El primer llibre que vaig llegir d' Andrés Barba va ser Agosto, Octubre . No recorde com va caure en les meues mans ni qui me'l va recomanar, si és que algú ho va fer. Em va inquietar aquest retrat d'infantessa tan agosarat, cosí germà d'altres novel·les de formació com L'isola d'Arturo , d' Elsa Morante, Les verges suïcides , de Jeffrey Eugenides , i fins i tot Els peixos no tanquen els ulls , d' Erri De Luca. Aquesta lectura em va portar a altres llibres de Barba com La hermana de Katia , Las manos pequeñas o l'assaig La ceremonia del porno , escrit a quatre mans amb Javier Montes , un altre autor que no cal perdre de vista. Barba és una de les veus més sòlides i prometedores de l'actual narrativa espanyola. Un tot terreny que ha conreat amb solvència poesia, novel·la, literatura infantil i juvenil, assaig i traducció. Ara, amb República Luminosa , Premi Herralde de Novel·la 2017, torna a visitar la infantessa des d'una vessant per...
El blog de Manolo Gil