PATRICK MODIANO, EL PREMIO NOBEL Y UN ANHELO

Soy de formación afrancesada hasta la médula, así que me interesa todo aquello que tenga relación con la cultura gabacha, desde los poemas de François Villon al teatro de Molière, de los cuentos de Maupaussant a Marcel Camus, pasando por la música de Claude Debussy, las aventuras de Fantômas, las canciones de Yves Montand, el cine de François Truffaut, la cassoulet de canard, la Veuve Clicquot, la mantequilla salada, Audrey Tautou o el paroxismo de Brigitte Bardot (la de antes, por supuesto) susurrando con voz de haberse pasado con el borgoña peleón (que los hay) aquello de Harley Davidson. ¡Qué lástima de mujer! En fin, no hay cultura perfecta, et je suis aussi complètement imparfait.

Hace unos días se le concedió el Premio Nobel de Literatura a Patrick Modiano, un veterano que tiene en su haber todos los premios de las letras francesas habidos y por haber. A modo de felicitación y homenaje escribí en mi muro del facebook que la primera novela que leí de él fue Los bulevares periféricos, pero ahora recuerdo que fue mi amiga Lucía Pérez-García Oliver al regalarme El rincón de los niños un par de años más tarde quién hizo que me cautivara.

No sólo me alegra el premio a Modiano por el reconocimiento a su calidad literaria, por haber hecho de la búsqueda del yo y la reflexión histórica los ejes de su narrativa, por ambientar sus novelas en París, sino también porque considero que el premio podría tener algo de reconocimiento colectivo, al menos es lo que me gustaría a mí y por eso lo escribo en este blog. Me gustaría imaginar que la Academia Sueca ha reconocido en el autor de Dora Bruder a todo un grupo de estupendos y renovadores escritores franceses, no siempre leídos pero sí muy plagiados, que empezaron a publicar a finales de los años setenta y fueron continuadores del camino iniciado por el nouveau roman con Alain Robbe-Grillet, Michel Butor, Margarite Duras o Raymond Queneau . Me refiero a Modiano, por supuesto, pero también a Pascal Quignard, Pierre Michon y a los declarados nouveau nouveau roman como Jean Echenoz y Jean-Philippe Toussaint. En estos tiempos de abundantes novelas infumables y (a)premiadas pocas veces se reconoce que hay otra manera de narrar, otras historias que contar. Por eso me alegra la concesión de este Premio Nobel de Literatura. Vaya que sí.

Comentarios

Entradas populares de este blog

OBLIDADA CONCHA ALÓS

Tenia tretze o catorze anys quan vaig descobrir Concha Alós . Descobrir que no llegir, perquè la lectura va vindre molt més tard. En aquells anys del franquisme accedir a un llibre era tota una odissea, sobretot per a un adolescent lletraferit de família treballadora i sense recursos com jo. A la casa dels meus pares no hi havia llibres. Les biblioteques públiques d'aleshores eren pràcticament inexistents i tenien les prestatgeries plenes d'exemplars vells, porgats i polsosos. Comprar-ne era quasi una quimera degut a la nostra complicada economia familiar, però no gens més complicada que la d'altres milers de famílies. Un llibre es comprava si era totalment necessari per a l'escola i si no hi havia més remei, la qual cosa suposava més cigrons i menys carn a la taula. Els diners no prestaven per a tot. Ma mare, amb el seu tarannà de solucionari, sempre trobava una manera d'estalviar-se la compra en forma de parent o veí que acabaven prestant-nos aquell ...

EL VENTRE DE NÀPOLS

Qui em coneix sap de la meua fascinació per Nàpols i tot el que estiga relacionat amb aquesta ciutat. El Vesubi, Pompeia, Totó, els castrati, Capodimonte, Pulcinella, el Monestir de Santa Chiara, inclús en la versió fox de Jorge Sepúlveda . el funiculì funiculà, les botigues de pesepri nadalencs al carrer de Sant Gregori Armeno, les capelletes de carrer dedicades a les ànimes del Purgatori, inclús el Crist velato de la Capella de Sansevero. Un univers urbà contradictori i anacrònic com la mateixa vida. El temps quotidià eternitzat entre el naixement i el traspàs. Eros i Thànatos a una ciutat vulnerable que s'alça als peus d'un volcà i que tremola amb els moviments dels malucs de Sophia Loren i les maggiorate, la qual cosa mai no gens banal. Una ciutat italiana, però també valenciana. En definitiva, mediterrània. La ciutat d' Alfons el Magnànim i de Josep de Ribera , lo Spagnoletto . Els valencians hem estat ací molts anys, segles. S...

TEORIA GENERAL DE L'OBLIT

Procure estar informat dels premis literaris. Sempre me n'alegre per l'autor o l'autora premiada, encara que de vegades, quan llig l'obra, la decepció s'apropa de mi. Ja sabem que la percepció és lliure i que per a gustos colors, però l'ombra de les expectatives lectores insatisfetes és sempre ampla i molt llarga. I això que servidor elogia l'ombra tant com Junichiro Tanizaki . Hi ha premis i premis. El Premi Llibreter mai em defrauda. El Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya té bon ull amb les seues eleccions i això és d'agrair. Quasi sempre aposta per obres valentes i arriscades com Germà de gel d' Alicia Kopf , Estirpe de Marcello Fois, Ànima de Wajdi Mouawad o Gegants de gel de Joan Benesiu , aquestes dues últimes obres són del catàleg d' Edicions del Periscopi. Com a lectors hem de felicitar-nos pel bon olfacte que té aquesta editorial. Enguany Periscopi ha tornat a guanyar el Premi Llibreter am...

Ideal Room

Buscar este blog