de les colònies és molt febla. Més bé es tracta d'una </span><span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">excusa, d'un element exòtic al servei d'uns arguments farcits d’intrigues
rocambolesques amb tòrrides històries d’amor. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif; line-height: 115%;"> <o:p></o:p></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif; line-height: 115%;"><br /></span></div>
</div>
<div class="MsoNormal">
<div style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif; line-height: 115%;">Allunyat d’aquest plantejament narratiu i molt abans de l’aparició de la
novel·la de Gabàs, <b style="mso-bidi-font-weight: normal;">Carles Decors</b> (Barcelona,
1954), fill d’un antic colon a Guinea Equatorial, va començar a barrejar ficció i elements autobiogràfics en una personal introspecció
colonial no exempta de critica al sistema. Decors inicia la seua aventura guineana amb la publicació d'<i style="mso-bidi-font-style: normal;">Al sud de Santa Isabel </i>(<b style="mso-bidi-font-weight: normal;">Quaderns
Crema</b>, 1999), primera entrega d’una trilogia que va continuar amb <i style="mso-bidi-font-style: normal;">Aquell món idíl·lic</i> (<b style="mso-bidi-font-weight: normal;">Edicions 62</b>, 2007) i que ara es tanca amb <i style="mso-bidi-font-style: normal;">El malson de Guinea</i> (<b style="mso-bidi-font-weight: normal;">Pagès Editors</b>, 2018). <o:p></o:p></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif; line-height: 115%;"><br /></span></div>
</div>
<div class="MsoNormal">
<div style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif; line-height: 115%;">Seguint els passos de Lluis Artigues, el seu <i style="mso-bidi-font-style: normal;">alter ego </i>literari, que investiga la vida del seu pare a l'antiga Fernando Poo, Decors escabussa en el passat per a donar-se respostes sobre la vida/absència familiar i recuperar/analitzar la memòria dels espanyols al Golf de Guinea. Una suggeridora recerca interna i externa d'un món idíl·lic,
mític, idealitzat des de la perduda. Una necessitat quimèrica de trobar el món del pare, de les mancances familiars i vitals d'una infantessa perduda que acaba esdevenint tremendament simbòlica. Colònia e infantessa conflueixen en una faula comuna i perduda, polièdrica, tal vegada furtada o realment inexistent, feta del material dels somnis, com el falcó maltès de la novel·la de <b>Dashiell Hammett </b>i la pel·licula de <b>John Huston</b>. Tot desfila per aquestes novel·les africanes de Decors, des de la vida de
les plantacions, les intrigues polítiques, el franquisme, el procés
d’independència, els conflictes interètnics entre els bubis i els fangs, les
relacions entre els europeus i els africans, les passions amoroses o els grans silencis. Tot amb la latent omnipresència del personatge de Tomás Rimbau, que
apareix en les tres novel·les. Tota una troballa.<o:p></o:p></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif; line-height: 115%;"><br /></span></div>
</div>
<div class="MsoNormal">
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;"><span style="mso-bidi-font-style: normal;"><span lang="CA" style="line-height: 115%;">Amb<i> El malson de Guinea</i></span></span><span lang="CA" style="line-height: 115%;"> Decors tanca un cicle narratiu molt seductor, ple d'elements històrics i antropològics, i fins i tot generacionals. Un cicle a la recerca d'un paradís/afecte perdut construït amb cartes, diaris i fotografies i bocins de la memòria fets ficció. Un <span style="background: white;">fresc<i style="mso-bidi-font-style: normal;"> </i>sobre
Guinea Equatorial insòlit en la literatura catalana. <o:p></o:p></span></span></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;"><span lang="CA" style="line-height: 115%;"><span style="background: white;"><br /></span></span></span></div>
</div>
<div class="MsoNormal" style="background: white; line-height: normal; mso-margin-bottom-alt: auto; mso-margin-top-alt: auto; vertical-align: baseline;">
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;"><span lang="CA" style="background: white;">Des de la segona meitat dels segle XIX,
la presència de catalans i valencians dedicats a les plantacions de cacau i la industria fustera va ser
molt important al Golf de Guinea. L’esclat de violència antiblanca posterior a la proclamació independència va fer que un miler d'antics colons tornarem a Catalunya i al País Valencià després de ser evacuats de Fernando Poo i Riu Muni. Uns homes i unes dones, molts d'ells encara vius, que són els nostres propis </span><i><span lang="CA" style="border: 1pt none; padding: 0cm;">pieds
noirs</span></i><span lang="CA">. Tot i que la llei de secrets
oficials es va retirar el 1977, l'oblit de la colònia ha perdurat des
d’aleshores. Silenci que trenquen les novel·les de Carles Decors, tan necessàries per a recuperar i reflexionar
sobre una part important de la nostra memòria com a poble.<span style="font-size: x-small;"><o:p></o:p></span></span></span></div>
</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
Manolo Gilhttp://www.blogger.com/profile/12307600266361685291noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-448026997268134106.post-67315942117945541202018-05-29T15:15:00.000-07:002018-05-30T00:56:24.498-07:00ICONÒSTASI<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjtY7IGKeX-6JEjKfuLxHEFk4-Hi_VTzrb_ZRU4xpck_s15T5zT9KIyor9xSVdGx8zYdomuXDfbY_BQ3TiaRgd0FBxfaivmpJQiRj2PNis1Fn3xqU6nu1dPH-gaUS9Nt8fkjZso7aVcoMw/s1600/iconostasi_balbastre.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="281" data-original-width="180" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjtY7IGKeX-6JEjKfuLxHEFk4-Hi_VTzrb_ZRU4xpck_s15T5zT9KIyor9xSVdGx8zYdomuXDfbY_BQ3TiaRgd0FBxfaivmpJQiRj2PNis1Fn3xqU6nu1dPH-gaUS9Nt8fkjZso7aVcoMw/s1600/iconostasi_balbastre.jpg" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<span style="font-family: "arial" , sans-serif;"><span style="background-color: white;"><span style="font-size: 14px;">Les icones són imatges pictòriques de Crist, Maria, els sants o els àngels. Són representacions sagrades per a venerar i no per a adorar. Els cristians ortodoxos entenen</span></span></span><span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;"> la veneració com a sinònim d'honrar, d'enaltir, de tenir honor. L'</span><span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;">adoració és una altra cosa. Implica tributar culte a déu o a la cosa divinitzada. Les icones, al ser</span><span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;"> simples imatges de les personificacions de la divinitat, de la seua humanitat visible, de la seua carnació i reencarnació, mai hierofania, no són objecte de culte. Només es veneren, mai s'adoren.</span><br />
<span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;"><br /></span>
<span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;"></span><br />
<span style="font-family: "arial" , sans-serif;"><span style="background-color: white;"><span style="font-size: 14px;">A les esglésies ortodoxes, per a separar l'espai destinat als fidels de l'espai diví, es col·loca un mur de fusta ple de icones. És l'iconòstasi. </span></span></span><span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;">Un mur de gran simbolisme que n</span><span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;">omés en determinats moments de la litúrgia els feligressos podem travessar per a passar d'un espai a un altre, de la foscor a la llum, de la terra al cel, si és que hi ha cel.</span><br />
<span style="font-family: "arial" , sans-serif;"><span style="background-color: white;"><span style="font-size: 14px;"><br /></span></span></span>
<span style="font-family: "arial" , sans-serif;"><span style="background-color: white;"><span style="font-size: 14px;">J<b>osep Maria Balbastre</b> utilitza aquest mur d'icones per a configurar un poemari de gran intensitat poètica. Un particular iconòstasi metafísic que separa la terra del buit, la llum de la foscor i viceversa. La divinitat ha esdevingut guerra i dolor, un desert, un no-res al que som abocats per la porta/úter i al que arribem per la paraula. De la foscor al desert i al silenci. </span></span></span><br />
<span style="font-family: "arial" , sans-serif;"><span style="background-color: white;"><span style="font-size: 14px;"><br /></span></span></span>
<br />
<div style="text-align: right;">
<div style="text-align: left;">
<span style="font-family: "arial" , sans-serif;"><span style="background-color: white;"><span style="font-size: 14px;"> "El camí va portar la llum</span></span></span></div>
<span style="font-family: "arial" , sans-serif;"><span style="background-color: white;"><span style="font-size: 14px;"> -de nou la llum, però no la llum perfecta, no la llum oculta, ara fosca, la llum que no es veu-</span></span></span></div>
<span style="font-family: "arial" , sans-serif;"><span style="background-color: white;"><span style="font-size: 14px;"> i la llum que no es veu engendrà un batec sota terra, com si un altre úter.</span></span></span><br />
<span style="font-family: "arial" , sans-serif;"><span style="background-color: white;"><span style="font-size: 14px;"> El batec sota terra engendrà el silenci</span></span></span><br />
<span style="font-family: "arial" , sans-serif;"><span style="background-color: white;"><span style="font-size: 14px;"> el silenci engendrà de nou la primera paraula,</span></span></span><br />
<span style="font-family: "arial" , sans-serif;"><span style="background-color: white;"><span style="font-size: 14px;"> La primera paraula engendrà l'ésser humà</span></span></span><br />
<span style="font-family: "arial" , sans-serif;"><span style="background-color: white;"><span style="font-size: 14px;"> L'ésser humà engendrà l'escriptura</span></span></span><br />
<span style="font-family: "arial" , sans-serif;"><span style="background-color: white;"><span style="font-size: 14px;"> Finalment, l'escriptura engendrà un manuscrit</span></span></span><br />
<span style="font-family: "arial" , sans-serif;"><span style="background-color: white;"><span style="font-size: 14px;"> - dolç, també amarg, indesxifrable, inhòspit", </span></span></span><br />
<span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;"><br /></span>
<span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;">El verb fet carn </span><span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;">escriu Balbastre en el poema que obri el llibre.</span><span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;"> </span><span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;"> L'escriptura i l'hermenèutica amb el poeta com a hierofant. Tot és camí. La destinació no és un espai. És un no-espai que es visualitza, que es veu, que es venera, però no s'adora. </span><br />
<span style="font-family: "arial" , sans-serif;"><span style="background-color: white;"><span style="font-size: 14px;"><br /></span></span></span><span style="font-family: "arial" , sans-serif;"><span style="background-color: white; font-size: 14px;"><i>Iconòstasi</i> naix de la contemplació d'unes icones reals . Contemplació/veneració/no adoració. Lectura d'imatges que Balbastre textualitza, fa paraula, memòria, metàfora. Imatge visual metamorfosejada en imatge textual. La carnació i la reencarnació lèxica per a configurar unes noves icones nihilistes contemplades/venerades/no adorades per</span></span><span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;"> </span><b style="background-color: white; font-family: arial, sans-serif; font-size: 14px;">Sísif</b><span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;">.</span><br />
<span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;"><br /></span><span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;">Balbastre ha construït un iconòstasi on l'ésser humà és la imatge de la divinitat, perquè déu no hi és o no ha estat mai. Tot és desert, tot és guerra a l'espai que creiem diví. Tot és dolor. L'ésser humà i la terra no són més que el camp d'experimentació, de la metamorfosi, de l'etern retorn, de la vida/mort.</span><br />
<span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;"><br /></span>
<span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;"> "a l'esquena</span><br />
<span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;"> duc el pes de la vida. I el pes de la mort".</span><br />
<span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;"><br /></span>
<span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;">El cos com a fènix que naix, mor i renaix. Home/déu/home. El no déu o déu humà o simplement Sísif pujant la pedra en el no-temps. </span><br />
<span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;"><br /></span>
<span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;"> "Jo no era jo</span><br />
<span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;"> jo era l'engany</span><br />
<span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;"> que seré ja per sempre</span><br />
<span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;"> núvol serpentiforme.</span><br />
<span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;"> (...) </span><br />
<span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;"> temps de recitar elegies</span><br />
<span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;"> el plany sobre les pedres</span><br />
<span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;"> quan llaures el teu cos ja antic</span><br />
<span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;"> sota la mirada d'arena</span><br />
<span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;"> de l'àngel que pregunta</span><br />
<span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;"> quin dia tornaràs a la nuesa". </span><br />
<span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;"><br /></span>
<span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;">Tornada a la terra, a la cova, úter, pou per a tornar a començar.</span><br />
<span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;"><br /></span>
<span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;"> "Ara que tot just comença el món malgrat el món, torna a nàixer després dels segles, i després de tantes víctimes oprobioses, de tan fills llançats directament de l'úter al desert". </span><br />
<span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;"><br /></span><span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;">Balbastre ens convida a travessar un iconòstasi ple d'imatges de la perplexitat, de la commoció, del crit. Ens convida a passar a l'altre costat on no hi ha respostes per a tornar a començar des del silenci metafísic. Només hi ha camí. </span><br />
<span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;"><br /></span>
<span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;"> "S'allunya l'aigua com la vida.</span><br />
<span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;"> No hi ha respostes on beure. Camine solament".</span><br />
<span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;"><br /></span>
<span style="background-color: white; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 14px;">Nihilisme.Sísif ha arribat al cim de la muntanya i llança la gran pedra per a tornar a començar. </span>Manolo Gilhttp://www.blogger.com/profile/12307600266361685291noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-448026997268134106.post-80894181488657903132018-05-20T12:27:00.000-07:002018-05-20T13:23:26.188-07:00DILLATARI<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiGgoboabwjzCHVEuUEiaGeGZikgnJqbwe9-UBc7MZTwbmX_SgDsBtcUSjKW39QbrMYq5WZoRtuxVFaXL9GWecrh5Gs_Rk8QpM40atIsPB5TUmkAKo-mGR8SYfHbJ8AtFwa_5ItDTRisLo/s1600/dillatari_2.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="225" data-original-width="225" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiGgoboabwjzCHVEuUEiaGeGZikgnJqbwe9-UBc7MZTwbmX_SgDsBtcUSjKW39QbrMYq5WZoRtuxVFaXL9GWecrh5Gs_Rk8QpM40atIsPB5TUmkAKo-mGR8SYfHbJ8AtFwa_5ItDTRisLo/s1600/dillatari_2.jpg" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Deia <b>Louise Rosenblatt</b>, rellevant professora de literatura a la <b>New York University</b> i poc coneguda al nostre país, que escriure era aprendre. Quan escrivim, explicava la professora nord-americana amiga de <b>Margaret Mead</b>, establim una relació d'intercanvi amb el text que està determinada per una postura estètica. Aquesta postura ens permet utilitzar els nostres sistemes de pensament, el nostre reservori lingüístic i vivencial, no sols per a construir un text significatiu, sinò per a trobar-nos amb les nostres experiències lingüístiques i personals que ens ajudaran a crear noves experiències i nous coneixements. En definitiva, la Rosenblatt ens explicava que el fet d'escriure està intrínsecament lligat a l'aprenentatge, entenent aquest com l'aprenentatge de la vida. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
He recordat Rosenblatt al llegir el bellíssim <i>Dillatari </i>del poeta i narrador <b>Ponç Pons</b> (Menorca, 1956). Literatura del jo, reflexió sobre el pas del temps, mística del paisatge, resistència davant la perduda de la identitat, la llengua com a pàtria i compromís, la literatura com a destinació. Un llibre en el que la lectura i l'escriptura són una mateixa passió indestriable, una font d'experiències i coneixement. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<i>Dillatari </i>és un títol adient. Una nova paraula entre l'eufemisme i la metonímia, encertada, juganera i polièdrica. Diari de l'illa, <i>Dillatari</i>. Illa polisèmica. "<b>Beckett</b> escriu: l'artista que s'implica en si mateix no és de cap lloc, està sol a la terra, i jo m'implic en mi mateix, però a pesar de tot vull ser d'aquí, d'aquesta illa, de Menorca, escriu Ponç Pons.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
El llibre és la crònica d'un estiu a la cala Macaret. Un indret menorquí que esdevé una mena del <i>Walden</i> d'<b>Henry David Thoreau</b> o la <i>Kompònierhäuschen</i> que es va fer construir <b>Gustav Mahler</b> a la vora del llac Attersse per a poder composar en plena natura durant les vacances estivals. "Sempre he tingut vocació d'eremita literari. Me'n vaig a Macaret i deix enrere totes les coses postisses i obligatòries del món. Me'n duc un munt de llibres, aquest quadern i la ploma. Desaparesc. Vull viure ("Viu ocult!", deia <b>Epicur</b>) sols en contacte amb el camp, el mar, la literatura i la gent que estim", ens diu Ponç Pons al començament del llibre. Des de Macaret comparteix la seua experiència estètica que fem nostra al llegir-la. Una experiència en la que ètica i estètica són u i són el mateix. L'escriptura sempre és ètica i estètica; és recerca i aprenentatge: "escriure és descobrir". Com deia la Rosenblatt, és trobar-nos i donar-nos respostes a partir de les nostres experiències lingüístiques i personals. "La creació està lligada a tots els instants de la vida. S'és creador en tot moment", diu una cita de <b>Yorgos Seferis</b> al començament del <i>Dillatari.</i> L'escriptura com objecte estètic; l'escriptor com a literatura. "Jo no vull ser escriptor, jo vull ser literatura", ens diu Ponç Pons fent seua la cita de <b>Borges</b> que junt amb la de Seferis obrin el llibre: "La literatura és un destí".</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Com a bon exemple de la literatura del jo, l'autor planteja les reflexions i pren les seues lectures favorites com a punt de partida: "llegir com una forma humana d'existir". Sota aquesta premissa, configura un cànon personal, textual i visual, on conflueixen cineastes com <b>Dreyer</b>, <b>Bergman</b>, <b>Flaherty</b>, <b>Kiarostami</b> o <b>Rossellini </b>amb poetes i narradors com<b> Salvatore Quasimodo</b>, <b>Eugenio Montale</b>, <b>Robert Walser </b>o <b>Miguel Torga</b>. No obstant, si aquest <i>Dillatari </i>és alguna cosa des d'un punt de vista biblioreferencial, és sense cap dubte la transsubstantació del <i>Tractatus lógico-philosophicus </i>de Ludwig Wittgenstein i els diaris de Yorgos Seferis. Com el filòsof alemany, Ponç Pons entén ètica i estètica com una mateixa cosa; com el poeta grec, la llengua és la pàtria i la resistència: "escriure és resistir". "<b>Heidegger </b>puntualitza: Només hi ha món on hi ha llenguatge, i el llenguatge d'aquesta illa s'està perdent, el van matant, Jo vull salvar el món que sustenta perquè l'estim i form part", ens diu Ponç Pons. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
En aquesta indestriable unió d'ètica i estètica, de compromís lingüístic, que és l'escriptura del poeta menorquí, els aspectes formals del <i>Dillatari</i> no són gratuïts. Des d'una postura eclèctica, el poeta cerca una unitat estètica, un estil propi que faça de cada capítol una experiència única, una forma poètica en un sentit ampli. Així, cadascun dels capítols del llibre està format per un text en prosa, un <i>haiku</i> i un poema final conclusiu del tema/lectura/experiència/record/anhel exposat/reflexionat, tot sota la poètica de l'autor: "un poema ha d'expressar, contar, explicar, suggerir, mostrar... sobretot fer sentir. No m'interessa el formalisme buit ni la retòrica vana, Vull essència i contingut, sentit i veritat". Essència, contingut, sentit i veritat en cada capítol com a vivència, compromís, aprenentatge, com el tot que fan l'ètica i l'estètica, com la llengua. "Un tros de vida/ escrit, instant fet art.../Tot en tres versos", com diu un dels seus haikus.</div>
<br />
<br />Manolo Gilhttp://www.blogger.com/profile/12307600266361685291noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-448026997268134106.post-7131305373711644102018-05-14T13:45:00.000-07:002018-05-14T14:24:42.121-07:00L'ORDRE DEL DIA<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgaoYiKxGLxVQt4_YxEhq3tf-HIlx1sNk72NfBjjM1STEGGvKbzZi5ndw3X-n8JZQb5V9-cpa99JZNDsMdRztsCE6LI3lt9SuMeC_iTxTeu21ogbu41Wdw77-1aY3NsE5LJs9H4uwpK9kY/s1600/9788429776645.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1600" data-original-width="1058" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgaoYiKxGLxVQt4_YxEhq3tf-HIlx1sNk72NfBjjM1STEGGvKbzZi5ndw3X-n8JZQb5V9-cpa99JZNDsMdRztsCE6LI3lt9SuMeC_iTxTeu21ogbu41Wdw77-1aY3NsE5LJs9H4uwpK9kY/s320/9788429776645.jpg" width="211" /></a></div>
<br />
Vaig tindre coneixement de <i>L'ordre del dia</i>, d'<b>Éric Vuillard</b>, per la publicitat. Tota una troballa, i que conste que no sóc dels que es deixen seduir fàcilment pel màrqueting literari. <b>Premi Goncourt 2017</b>, èxit de vendes a França, ressenyes elogioses i diverses edicions al nostre país.<br />
<br />
He de confessar que també em va atraure la fotografia de la coberta: un senyor elegant, amb pinta de pare estimadíssim. Un retrat de <b>Gustav Krupp</b>, l'empresari alemany de la industria pesada, amic d'<b>Adolf Hitler</b>, fabricant de carros de combat i peça clau en els programes de rearmament de l'Alemanya nazi. Aquest senyor amb aspecte d'home de bé utilitzava a les seues empreses mà d'obra esclava provinent dels camps de concentració, entre ells Auschwitz. Krupp va ser condemnat com a criminal de guerra a dotze anys de presó pels Tribunals de Nuremberg i va tindre que vendre part de les seues empreses. Però molt prompte tot va quedar en no-res. Al principi de la Guerra Freda va ser alliberat pels Estats Units i ràpidament va tornar a fer-se amb el control de les empreses. Anys després va acabar associant-se amb la família <b>Thyssen </b>per a<b> </b>crear la multinacional <b>ThyssenKrupp AG</b>. Digueu sentimental, però cada vegada que entre en un ascensor me'n recorde dels milers d'innocents assassinats als camps de concentració nazis. El més gran genocidi de la Història.<br />
<br />
Krupp és un dels protagonistes de <i>L'ordre del dia</i>. En realitat, ell tanca el llibre. Feia temps que no llegia una novel·la tan intensa, valenta i reflexiva. Ficció de la no-ficció a partir d'un important procés de documentació. La recerca documental també forma part del procés creatiu, encara que alguns no el consideren. Documentació reelaborada, literaturitzada, perquè la literatura sempre ha de contestar preguntes. Literatura de gran compromís social i polític. Escriure sempre és un acte polític. Llegir també ho és, no ho oblidem. Les imatges, siguen visuals o textuals, com diu <b>Didi-Huberman</b> sempre prenen posició. La vida és prendre posició.<br />
<br />
Amb aquesta novel·la, Vuillard composa un fresc pervers i macabre emprant una sèrie d'escenes rellevants que pertanyen a la intrahistòria: reunions dels més importants industrials alemanys amb Hitler, les donacions econòmiques al Reich, la negociació amb el canceller <b>Schuschinigg</b> que va acabar amb l'annexió d'Àustria a Alemanya, el silenci dels ministres europeus, el silenci del Regne Unit... La perversitat dels poders polítics i econòmics amb escenes banals, frívoles, però terriblement perverses. La vida de milions de persones pendent d'una copa de xampany francès. La banalitat del mal de la que tant ens va parlar <b>Hannah Arendt</b>. I d'aquella pols, vénen aquests fangs. Vuillard vota en el temps per a composar un relat de relats anacrònic, dur i reflexiu. Un relat molt ben escrit, poètic, amb figures que són ganivetades esbudelladores. Reconec <b>Bertolt Brecht</b> en aquestes planes del Premi Goncourt 2017. Un Brecht que de vegades sembla <b>Charles Chaplin</b>. Un Brecht/Chaplin humanista i didàctic que ens planteja conflictes ètics des de la rialla que és el crit d'<b>Edvard Munch</b>.<br />
<br />
Hi ha oblits en la novel·la, segur que intencionats. L'autor parla d'Alemanya, d'Àustria, però obvia el col·laboracionisme francès, el silenci nord-americà, el feixisme italià, el franquisme. Fa igual. Que el lector relacione, que llegisca de manera activa, que connecte el passat i el present des de la reflexió que permet la distància del pas del temps, de l'etern retorn o del sempre ha estat ací. Trobeu alguna diferència entre la reunió dels industrials alemanys de la novel·la i les actuals reunions de la <b>Troika</b>?<br />
<br />
Com diu Vuillard, "Mai es cau dues vegades en el mateix abisme. Però sempre es cau de la mateixa manera, amb una barreja de ridícul i terror. Però un volguera no tornar a caure mai més, i s'agafa, i crida (...) I ací està la Història, deessa sensata, com una estàtua al mig de qualsevol Plaça Major, on se li rendeix tribut, una vegada a l'any, amb un pomell de flors, i com si fora una propina, tots els dies, amb pa per a les aus". Quines aus?<br />
.<br />
<br />Manolo Gilhttp://www.blogger.com/profile/12307600266361685291noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-448026997268134106.post-25221203280345724082016-02-02T11:15:00.000-08:002016-02-03T01:27:09.041-08:00PREGUNTES NO RETÒRIQUES<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg2eeRKCHqN9DurHzIkRrN8_Cp3OvisENkwePvBrurYecjqn5PJJ8-pR11UFcsVUCNohAiAvaT8mYN6jwWYWp8Gq96XdSG7xlUZUWz4PKtWF0PJD_hreSi4xK-EldgejQ_BHo4BF5nCLzk/s1600/Marcos-Benavent-Imelsa-Guardia-Civil_EDIIMA20160201_0597_5.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="219" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg2eeRKCHqN9DurHzIkRrN8_Cp3OvisENkwePvBrurYecjqn5PJJ8-pR11UFcsVUCNohAiAvaT8mYN6jwWYWp8Gq96XdSG7xlUZUWz4PKtWF0PJD_hreSi4xK-EldgejQ_BHo4BF5nCLzk/s320/Marcos-Benavent-Imelsa-Guardia-Civil_EDIIMA20160201_0597_5.jpg" width="320" /></a></div>
<div style="text-align: center;">
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif; font-size: x-small;"><span style="background-color: #f7f7f7;">[Foto: eldiario.es]</span></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="background-color: #f7f7f7; font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Com a milions de ciutadans d'aquest país, visc fent-me preguntes sense trobar </span><span style="background-color: #f7f7f7; font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">cap resposta per molt que ho intente. Unes són </span><span style="background-color: #f7f7f7; font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">existencials</span><span style="background-color: #f7f7f7; font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">, o crec jo que ho són; altres, la resta i gran majoria, no tant. Últimament em pregunte moltes coses sobre s</span><span style="background-color: #f7f7f7; font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">ituacions indignants, i que conste que no són retòriques. Què més volguera! </span><span style="background-color: #f7f7f7; font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Les més habituals solen ser sobre la corrupció política, sobre la quantitat de lladres que ens envolten. Com és possible que </span><span class="hiddenGrammarError" style="background-color: #f7f7f7; background-position: 0% 100%; background-repeat: repeat-x; cursor: default; font-family: "trebuchet ms" , sans-serif; padding-bottom: 2px; vertical-align: text-top;">hagen</span><span style="background-color: #f7f7f7; font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"> tants casos de corrupció al nostre país? Com és possible que els lladres </span><span class="hiddenGrammarError" style="background-color: #f7f7f7; background-position: 0% 100%; background-repeat: repeat-x; cursor: default; font-family: "trebuchet ms" , sans-serif; padding-bottom: 2px; vertical-align: text-top;">s'</span><span class="hiddenGrammarError" style="background-color: #f7f7f7; background-position: 0% 100%; background-repeat: repeat-x; cursor: default; font-family: "trebuchet ms" , sans-serif; padding-bottom: 2px; vertical-align: text-top;">hagem</span><span style="background-color: #f7f7f7; font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"> </span><span style="background-color: #f7f7f7; font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">embutxacat</span><span style="background-color: #f7f7f7; font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"> tants milers de milions d'euros? Per què no els hem descobert abans? Què hem fet malament? Aquesta situació és el resultat de tants anys de govern amb majories absolutes? Intente ser analític i no trobe respostes. E</span><span style="background-color: #f7f7f7; font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">m preocupa molt que hagen d'eixir casos aïllats de penedits, </span><span style="background-color: #f7f7f7; font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">venjatius</span><span style="background-color: #f7f7f7; font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"> o col·laboracionistes, com <b>Marcos Benavent</b>, </span><span style="background-color: #f7f7f7; font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">perquè</span><span style="background-color: #f7f7f7; font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"> aflore la </span><span style="background-color: #f7f7f7; font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">merda. Què funciona mal al si de la nostra democràcia?</span><span style="background-color: #f7f7f7; font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"> Per què cada vegada hi ha més gent que pensa que la corrupció política ha deixat de ser </span><span style="background-color: #f7f7f7; font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">conjuntural</span><span style="background-color: #f7f7f7; font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"> i ja és estructural? Aquesta última pregunta em fa molta por, perquè crec en la democràcia i pense que els bons polítics, els honrats i justos, existeixen i són molt necessaris. En fa por pensar que moltes persones no pensen igual. Fullege un llibre d'història contemporània i tremole. La percepció està condicionada pel desficaci polític, que no acompanya gens. Ja està be de mamonades, més ara que hi ha un partit amb l'encàrrec de formar govern. Cal pactar. Tots han de ser generosos i oberts, perqué la realitat no sols és plural, sino també polièdrica. </span><span style="background-color: #f7f7f7; font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">És urgent governar democràticament i amb transparència per acabar amb les velles maneres de fer política </span><span style="background-color: #f7f7f7; font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">d'una vegada per sempre.</span></div>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"></span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">
</span>Manolo Gilhttp://www.blogger.com/profile/12307600266361685291noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-448026997268134106.post-81869088585017051402016-01-24T16:02:00.001-08:002016-01-25T11:19:43.387-08:00PARIS-AUSTERLITZ, LA NOVELA PÓSTUMA DE RAFAEL CHIRBES<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgBhH_ksnhQgRNJ8H5JA504UA2vkipuBdcDLfACD0G1biFntIUOisLcam6E5TT0lzkVNAvO8kGuEFhQaRsJQUuUHtP85B7P14k-iXKaWQniFExKGWltsedIUWkZC48nZTZhJu5M9PfJHIA/s1600/PARIS.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgBhH_ksnhQgRNJ8H5JA504UA2vkipuBdcDLfACD0G1biFntIUOisLcam6E5TT0lzkVNAvO8kGuEFhQaRsJQUuUHtP85B7P14k-iXKaWQniFExKGWltsedIUWkZC48nZTZhJu5M9PfJHIA/s1600/PARIS.jpg" /></a></div>
<br />
Acabo de leer la novela póstuma de <b>Rafael Chirbes</b>. Literatura sin ninguna complacencia, Un golpe directo al estómago. Una historia de querencia, afectos y desafectos; de supervivencia, del sexo como comunicación y como tabla de salvación. Una historia de soledades y de la imposibilidad del amor envuelta en el humo de cientos de cigarrillos <i>Gitanes</i> y el hedor anisado del <i>Pastis</i>. Una historia sobre las diferencias sociales y culturales. Una historia de emigración, de supervivientes, de perdedores, de obreros y burgueses. Una grandiosa novela sobre la dignidad del ser humano, alejada de moralidades y con la enfermedad y la muerte como metáforas. ¿Quién había dicho que la lucha de clases ya no tenía vigencia?<br />
<br />
El lector que diga que no ha encontrado en estas páginas ni <i>Crematorio</i> ni <i>En la orilla </i>es porque <i> </i>no ha sabido leer <i>Paris-Austerlitz</i> ni las anteriores novelas. Chirbes siempre nos cuenta la misma historia de soledades y de búsquedas del yo, del tiempo, de la esperanza imposible a través de los mismos personajes. ¿El joven pintor narrador, el amante madrileño referenciado, la madre o el padre de <i>Paris Austerlitz</i> no aparecen en <i>La larga marcha,</i> <i>La caída de Madrid </i>o en <i>Los disparos del cazador? </i>¿Quién no nos asegura que el Ahmed de <i>En la orilla</i> no es en esencia el Ahmed de <i>Paris- Austerlitz</i>? Casi siempre hay un Ahmed en las novelas de Chirbes. ¿Michel, el homosexual obrero y maduro, no esta implícito en otras novelas? ¿No es la otra cara de la misma moneda? ¿Este personaje que busca a la desesperada el afecto no está en todas las novelas de Chirbes? Las respuestas que me doy a estas preguntas me reafirman el carácter único y unitario de toda la obra de este genial escritor.<br />
<br />
Tardó veinte años en escribir esta novela de temática homosexual totalmente alejada de las ñoñerías políticamente correctas, y lo puedo entender, Me conmueve su coherencia y valentía, así como su compromiso por la búsqueda de la verdad, aunque esta sea íntima y desgarradora. Algo que ya estaba en su primera novela, <i>Mimoun, </i>cuyo protagonista también era un homosexual que buscaba su lugar en el mundo, en este caso en Marruecos. Me emociona sobremanera pensar -o deducir- que la paradoja del azar y de la muerte ha cerrado una obra narrativa con la misma novela que la inicio. <i>Mimoun y </i><i>Paris-Austerlitz </i>comparten el mismo protagonista, una figura en la que Chirbes buscó sus respuestas. <i>Mimoun</i> abre el ciclo chirbesiano y <i>Paris-Austerlitz</i> lo cierra. Así que, en este juego de coincidencias buscadas o azarosas, resulta lógico que Chirbes le haya puesto a su última novela el título de la estación de ferrocarril que une la capital francesa con España, con el sur, con Marruecos. Un alfa y un omega para una obra tremendamente existencialista. Siempre he encontrado mucho de <b>Albert Camus</b> en las obras de Chirbes. Tras la lectura de esta última novela me reafirmo en ello.<br />
<br />
Me produce mucha tristeza pensar que ya no volveré a leer ninguna nueva novela de Rafael Chirbes. Me queda el consuelo de la relectura de su legado, sin duda uno de los más importantes en lengua castellana de los últimos cincuenta años. Manolo Gilhttp://www.blogger.com/profile/12307600266361685291noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-448026997268134106.post-36337730617543545182016-01-05T17:38:00.001-08:002016-01-06T04:03:04.252-08:00LES MAGUES DE GENER FAN ESCLATAR DE NOU LES CROADES<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi3h1soqj-kbcyK2MeQKhavtveyekkcQ2Yxuwrmi7ciLIXi-lVilPG-uP2QWS7rEAcX6XcHTM0qkJ0LduEKhDft8yzZHY2uCe7oOJBNujaMikik3QPU2_ZihzT0xTcvV4WBdg87evrCdr0/s1600/magas.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi3h1soqj-kbcyK2MeQKhavtveyekkcQ2Yxuwrmi7ciLIXi-lVilPG-uP2QWS7rEAcX6XcHTM0qkJ0LduEKhDft8yzZHY2uCe7oOJBNujaMikik3QPU2_ZihzT0xTcvV4WBdg87evrCdr0/s1600/magas.jpg" /></a></div>
<br />
<span style="background-color: white; color: #373737; font-family: 'Helvetica Neue', Helvetica, Arial, sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px;">Estic fins als nassos de l'aldarull de les reines magues -les tres magues de gener- orquestrat pels sectors més reaccionaris de la ciutat de València. Comprenc que el <b>PPCV</b> s'ha d'agafar a un clau ardent per a acontentar a certs sectors del seu electorat, però tot és un sense trellat i el soroll ha arribat a nivell nacional, tal vegada per calfar els ànims, sobretot veient com està el panorama polític i com l'esquerra copa el poder al nostre país. Els intolerants i antidemòcrates sempre es comporten de la mateixa manera i aprofiten la religió catòlica mal entesa i els cops al pit per intentar guanyar vots. La dreta sempre se les ha gastat de la mateixa manera al nostre país. Només cal fer una ullada a la nostra història contemporània. Però afortunadamente la societat i la realitat han canviat.</span><br />
<span style="background-color: white; color: #373737; font-family: 'Helvetica Neue', Helvetica, Arial, sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px;"><br /></span>
<span style="background-color: white; color: #373737; font-family: 'Helvetica Neue', Helvetica, Arial, sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px;">Dilluns passat, fent zàping, vaig caure en el programa <b>El Cascabel,</b> emès per <b>13TV</b>. Mai havia escoltat major nombre de bogeries contra les magues de gener com les que van proferir<b> Miguel Ángel Rodríguez</b>, <b>Alfonso Rojo </b>o <b>Joaquín Leguina</b> -qui t'ha vist i qui et veu-, entre altres convidats al programa. Em vaig tindre que pessigar el braç per a comprovar que no estava somiant, que no estava a cap sessió del <b>Concili de Trento</b>, encara que semblava que san <b>Carles Borromeo</b> s'havia reencarnat en el presentador i els tertulians del programa. Per llançar més llenya al foc va entrar per telèfon la regidora del PP a l'Ajuntament de València <b>Beatriz Simón</b>, que va disparar tota la seua artilleria difamatòria contra l'alcalde <b>Joan Ribó, </b>el<b> Tripartit, </b>el laïcisme i el que li passava pel cap en aquell moment. L'altra nit aquesta regidora, la mateixa que fa quatre anys va aparèixer a la premsa per fer ús privat del cotxe oficial, semblava <b>Pere l'Ermità</b> predicant la <b>Primera Croada</b>: vergonya per la cavalcada republicana organitzada per la <b>Societat Coral El Micalet</b>, vergonya per a haver llevat <b>el Pessebre</b> de la Plaça de l'Ajuntament, vergonya perquè <b>Joan Ribó</b> no deixa anar a les processons, vergonya per la creu al cementeri, que si la tradició catòlica, que si la Guerra Civil, que si açò i que si allò. Només li va faltar cridar <i>Deus le volt!</i> per començar la croada contra una València convertida en un nova Jerusalem on cal reconquistar els sants llocs -Ajuntament, Generalitat, Diputació...- de les mans sarraïnes de l'esquerra. La cosa s'ha escampat per les xarxes socials i també s'ha fet campanya a més d'un diari. A banda del context, les pobres magues han sigut qualificades de lletges, grosses, velles, bruixes i fins i tot de putes. Cadascun que s'expresse com vulga o com puga, però no cal insultar ni dir mentides. Ja sabem allò de que quan no tingues arguments, malparla qua alguna cosa quedarà, però la dialèctica no és açò. </span><br />
<span style="background-color: white; color: #373737; font-family: 'Helvetica Neue', Helvetica, Arial, sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px;"><br /></span>
<span style="background-color: white; color: #373737; font-family: 'Helvetica Neue', Helvetica, Arial, sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px;">Per què Beatriz Simó no va parlar de la tolerància que es viu des de fa sis mesos a la ciutat de València? Per què no li va dir als tertulians i a l'audiència de 13TV que l'actual govern municipal de València no ha llevat El Pessebre sino que l'ha traslladat a la plaça de la Reina, al costat de la Seu? Per què no va contar que cada dia milers de persones visiten el saló de cristall de l'Ajuntament de València per a gaudir del meravellós pessebre d'estil napolità que ha instal·lat el govern sarraí d'esquerres? En més de 20 anys de govern popular a la ciutat de València mai es van obrir les portes de la casa de tots als ciutadans per visitar un Pessebre per Nadal, i aixó que el govern encapçalat per <b>Rita Barberà</b>, i al que pertanyia Beatriz Simón, era més catòlic que l'emperador <b>Carles V</b>. Per què no va contar la regidora popular que la ciutat de València va acollir aquest cap d'any a més de 15.000 joves cristians durant la trobada europea de la comunitat <b>Taizé</b> i que el govern sarraí d'esquerres que encapçala Joan Ribó va donar tota classe de facilitats a l'organització. Per què s'ha clavat dins del mateix sac d'intolerància a centenars de catòlics que viuen la seua religió des de la tolerància, la solidaritat, la diversitat i l'estima. Afortunadament els brams dels dracs ja no fan por i els dinosaures s'han convertit en una una joguina per a xiquets. Tot ha canviat encara que alguns no volen adonar-se. Coses de mal perdedors.</span>Manolo Gilhttp://www.blogger.com/profile/12307600266361685291noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-448026997268134106.post-37972327610071887032015-02-21T09:36:00.001-08:002015-02-21T10:46:31.030-08:00AHÍ TÚ, BERGOGLIO<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhfocw0aTzh-nxzk9OftoGCxUKnIF1s9Ur_wjo37zS1W7IXMV8LWbvgH5spMr1qeNZZgDe85oLiCxz7T7Fsyd-jNqAHF5NSA92PnCUa1Bd-VUMuXExQTvaRolrxSPrr0TUOQwnHDnJEU78/s1600/Papa.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhfocw0aTzh-nxzk9OftoGCxUKnIF1s9Ur_wjo37zS1W7IXMV8LWbvgH5spMr1qeNZZgDe85oLiCxz7T7Fsyd-jNqAHF5NSA92PnCUa1Bd-VUMuXExQTvaRolrxSPrr0TUOQwnHDnJEU78/s1600/Papa.jpg" height="160" width="320" /></a></div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">Una más del P<b>apa Francisco</b>, Hace unos días durante su homilía matutina en la capilla de la residencia de Santa Marta dejó a los fieles que asistían de auténtica pasta de boniato. El pontífice no se cortó un pelo al afirmar que aquel que va a misa todos los domingos, comulga, da limosnas e, incluso, envía algún que otro chequecito para ayudar a la Iglesia, pero que luego no paga a sus empleados como corresponde, hace pagos en negro para eludir impuestos y no cumple con la seguridad social, "está utilizando a Dios para cubrir la injusticia; y eso es un pecado gravísimo". Y como esta semana se celebró el Miércoles de Ceniza y <b>Doña Cuaresma</b> acabó liquidando a <b>Don Carnal</b>, el Papa<b> </b> indicó a los presentes que el camino a la Pascua "no consiste en no comer carne los viernes, hacer cualquier cosita, y después hacer crecer el egoísmo, la explotación al prójimo, ignorar a los pobres; no es un buen cristiano aquel que no hace justicia con las personas que dependen de él". Según me ha contado por whatsapp el monaguillo que empina el codo con las vinajeras de misa de la Basílica de San Pedro, al escuchar las palabras del Papa varios asistentes se fueron corriendo a amorrarse a la pila bautismal para echarse un buen trago de agua y poder engullir un Trankimazín de urgencia. También me dijo que vio a uno sacarse del bolsillo una preciosa petaca florentina de cuero repujado y pegar un lingotazo disimuladamente tras una columna de la capilla.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">Cada día que pasa <b>Bergoglio</b> me recuerda más a <b>Erasmo de Rotterdam</b>, y creo que conoce muy requetebién el <i>Encomiun moriae</i>. Evidentemente, el Papa pronunció estas palabras en un ámbito religioso, pero como sucede con los textos del roterodamo, basta con cambiar la palabra cristiano por ciudadano para secularizar el discurso y colocarlo en el campo de la ética universal, en la lucha contra la hipocresía y la injusticia social.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">¿En un contexto laico sabrán aplicarse la cantinela todos aquellos empresarios que alardean de llevar en sus empresas políticas de Responsabilidad Social Empresarial, que se jactan de colaboran con mil quinientas ONGs a la vez, entre ellas con alguna secuela mediática de la <b>Madre Teresa</b> con sandalias de <b>Salvatore Ferragamo</b>, pero que incumplen el pago de un salario digno a sus empleados e impiden políticas de igualdad y conciliación? ¿Se aplicarán este cuento los bancos a la hora de hacer un desahucio? Tengo mis dudas sobre el calado de las palabras de Bergoglio más allá de la anécdota convertida en un titular de periódico. No obstante, está muy bien que un Papa haga este tipo de declaraciones. Además, ya era hora que el líder religioso del 33% de la población mundial hablase de justicia social, transparencia e igualdad y dejase de preocuparse por el uso que los humanos hacemos de lo que tenemos o dejamos de tener junto a la entrepierna. Bergoglio lo lleva haciendo desde que se instaló en Roma. Mi amigo el monaguillo empina codos me ha dicho que Jorge Mario, nombre de pila del sumo pontífice, lee a <b>Dostoievski </b>y <b>Borges</b>, y además silva tangos cuando cuando va por los pasillos del Vaticano. Esto me da buen fario. Tengo que preguntarle al monaguillo que tango silva. Igual es aquel de "Corrientes 348, segundo piso, ascensor...". Estaría bueno.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
Manolo Gilhttp://www.blogger.com/profile/12307600266361685291noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-448026997268134106.post-4055389535705976902015-02-21T07:47:00.000-08:002015-02-21T07:47:27.916-08:00LOS HUESOS DE CERVANTES Y EL PAÍS DE TRAPISONDA<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh-YqYAEl38GdhXXiNnE0FcoirgIwuKf66nbOAqbkM85lZWg2E3ijpTubLOori5xosGucQyn0Z2Jox6IU9Dkbr2KBW9OZcYhoD2ocMvOwwBTJ8qskzQvocWFWTwHNd2RMji8BEARXQnI3E/s1600/huesos+cervantes.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh-YqYAEl38GdhXXiNnE0FcoirgIwuKf66nbOAqbkM85lZWg2E3ijpTubLOori5xosGucQyn0Z2Jox6IU9Dkbr2KBW9OZcYhoD2ocMvOwwBTJ8qskzQvocWFWTwHNd2RMji8BEARXQnI3E/s1600/huesos+cervantes.jpg" /></a></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">A lo largo de mi vida he vivido varias búsquedas
esperpénticas de huesos ilustres. A principios de los noventa, cuando trabajaba
en el magazine de la mañana de la aniquilada radio pública valenciana, cubrimos
e incluso abrimos una sección fija a la increíble búsqueda de los huesos de <b>Luis de Santángel</b>, el converso
valenciano que sufragó parte de la expedición de <b>Cristóbal Colón</b> en el descubrimiento de América. Aquello fue digno
del país de Trapisonda y contó con la participación de un adinerado matrimonio de
judíos norteamericanos, la desquiciada concejala de cultura del <b>Ayuntamiento de Valencia</b>, en aquellos
años en manos de una desaforada <b>Unió
Valenciana</b>, y unos cuantos ofrendantes más de rancias glorias regionalistas.
Bien es cierto, que en aquellos años y desde aquella enloquecida concejalía
valenciana, igual se buscaban los restos de Luis de Santángel que la pata de
una mesa de estilo pompeyano que perteneció a <b>Vicente Blasco Ibañez</b>. Lo de la pata tuvo bemoles.<o:p></o:p></span><br />
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">Por aquellos años también viví los embrollos de la tumba de
un benefactor de la <b>Cartuja de Vall de
Crist</b>, en Altura (Castellón), en la que aparecieron tres fémures tres. Esto
trajo menos cola que lo de Santángel y
no trascendió a la prensa, aunque algún que otro chistoso hizo comentarios
sobre la posible existencia de un fabuloso pene calcificado. Más suerte mediática tuvo el caso los
colmillos que desde Argentina envió un anciano a la entonces alcaldesa de
Segorbe (Castellón), <b>Olga Raro</b>, pidiéndole que los enterrará
en la tumba de sus padres, ya que no
podía regresar a su pueblo para morir, como hubiera sido su deseo, al
encontrarse muy enfermo y sin dinero. Pero lo que podría haber sido un drama de
emigrantes digno de ser cantado por <b>Juanito
Valderrama</b>, se convirtió de pronto en un tremebundo culebrón familiar con
sorna de cháchara mediterránea. Estos colmillos sacaron a luz una historia de
adulterio y bigamia oculta durante años, porque la familia del anciano siempre
contó a sus vecinos que éste había muerto en Argentina hacía años y que por eso
habían regresado su viuda y sus hijos tristes y llorosos al pueblo. Se creyó, pues, que era más respetable y digno de conmiseración crear una falsa viuda
que una cornuda objeto de burlas. Pero los colmillos resucitaron al muerto y
cambiaron los lutos por una historia negra.<o:p></o:p></span><br />
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">Estos días el sainete de la búsqueda de los huesos de <b>Miguel de Cervantes</b> en la cripta del
convento de San Idelfonso de Madrid llena las páginas de los periódicos. Un
encargo de la <b>Sociedad Científica
Aranzadi </b>con una aportación de 50.000€ del <b>Ayuntamiento de Madrid</b> y otros 12.000€ que ya se aportaron en una
fase prospectiva. Esta búsqueda, aparte
de tener mareadas a las monjas trinitarias, me ha hecho recordar las otras pesquisas
óseas que viví más o menos en primera personas y relacionarlas todas entre sí con mucho humor,
sobre todo porque las referencias para localizar los huesos de Don Miguel se basan
en una calavera con solo seis dientes –igual entre estos hay un colmillo-, los
impactos de los arcabuzazos que recibió en el pecho y en el brazo izquierdo el
ilustre manco de Lepanto, y unos tobillos robustos resultado de la hidropesía
que padecía. De fémures nadie ha dicho
nada por el momento, pero ya sabéis cómo se las gasta este hueso para multiplicarse. <o:p></o:p></span><br />
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">Siempre me he preguntado el porqué de este empeño quimérico de
las administraciones públicas en invertir importantes sumas de dinero público con este tipo de hazañas desatinadas. Nunca me contesto. Con las entidades
privadas no me meto. Cada cual se gasta el dinero en lo que quiere o puede. Pero estas desquiciadas historias óseas acaban sin conseguir sus objetivos, porque ni
la búsqueda de los restos de Luís de Santángel hizo que este judío converso
ocupara un lugar de mayor relevancia en la historia del descubrimiento de
América, ni los tres fémures del protector de la Cartuja de Vall de Crist
libraron a </span><span style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">este conjunto histórico-artístico tan sobresaliente</span><span style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"> de su posterior abandono, ni el entierro de los colmillos en Segorbe
palió los problemas de una familia rota por la emigración y el fracaso.</span></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">Con los huesos de Cervantes va a pasar lo mismo. Por muchos
huesos que se localicen no se va a leer más <i>El
Quijote</i>. Encima, me apuesto una comida a que entre los buscahuesos que trabajan en la cripta de las
trinitarias hay más de uno que no ha
leído el gran libro cervantino ni piensa leerlo. ¿Por qué las administraciones
públicas no dejan de subvencionar insensateces tan supinas? Si tienen ganas de huesos que ayuden a los
colectivos de la Memoria Histórica a localizar las fosas de
los miles de ciudadanos de este país que fueron asesinados durante la Guerra Civil
y la represión franquista. Cervantes no tiene hijas ni nietas a las que durante
décadas les han prohibido llorar y honrar
la memoria de sus padres y abuelos asesinados, los muertos de las fosas sí.
Pero en este país somos dados a la bulla irrazonable y eso nos pierde. Yo invitaría a este atajo de empecinados sabuesos a que abandonen las
pesquisas óseas y cambien los huesos de Cervantes por la lectura
de <i>El Quijote</i>, no para que se
identifiquen con <b>Alonso Quijano</b>, que
también estaría muy bien, sino para que
les salte a las narices el pragmatismo de <b>Sancho
Panza</b>, que falta les hace. Leyendo a Cervantes aprenderán qué es eso de la pureza de sangre y
comprenderán a Luis de Santángel; se reirán a carcajadas con historias que bien
podrían ser de fémures y colmillos, y respetarán el dolor de las familias y la memoria de los muertos. Todo
ello y más cosas en un sólo libro. No se honra mejor a un escritor que leyendo
su obra, y la de Cervantes es muy valiosa.</span><o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><i>Publicado en 360gradospress 20 febrero 2015</i></span></div>
Manolo Gilhttp://www.blogger.com/profile/12307600266361685291noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-448026997268134106.post-38579104045706169562015-02-21T07:29:00.001-08:002015-02-21T07:29:43.093-08:00BICOCA PARA DEJAR DE SER UN PAÍS ILETRADO DE UNA VEZ POR TODAS<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEizJ_kLv127euqld07x7dsIRgK-gbSZ71Edq0VG4R_nv4GeA4znXqpynFSZ-7H9VHbyEJcuR8h8cGD7VtzsrMAFjxiCBXBqOEpN18QKL7m1zAjkcptPdrUwrXFn3MCmIYsL2L3Yo8kdM5E/s1600/libros.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEizJ_kLv127euqld07x7dsIRgK-gbSZ71Edq0VG4R_nv4GeA4znXqpynFSZ-7H9VHbyEJcuR8h8cGD7VtzsrMAFjxiCBXBqOEpN18QKL7m1zAjkcptPdrUwrXFn3MCmIYsL2L3Yo8kdM5E/s1600/libros.jpg" height="149" width="320" /></a></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="ca-ES-valencia" style="font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: #0803;"><span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="ca-ES-valencia"><span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%;">Según el
informe 3.047 realizado por el </span><b style="font-size: 12pt; line-height: 115%;">Centro de
Investigaciones Sociológicas</b><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%;"> (CIS) el pasado mes de diciembre, el 35% de los
españoles aseguran que no leen un libro nunca o casi nunca. Comparada con la anterior encuesta del CIS sobre
la lectura efectuada en 2003, el porcentaje de no lectores, y
por consiguiente de iletrados, ha aumentado 10’5 puntos en sólo doce años. </span><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%;"> El 42% de los encuestados afirma que no lee porque no le interesa, porque
no le da la real gana, lo que representa
un 7’8% más que hace doce años. Es decir, que casi la mitad de los españoles
están encantados de la vida de ser iletrados, y la tendencia es al alza.</span></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="ca-ES-valencia" style="font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: #0803;"><span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="ca-ES-valencia" style="font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: #0803;"><span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">Estamos en un
año electoral y, fuera de los consabidos personalismos y de descalificaciones varias, todavía no oído a ningún partido político indicar
cual será su política cultural y si piensa o no aplicar políticas de fomento de
la lectura para que el país salga del pozo de analfabetismo en el que está
sumido. Cuando se habla de políticas
culturales siempre hay referencias al cine, a la industria discográfica, a las
artes escénicas o a las artes plásticas,
y últimamente se ligan los contenidos con el turismo cultural, sector económico
que parece que nos sacará las castañas del fuego en un futuro inmediato. Jamás
se habla de lectura ni de libros. Esto me alarma, sobre todo cuando casi la
mitad de los habitantes de este país es iletrada y a nadie parece importarle un
pimiento. Sinceramente, creo que esto merece una
atención urgentísima por parte de los políticos, aunque ya sé que hablar de analfabetos no les da una foto
tan glamurosa como la inauguración de una exposición de pintura o una alfombra roja de un festival de cine de tercera. <o:p></o:p></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="ca-ES-valencia" style="font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: #0803;"><span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="ca-ES-valencia"><span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%;">Nuestro país,
como cualquier otro de cultura occidental, tiene un sistema de enseñanza
fundamentado en la adquisición de conocimientos a través de la lectura. La palabra
lección viene de la latina </span><i style="font-size: 12pt; line-height: 115%;">lectio</i><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%;">,
que quiere decir lectura. Así pues, la lectura y el libro son los principales
elementos dinamizadores de nuestra formación individual y de los procesos
culturales. Una sociedad que lee es una
sociedad libre que incrementa </span><span style="line-height: 18.3999996185303px;">constantemente</span><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%;"> su capital cultural y humano. Por tanto, es responsabilidad de las Administraciones Públicas, sea cual sea el
partido que gobierne, impulsar políticas que fomenten el libro y la lectura, no sólo
como herramientas fundamentales del desarrollo de la personalidad y la
sociabilización de los ciudadanos, sino también como elementos básicos de la
democracia y la sociedad de la información en la que vivimos.<o:p></o:p></span></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="ca-ES-valencia" style="font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: #0803;"><span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><span lang="ca-ES-valencia" style="font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: #0803;">¿Les interesa
a los partidos políticos tener más de un 40% del electorado viviendo en la ignorancia?
¿Qué ha hecho el <b>PP</b> en estos 4 años
con la lectura y el libro? ¿Qué piensa hacer el <b>PSOE </b>con su política cultural? ¿Contemplará el libro y la lectura? Hasta
ahora no he escuchado a <b>Pedro Sánchez</b>
decir nada al respecto. Sólo le he oído las generalidades obvias de plural, universal,
sostenible, etcétera, etcétera, etcétera. ¿Y <b>Podemos</b>? A <b>Pablo Iglesías</b>
no le he escuchado una palabra más allá de las generalidades antes
indicadas, que, como veis, tienen carácter polivalente en cualquier discurso demócrata. ¿Y el resto de partidos políticos? Pues lo
mismo o menos. ¿Saben los partidos
políticos que fomentar la lectura entre los ciudadanos es incrementar el
capital cultural y humano del país? Me parece que no. Es más, creo que ni
siquiera se lo han planteado o, visto lo visto, no les interesa que exista para no fomentar la conciencia crítica con el peligro que conlleva. Algo
de esto ya dijo <b>Erasmo de Rotterdam</b> a
principios del siglo XVI y, salvando las distancias, sus obras acabaron en el <i>Index Librorum Prohibitorum et Derogatorum</i> promulgado por el <b>Conciclio de Trento</b>. Si lo de Trento os
huele a incienso y os resulta demasiado lejano en el tiempo, podéis aclamaros a
</span><b><span style="background: white; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-bidi-font-family: Arial;">Ray Bradbury</span></b><span style="background: white; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-bidi-font-family: Arial;"> y su <i>Fahrenheit 451</i>, que para
el caso es lo mismo pero en ciencia ficción y con un prurito culturalista <i>avant la lettre</i>. <o:p></o:p></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><span style="background: white; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-bidi-font-family: Arial;"><br /></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="ca-ES-valencia"><span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%;">A la
democracia siempre le ha venido de perlas que los </span><span style="line-height: 18.3999996185303px;">regímenes</span><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%;"> totalitarios
prohibiesen la lectura y los libros. Lo sabía muy bien la Iglesia de la
Contrareforma cuando se ponía como se ponía contra los </span><span style="line-height: 18.3999996185303px;">humanistas</span><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%;"> y los
luteranos. En un país de iletrados la lectura es irrelevante y no encierra
ningún peligro para el poder. Sin embargo, la burricie de prohibir los libros,
además de poner el ego del que pohibe a punto de nieve, siempre ha tenido un
beneficioso efecto boomerang por despertar la curiosidad y animar a la lectura
clandestina, incrementado a corto y
medio plazo la conciencia crítica. ¿Cuántos libros clandestinos leyeron a
escondidas durante el Franquismo más de un político demócrata de los que ahora
se ofende cuando sus hijos ya maduros les llaman casta?<o:p></o:p></span></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="ca-ES-valencia" style="font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: #0803;"><span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span></span></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="ca-ES-valencia"><span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%;">Ante la falta
de otras </span><span style="line-height: 18.3999996185303px;">políticas</span><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%;"> lectoras y como medida de urgencia, propongo que los
partidos políticos emulen al Concilio de
Trento o a Fahrenheit 451, contra gustos no hay nada escrito, e incluyan en sus próximos programas
electorales la prohibición de la lectura, el cierre de las bibliotecas en todo el país y
el paso del sector del libro a la clandestinidad. De esta forma se desharán de una vez por toda de los
editores, los libreros, los autores y los ilustradores que nunca están contentos con nada,. Esta prohibición les llevará a implantar la mejor política de fomento de la lectura que se ha hecho en los últimos años.
El morbo, la excitación producida por la clandestinidad no sólo acabará con los iletrados en este país, sino
que aumentará la conciencia crítica de los ciudadanos haciendo crecer hasta cotas insospechadas el capital cultural y
humano del país. Además, ante la ingente demanda de libros florecerá la
industria editorial y las </span><span style="line-height: 18.3999996185303px;">librerías</span><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%;"> vivirán felices en un nuevo y boyante ecosistema
clandestino. La falta de pago de impuestos se podría subsanar con el abono de alguna
que otra pequeña comisión tras decir la contraseña “Vengo al funeral de la
abuelita”, como ocurría en la película </span><i style="font-size: 12pt; line-height: 115%;">Con
faldas y a lo loco</i><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%;">. Como veis, una
exitosa política de fomento del libro y la lectura verdaderamente dinamizadora
del sector, pero sin inversión, sin costosas y complejas campañas de marketing,
y sin milongas. Una campaña cuya
interpretación polisémica puede
contentar a todos.Vamos, una bicoca. </span></span><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%;"><o:p></o:p></span></span></div>
Manolo Gilhttp://www.blogger.com/profile/12307600266361685291noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-448026997268134106.post-41811235314414945542015-02-21T05:57:00.000-08:002015-02-21T05:57:22.458-08:00EL PALAU DE LES ARTS O LA ENTELEQUIA DE UN TEATRO DE OPERA<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgBkrdNjrwfsAUFx87QRxAqW9P8NWmxu0vFJVBzOFiLx5D2vUvd_uXWclm5YRXCJWMNkzYBeL1os3V-0afClYVvx0iB7IyFxcbzBigjqacdZteCu6N1PltaKlfivkOBA9jz8Nysl2BYgrc/s1600/PalauArtspolicia448.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgBkrdNjrwfsAUFx87QRxAqW9P8NWmxu0vFJVBzOFiLx5D2vUvd_uXWclm5YRXCJWMNkzYBeL1os3V-0afClYVvx0iB7IyFxcbzBigjqacdZteCu6N1PltaKlfivkOBA9jz8Nysl2BYgrc/s1600/PalauArtspolicia448.jpg" height="121" width="320" /></a></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">El registro del <b>Palau de les Arts Reina Sofía de Valencia</b> el pasado martes de 20 de enero y la
posterior imputación del exgerente, <b>Ernesto
Moreno</b>, y su ya exintendente <b>Helga
Schmidt</b> por delitos de
prevaricación, malversación de caudales públicos y falsedad, a raíz de la
denuncia presentada por el fiscal en base a un informe de la Intervención de la
<b>Generalitat Valenciana </b>de 2010, ha
supuesto un nuevo golpe de corrupción sobre
la ya lacederadísima <b>Comunitat Valenciana</b>. Los valencianos estamos hartos de tanta
corrupción, de tanto escándalo y tanto latrocinio. Estamos hasta las narices de
soportar una nefasta gestión pública en manos de unos desalmados que se han
aprovechado del pico de una gaviota, desprestigiando a sus otras compañeras
gaviotas honorables y orgullosas de serlo. Estos desalmados comen carroña, lo
que hace que se alíen con lo más rastrero, zafio y maleante del patio de
Monipodio. Un atajo de rapaces con falsos oropeles que han convertido a la
Comunidad Valenciana en tierra de saqueo
donde, por lo visto y mientras no se demuestre lo contrario, ha estado cobrando comisión a costa del erario
del público hasta Perico el de los Palotes.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">El registro policial y la
imputación de la exintendente y el exgerente es la gota que colma el vaso de
los escándalos, problemas y despropósitos que carga a sus espaldas el Palau de les Arts
desde el inicio del proyecto hacia el año 2000. Empezó con el arquitecto <b>Santiago Calatrava</b> y el sobrecoste de
la construcción, 478 millones de euros. Inmediatamente vino la contratación de Helga Schmidt y su
supersueldo, más alto que el del Presidente de la Generalitat Valenciana. Luego
en 2006, a los pocos meses de la apertura oficial, una avería en la plataforma escénica afectó la programación de aquella temporada y
se tuvieron que cancelar representaciones de <i>La Bohème</i> y <i>La Bella y la
bestia</i>, y se ofrecieron <i>Don Giovanni</i>
y <i>Cyrano de Bergerac</i> con montaje modificados. La reparación costó
medio millón de euros. Un año después,
en octubre de 2007, las fuertes lluvias caídas sobre la ciudad de Valencia
produjeron inundaciones en el recinto operístico. Se inundaron pasillos, salas,
almacenes; se dañó el sistema eléctrico y la
maquinaria del escenario. Todo ello afectó
a las representaciones de <i>Carmen</i>
y obligó a cancelar <i>1984</i>. Los daños
ascendieron a más de 16 millones de
euros. A estos problemas en el edificio
le siguieron los escándalos por la contratación de importantes figuras de la
lírica, así como de los directores <b>Lorin
Maazel</b> y <b>Zubin Mehta</b>, todo un
lujo para una ciudad como Valencia, que ascendió a más de 10 millones de euros.
Dicho gasto fue justificado por los gestores en su afán por conseguir lo mejor
para el coliseo valenciano, sobre todo en una ciudad que carecía de tradición
operística. Y mientras se cosechaban grandes éxitos, como la tetralogía wagneriana de <i>El anillo del Nibelungo</i>
y la <b>Orquesta de la Comunidad Valenciana</b>
se convertía en toda una referencia nacional e internacional, los escándalos eran
pan de cada día en el Palau de les Arts: denuncias de enchufismo y despifarro
en la gestión de la exintendente, que se gastó más de 390.000 euros en viajes,
dietas y alojamiento, así como pluses por pernoctar en hoteles europeos de cinco
estrellas con la excusa de contratar a grandes figuras para Valencia. Luego el <i>trencadís</i>
empezó a caerse y dio comienzo al sainete entre Santiago Calatrava, la <b>Generalitat Valenciana </b>y la culpas a la
UTE que construyó el recinto. Pérdidas
millonarias en los ejercicios de 2011, 2012 y 2013. En 2014 un ERE que se saldó
con 38 despidos. Y ahora, mientras los andamios cubren gran parte de la fachada
del teatro, surge el escándalo de los patrocinios, el registro, los arrestos y
las imputaciones, que se retrotraen a los ejercicios que más pérdidas generaron
en la contabilidad del teatro. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">Dejemos que la justicia haga su
trabajo, lo que no nos exime para que veamos todo este último escándalo como
algo tremendamente complejo y confuso.
Helga Schmidt siempre ha sido atacada y cuestionada en su gestión, pero
es evidente que supo llevar al Palau de les Arts a las más altas cotas, a golpe
de talonario, vale, pero con su influencia se consiguieron voces que de otra
forma hubieran sido impensables para una ciudad como Valencia. Tal vez un sueño que nos ha durado poco a los
valencianos. Un sueño del que no éramos conscientes que soñábamos. Una
irresponsabilidad e insolidaridad para parte de los gestores públicos que nos
inducían a soñar mientras muchos niños iban al colegio en barracones y muchas personas pasaban hambre. Demagogia, pero hay que decirlo. Lo mismo ha
pasado con la Fórmula 1.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">No estoy en la piel de nadie,
casi ni en la mía, pero no dejo de
preguntarme el por qué ha tenido que
acabar la exintendente del Palau de les Arts su brillante carrera como la ha
acabado. Es evidente que tenemos que dejar trabajar a la justicia y que yo no
soy quien para poner la mano en el fuego
por nadie. Pero visto lo visto, el
Presidente de la Generalitat Valenciana ha dejado a Helga Schmidt como a <i>Manon Lescaux</i>, “Sola, perduta,
abbandonata in landa desolata”. Ahora resulta que esta ópera, la última de las
programadas hasta el momento en el coliseo valenciano, ha sido
premonitoria. ¿Una mujer que ha
trabajado con <b>Herbert von Karajan</b> y
el <b>Festival de Salzburgo</b>, que fue
directora artística del <b>Covent Garden</b> de Londres, que ha sido gestora de
la <b>London Symphony Orchestra</b> y de la
<b>Concertgbow Orchestra</b>, que ha sido
gerente del <b>Festival Mayo Florentino</b>,
amiga de Maazel, de Mehta, de los grandes de la lírica, que levantaba el
teléfono y conseguía los mejores repartos, tenía necesidad de acabar en algo
tan turbio y tan zafio? Schmidt llegó a Valencia en el 2000 con el reto de
convertir la Ópera en un referente y lo consiguió
de manera pasajera con dinero y contactos.
Tal vez fue parte del sueño ante una realidad demasiado triste. Tal vez todo ha sido fruto del delirio de
unos políticos desalmados a los que su propio complejo de inferioridad les abocaba a la
megalomanía y al derroche a costa de los otros. Una realidad que es pesadilla
para todos, derrumbe, fango y miseria, o
simplemente el paso de <b>Othar</b>, el
caballo de <b>Atila</b>, aquel que por donde
pisaba no volvía a crecer la hierba. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">Con el Palau de les Arts
descabezado los valencianos nos quedamos con un edificio público más que se cae
y sin contenido ¿Qué cantante de primera línea va querer venir a un teatro
maldito? ¿Quién va a gestionar este monstruo? Hoy ya es un gran edificio vacío, una ruina en concepto. Lo veo albergando a las
bandas de música de la Comunitat Valenciana y con una temporada de ópera tan
modesta que presumiblemente no vaya más allá de las aspiraciones de un fin de
curso lírico. A lo mejor esa era la realidad que nos podíamos permitir. ¿Hubiera
sido más rentable acondicionar el Teatro Príncipal de Valencia para programar
una temporada de ópera? Pero “el serà per diners, sense tindre’ls” pierde a
ciertos personajes, los mismos a los que les gusta soplar en caldo frío. Sin
duda, los valencianos hemos sido víctimas del mal sueño de un teatro de ópera. Nos hemos creído la
entelequia del Palau de les Arts y al final hemos enloquecido como las heroínas
de las óperas de <b>Gaetano Donizetti. </b> Hemos sido iza y hemos puesto la cama. </span></div>
Manolo Gilhttp://www.blogger.com/profile/12307600266361685291noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-448026997268134106.post-2319600125276080612015-02-21T05:42:00.000-08:002015-02-21T05:42:14.743-08:00LOS REYES MAGOS Y PAPA NOEL RESIDEN EN ANTIGUA AND BARBUDA<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgQSvuOOaWi-sU3HRe3XCnbbIuAHFitX1Ta8qphXfj8_MEgsWH74FeiAYKnmOwbo9KRgVNf3MNW-GT2k4zY4u3KLC7w6SGy28paJQvRfjyFB72_HTljzOmMaJP3BYvGPsbAKocccyK6JI0/s1600/papa+noel+reyes+magos.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgQSvuOOaWi-sU3HRe3XCnbbIuAHFitX1Ta8qphXfj8_MEgsWH74FeiAYKnmOwbo9KRgVNf3MNW-GT2k4zY4u3KLC7w6SGy28paJQvRfjyFB72_HTljzOmMaJP3BYvGPsbAKocccyK6JI0/s1600/papa+noel+reyes+magos.jpg" height="290" width="320" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="line-height: 115%;"><span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">Ya ha pasado la Navidad y la Epifanía. Los <b>Reyes Magos</b> han emprendido su camino de
retorno hacia sus respectivos territorios, mientras <b>Santa Claus</b> hace ya días que regresó a Laponia. No sé si a la
finlandesa o a la sueca, porque con esto del lugar de residencia del señor
gordito con barba blanca siempre ha habido polémica. Yo creo que con tanto
dispendio como hace este venerable anciano, al igual que Melchor, Gaspar y
Baltasar, debe de tener fijada su residencia en algún paraíso fiscal y
dedicarse a cosas que poco tienen que ver con el concepto judeocristiano del
trabajo como castigo de Yahvé. Para nada me imagino a los cuatro generosos currando
en un país gélido. Ni siquiera en Andorra, que me resulta un territorio demasiado
prosaico por la proximidad. Aunque sí que me los podría imaginar en la Calle de
las Tiendas, en Andorra la Vella, pagando mordida a los Pujol con la excusa de proteger al <b>Tió</b>.
<i>Caga tió, atmelles i torró</i>. Y
es que no hay nada como la moraleja polisémica de los cuentos populares.<o:p></o:p></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="line-height: 115%;"><span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="line-height: 115%;"><span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">Dando una vuelta a esto de los cuentos y los paraísos
fiscales he consultado a la santa <b>Wikipedia</b>,
que ya viene a ser un poco como <b>Hal-9000</b>
de <i>2001, una odisea del espacio</i>, pero
de todas las galaxias del saber prosaico. En Wikipedia me he encontrado con un
paraíso fiscal que les viene a los cuatro como anillo al dedo: Antigua and
Barbuda. </span></span><span style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif; line-height: 115%;">El nombre no es un chiste ni una alucinación ocasionada por
el antihistamínico que me estoy tomando para curarme el trancazo que tengo
desde hace días. No estoy haciendo ficción. Ni siquiera rindo con él un
homenaje intencionado a</span><span class="apple-converted-space" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><span style="background: white; line-height: 115%;"> </span></span><i style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><span style="background: white; line-height: 115%;"> </span></i><a href="http://es.wikipedia.org/wiki/Utop%C3%ADa_(Tom%C3%A1s_Moro)" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;" title="Utopía (Tomás Moro)"><i><span style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-color: white; background-image: initial; background-origin: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; background-size: initial; color: windowtext; line-height: 115%;">De Optimo Republicae Statu deque Nova Insula Utopia</span></i></a><span style="background: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif; line-height: 115%;">, de <b>Thomas More</b>, que bien
podría. La realidad siempre supera a la ficción y a los anhelos. Antigua and
Barbuda existe y hasta tiene página web. Se trata de un conjunto de pequeñas
islas antillanas limítrofes a Guadalupe, excolonia del Imperio Británico, cuya
capital es Saint John’s. Estas islas las descubrió Colón en su segundo viaje y
fue el genovés quién le dio el nombre de Santa María Antigua a la más grande.
Lo de Barbuda es por la segunda isla en tamaño, cuyas palmeras lucían grandes
masas de líquenes que parecían barbas. Se ve que esto les hizo gracia a los
marineros españoles que acompañaban a Colón, y como con lo de las figuras
retóricas no hay quién nos gane, le encasquetaron el nombre de Barbuda a la
isla. Años más tarde estos territorios pasaron a los franceses, y después a los
ingleses, que se dedicaron al cultivo de la caña de azúcar con mano de obra
esclava. Por cierto, aunque la esclavitud se abolió en 1839 en las colonias
británicas, en Antigua and Barbuda no desapareció oficialmente hasta 1939, año
en que los sindicatos dijeron basta. <i>God
save The Queen!</i> El país es independiente desde 1960, y desde 1980 tiene firmada
una alianza con los Estados Unidos por el uso de su territorio con fines
militares mediante el pago de un sustancioso arriendo anual, que junto a lo que
se dejan los turistas atraídos por el paraíso fiscal, hace que el país esté divinamente.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="background: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif; line-height: 115%;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="background: white; line-height: 115%;"><span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">Volviendo a la
retórica, y sin ánimo de enturbiar la honorabilidad de nadie, y menos de Santa Claus, Melchor, Gaspar y Baltasar, pero viendo
las pintas que se calzan y lo perversa que es la realidad, esto de residir en Antigua and Barbuda les iría como anillo al
dedo, tanto por lo del continente como por lo del contenido. Me explico. </span></span><span style="background-color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif; line-height: 115%;">Una de mis mayores
preocupaciones de niño inocente fue averiguar la ubicación del país de origen
de estos legendarios personajes, sobre todo viendo las grandes cantidades de
dinero que se gastaban para traer tantos regalos. Aunque consultaba con
frecuencia el Atlas de Aguilar, que por cierto me trajeron un año sin pedirlo
en la carta, nunca daba con países tan ricos y fabulosos. Un día aprendí un
poco de economía y perdí gran parte de la inocencia. Deduje que los cuatro
liberales tenían montado el chiringuito en base a un impuesto mundial que
gustosamente pagaban todas las familias del planeta para mantener su leyenda. Este
impuesto mundial sigue aún vigente en el reino de los sueños, y parece que en
la actualidad los cuatro dadivosos especulan lo suyo para conseguir más beneficios,
porque vistas las marcas de la mayoría de los regalos que traen, deben de tener
firmado algún acuerdo beneficiosísimo con las principales multinacionales. Por lo tanto, no es nada peregrino pensar que Santa Claus, Melchor, Gaspar y Baltasar
viven en Antigua and Barbuda y tienen por ingresos lo que recaudan con el
impuesto secular de las familias más</span><span style="background-color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif; line-height: 115%;"> </span><span style="background-color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif; line-height: 115%;">lo
que les untan las multinacionales por prescribir sus marcas y los pingües
beneficios que sacan por la compra de deuda soberana a algún que otro país en
horas bajas </span><span style="background-color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif; line-height: 115%;"> </span><span style="background-color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif; line-height: 115%;">siguiendo los chivatazos de un colega </span><i style="background-color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif; line-height: 115%;">bróker</i><span style="background-color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif; line-height: 115%;"> de Wall Street. Vistas bien vistas las marcas que han
traído este año, en general de grandes multinacionales y productos asiáticos baratos
de fabricantes que ignoran lo que es la Ética empresarial, a los cuatro
generosos no les deben gustar nada los productos kilómetro 0, el desarrollo
regional y la economía del bien común. Creo que les deberíamos exigir que apuesten
por proveedores autóctonos y por el pequeño comercio local. Ya que les pagamos
gustosamente el impuesto secular para que continúen con su prestigio en el
mundo de los sueños, les deberíamos exigir que fuesen consumidores
responsables.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="background-color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif; line-height: 115%;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="background: white; line-height: 115%;"><span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">Y hasta aquí el cuento.
Servidor hace como <b>Max Aub</b> con <i>El Correo de Euclides</i>, la felicitación que
el autor de <i>La calle Valverde</i> enviaba
a sus amigos para desearles un buen año. Si el Max Aub lo hacía como el último
cuento del año, servidor lo hace como el primero. Manolo Gil le envía su primer
cuento de 2015, deseándole un Feliz Año Nuevo. La moraleja la ponéis vosotros,
los lectores. <o:p></o:p></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="background: white; line-height: 115%;"><span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="background: white; line-height: 115%;"><span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><i>Publicado en 360gradospress. Enero 2015</i></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
Manolo Gilhttp://www.blogger.com/profile/12307600266361685291noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-448026997268134106.post-64991906057911635862014-12-21T05:22:00.002-08:002014-12-21T05:30:35.123-08:00DONDE ESTUVO FERNANDO DELGADO<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhpmhY1nyqlcuIBU_GDDqHDp8nStvu8heTdo3WdwRy04jBiAtkC3xSqFvmne_8TypRtoF3iwLosh1iyVxAR7z1v58q0z69KTLseoI2TgcZ94hgi3GZIzI1HAoUMkJTxFx7KOHJwZfoPhCI/s1600/donde+estuve.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhpmhY1nyqlcuIBU_GDDqHDp8nStvu8heTdo3WdwRy04jBiAtkC3xSqFvmne_8TypRtoF3iwLosh1iyVxAR7z1v58q0z69KTLseoI2TgcZ94hgi3GZIzI1HAoUMkJTxFx7KOHJwZfoPhCI/s1600/donde+estuve.jpg" /></a></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">Soy un lector intermitente de poesía. Por desgracia no
sigo muy de cerca todo lo que se publica, aunque intento estar al día de
algunos poetas, tanto en catalán como en castellano, y siempre me gusta tener un poemario cerca para ir
leyéndolo poco a poco, paladeándolo. Un poemario se debe leer poco a poco,
disfrutándolo, estirándolo en el tiempo. Conmoviéndose y reflexionando. Una
lectura de días, de semanas. Lectura larga
y sin fin. Lo demás es pasar lo ojos por
las letras, por las palabras sin ser nada.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">Estas últimas semanas he sido voraz en lecturas poéticas,
aunque la poesía no se puede devorar. La
voracidad que hablo es en términos de lectura constante y reflexiva, lo que ha
anulado por unos días mi condición de lector intermitente de poemas. Ello se ha
debido a uno de los poemarios más bellos que he leído en los últimos tiempos: <i>Donde
estuve</i>, de <b>Fernando Delgado</b>,
publicado por la <b>Fundación José Manuel
Lara</b>. Un poemario intenso y profundo que se deja devorar. Un canto a la
libertad y a la vida. Una reflexión sobre el tiempo y la memoria, la vida y la
muerte, sobre la pérdida, pero también sobre la esperanza. </span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif; font-size: x-small;"><i>La memoria no es útil a los dioses,</i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif; font-size: x-small;"><i>tan
ajenos al paso de los tiempos,</i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif; font-size: x-small;"><i>como si por ellos no pasaran los días,</i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif; font-size: x-small;"><i>pues no
conocen la vejez,</i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif; font-size: x-small;"><i>que es lo que a mí me ocurre ahora,</i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><i><span style="font-size: x-small;">cansado como estoy de mi
propia divinidad.</span><o:p></o:p></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">Poemas descriptivos, largos e intensos en los que la poesía
se muestra sin artificio, sin encorsetamientos. Poesía de la experiencia,
retazos de biografía – todo escritura es autobiográfica- en una búsqueda del yo
que se fue y que es, que tiene un efecto refractario en el lector. Poemas
sensuales a los que ayuda la evocación del paisaje y de la música. Ni siquiera
falta el grito, la protesta, la denuncia
ante la intolerancia y la falsedad, ante el abuso, la opresión o la eternidad:</span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif; font-size: x-small;"><i>¿Dura la eternidad hasta que llega,</i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif; font-size: x-small;"><i>implacable, el olvido?</i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif; font-size: x-small;"><i>Pues ni siquiera eso.</i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif; font-size: x-small;"><i>La vanidad del hombre lo lleva a construirse</i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif; font-size: x-small;"><i>las ciudades
eternas.</i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif; font-size: x-small;"><i>Y hasta Dios se ríe de su propia eternidad</i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif; font-size: x-small;"><i>habiendo conocido a
tantos dioses muertos.</i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif; font-size: x-small;"><i>Hubo dioses tenidos por eternos</i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif; font-size: x-small;"><i>de los que sólo
queda,</i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif; font-size: x-small;"><i>más que el recuerdo de su gloria,</i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif; font-size: x-small;"><i>el miedo atroz de quienes les
temieron.</i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">Dividido en cuatro partes -<i>Geografía íntima</i>, <i>Alas de
sombra</i>, <i>Mal de ojos</i>, <i>No es muda la muerte</i>- y un epílogo, el resultado es un poemario tremendamente
unitario con algunas figuras como solución de continuidad (los ojos, los
pájaros, el mar), presentes en la poesía de Fernando Delgado y cargados de polisemia. Pero en este poemario tenemos sobre todo la palabra que, como dice en el
poema que sirve de introducción, “o es
palabra de honor o no es nada”.<o:p></o:p></span></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<o:p><span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><i>Publicado en 360gradospress. nº 283</i></span></o:p></div>
Manolo Gilhttp://www.blogger.com/profile/12307600266361685291noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-448026997268134106.post-82995298911362241672014-12-21T05:06:00.000-08:002014-12-21T05:31:22.474-08:00LUIS LANDERO EN EL BALCÓN<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhG3jBXlyX8EVEEE3nwPdNNDz9_-6S2M6Ylj3Mu9TJpXXsHZfROCr79iLBgsoN_i2CXg_C9iK406QaZCNmo_tZ_a92bPtkWHARWTdfHzD5L_0xRYS1rh6lRE-ypBdD1qdTufzSEjKcCbyo/s1600/landero.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhG3jBXlyX8EVEEE3nwPdNNDz9_-6S2M6Ylj3Mu9TJpXXsHZfROCr79iLBgsoN_i2CXg_C9iK406QaZCNmo_tZ_a92bPtkWHARWTdfHzD5L_0xRYS1rh6lRE-ypBdD1qdTufzSEjKcCbyo/s1600/landero.jpg" height="320" width="212" /></a></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">Yo vengo de un tiempo en el que casi todo pasaba en el
balcón. La casa del mis padres en la que transcurrió mi infancia tenía un
balcón lleno de geranios que daba sobre la plaza de Sant Bult, en pleno corazón
de la ciudad de Valencia. Desde allí, y sobre todo en verano cuando salíamos a
tomar la fresca, veíamos pasar la vida protegidos por una persiana, porque las
persianas siempre han protegido de alguna cosa más que del sol. Lo mismo hacían
todos los vecinos en esa época sin aire acondicionado y en la que la realidad
era de carne y hueso, no catódica. El balcón era una atalaya privilegiada desde
la que se veía como fulano, que vivía al lado, había prosperado o como a zutano la suerte le
había abandonado. Me produce mucha tristeza pensar que la televisión ha
sustituido en la observación vital a a los balcones y ventanas y como ésta se ha hecho tan zafia.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">Al leer la última novela <b>de Luis Landero</b>, <i>El balcón en
invierno</i>, he recordado el balcón de mi infancia y de mis anhelos. Por edad y contexto me ha sido fácil identificarme
con lo que narra esta novela. Yo vengo de una familia trabajadora y humilde muy similar a la de Luis Landero. Una
familia urbana con hondas raíces rurales que perdió la guerra y en la que se nos
instaba a hacernos personas de provecho como llave del ascenso social. Familias
capaces de sacrificar lo indecible por sus hijos. Igual da el barrio de Prosperidad
en Madrid con una familia de emigrantes extremeños en los años sesenta que otra
de Poble Nou en Barcelona con emigrantes aragoneses o del barrio de Orriols en
Valencia con manchegos, incluso mi
propia familia sin emigrantes pero de humildes urbanos. Las historias son universales. Me duele que
cierto desarrollismo haya hecho desmemoriadas a muchas personas con sus orígenes como si haber sido pobre
fuese una vergüenza. El que se niega a sí mismo es capaz de terribles
villanías. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">Desde su balcón Luis Landero ha compuesto una de las novelas
más bellas y profundas de los últimos años. Una novela autobiográfica que va
más allá del viaje interior, del ajuste de cuentas con el padre para acabar haciéndole
desde la comprensión un homenaje sentimental. Retrato del éxodo rural, de la
época delos Planes del Desarrollo franquistas, pero desde la introspección y la
emoción. Novela de memoria y sentimientos a flor de piel que se convierte en
una profunda reflexión sobre la literatura y el hecho de escribir como fijación
del recuerdo en negro sobre blanco.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><i>El balcón en invierno</i>,
lejos del neorrealismo –los años sesenta sólo han aflorado así-, me ha evocado una
poética, con perdón de los que no opinen lo mismo, muy próxima la <i>Mamma
Roma</i> de <b>Pasolini</b> o <i>Los chicos</i> de <b>Marco Ferreri,</b> y no sólo por la época, sino por la fuerza que
encierra. Landero con una tremenda
sencillez abre emociones con cada palabra, con la enumeración como registro, y
confiere al texto una bellísima musicalidad poética. Instantáneas vitales de una gran potencia
emocional. Son muchos los pasajes que destacaría al respecto, pero si tuviera que quedarme con uno,
elegiría el de la visita al hospital momentos antes de la muerte del padre y su continuación con la promesa o propósito de futuro del hijo ante
el féretro durante el velatorio.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">He de confesar que hasta ahora no he sido un lector impenitente
de Luis Landero. Me había gustado su primera novela, <i>Juegos
de la edad tardía</i>, aunque <i>Caballeros de fortuna</i> me gustó menos. Tras
un largo paréntesis volví con <i>Retrato de
un hombre inmaduro</i>. Pero siempre vi en su
literatura una gran coherencia en la que no andaban muy lejos los clásicos. <i>El
balcón en invierno </i>me ha invitado a leer
toda su obra. El invierno es largo y necesito un balcón que me abra a la
vida, porque como dice Landero al fin de esta novela, “en cada instante, en
cada frase, en cada suspiro, en cada pequeño acontecer, lo trivial y lo
misterioso van en partes iguales. Eso es todo y no hay más que contar. Un grano
de alegría, un mar de olvido”. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><i>Publicado en 360gradospress. nº381</i></span></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
Manolo Gilhttp://www.blogger.com/profile/12307600266361685291noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-448026997268134106.post-41609087500528960112014-12-21T04:55:00.002-08:002014-12-21T05:32:05.628-08:00OLVIDADO ONETTI<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEheclQ1xCxFgKO_gqx6d9DgXCeT0ptROyCJJjK1pGr4rb8YOluDhgytH7r6DlE8yzAlalK0w_o7PeOK178x8QjJkznpGLOBZQ-FIrw6O2WQ_ey7atNj2rIhuZ6-E7Z4TYdVI62Fp05QkUM/s1600/ONETTI.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEheclQ1xCxFgKO_gqx6d9DgXCeT0ptROyCJJjK1pGr4rb8YOluDhgytH7r6DlE8yzAlalK0w_o7PeOK178x8QjJkznpGLOBZQ-FIrw6O2WQ_ey7atNj2rIhuZ6-E7Z4TYdVI62Fp05QkUM/s1600/ONETTI.jpg" /></a></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">Se cumplen veinte años de la muerte del escritor uruguayo <b>Juan Carlos Onetti</b>. Una exposición en
Madrid, algunos artículos publicados en prensa y poco más es lo que está dando de sí este
aniversario. Triste, muy triste por la
poca presencia y el poco interés despertado. Ni siquiera se ha hecho una
edición conmemorativa de alguna de sus obras. Bien es cierto que sus novelas más conocidas empezaron a ser reeditadas
por <b>Seix Barral</b> allá por el 2000,
apareciendo en bolsillo años más tarde, y de manera intermitente, en <b>Punto
de Lectura</b>; además, <b>Galaxia
Gutenberg</b> finalizó la edición de sus
obras completas en 2009. Pero a nadie le amarga un dulce y menos un libro de Onetti.
Eso es lo que creo yo, que en esto de
las creencias y preferencias literarias parece que voy a contracorriente. Con este
aniversario y la reedición de alguno de sus títulos más emblemáticos el autor de <i>Cuando ya no importe</i> hubiera vuelto a la mesa de novedades de las
librerías y más de un lector le hubiera
descubierto o releído. Este es el deseo
y la realidad editorial, de momento, es otra bien distinta.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">Juan Carlos Onetti es una de las voces más personales de la
narrativa latinoamericana. Periodista y escritor, empezó a publicar hacia 1931
y gran parte de su obra literaria más significativa ya había aparecido antes del famoso boom de la literatura
hispanoamericana, aunque algunos títulos fueron coetáneos de <i>Rayuela </i>de <b>Julio Cortázar</b> y <i>La ciudad y
los perros</i> de <b>Mario Vargas Llosa, </b>punto
de partida del boom según los estudiosos. No obstante, y esto también se dice
con frecuencia, fue gracias a la insistencia de <b>Carmen
Balcells</b>, la agente de Onetti y de la mayoría de autores del boom, cuando
la obra empezó a conocerse internacionalmente. El Premio Cervantes le llegó en 1980.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">Acercarse a Onetti es aproximarse a una manera muy especial de entender la
escritura, a un mundo alternativo de
la ficción, como muy bien explicó Vargas Llosa en el ensayo que le dedicó al
uruguayo. Heredero de <b>William Faulkner</b>
y <b>Joseph Conrad</b>, el mundo de Onetti
es un mundo lóbrego, asfixiante y cruel. Un mundo desesperante que se convierte
en metáfora de la vida humana, lo que hace que sea considerado como el más
existencialista de los escritores hispanoamericanos. En esa metáfora vital
aparece una ciudad, una geografía imaginaria y visceral: Santa María. Una ciudad,
comparable al faulkneriano condado de <span style="background: white; mso-bidi-font-family: Arial;">Yoknapatawpha, que se convierte en el escenario mítico, en el
infierno asfixiante de gran parte de las novelas y cuentos de Onetti, pero
sobre todo en el microcosmos imaginario urbano y moral en el que transcurren
tres de sus más prestigiosas novelas : <i>La
vida breve</i>, <i>El astillero</i> y <i>Juntacadáveres</i>. En Santa María vive Larsen, el sórdido Juntacadáveres,
sin duda uno de los personajes más inquietantes de la literatura
hispanoamericana contemporánea. De Santa
María lo expulsan y a Santa María vuelve como en el eterno retorno.</span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><span style="background: white; mso-bidi-font-family: Arial;"><br /></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="background: white; mso-bidi-font-family: Arial;"><span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">La
prosa de Onetti es de frases largas y densas, casi tan opresivas como los
ambientes y psicologías que describen con vocabulario muy concreto, muy conceptual, en
el que nada es gratuito. Una poética propia en la que impera el dominio de la
palabra, de las atmósferas y de los personajes. En sus novelas no hay
concesiones. Su prosa es fuerte, recia, directa al estómago. Mensajes claros y
certeros, con la adjetivación necesaria,
sin florilegios vacuos amables a la galería. <o:p></o:p></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="background: white; mso-bidi-font-family: Arial;"><span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span></span></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="background: white; mso-bidi-font-family: Arial;"><span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">Onettti
es uno de los grandes de la literatura universal; sin duda, el más duro y
comprometido de los autores hispanoamericanos.
Hoy, en este mundo tan dado al amaneramiento literario, echamos en falta
novelistas como él. Por eso me alegra y me entristece a la vez la timidez del aniversario. Es como como las
dos caras de una misma moneda. Tal vez una de las que lleva Larsen en el
bolsillo por el viejo y destartalado astillero de Santa María. Pero más allá de
sus conmemoraciones siempre queda Onetti, sus libros y sus cuentos.</span></span><span style="background: white; color: #545454; font-family: "Arial","sans-serif";"><o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="background: white; mso-bidi-font-family: Arial;"><span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="background: white; mso-bidi-font-family: Arial;"><span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><i>Publicado en 360gradospress. nª281 Noviembre 2014</i></span></span></div>
Manolo Gilhttp://www.blogger.com/profile/12307600266361685291noreply@blogger.com0