LA HIPOCRESIA DAVANT LA INFANTESSA

El primer llibre que vaig llegir d'Andrés Barba va ser Agosto, Octubre. No recorde com va caure en les meues mans ni qui me'l va recomanar, si és que algú ho va fer. Em va inquietar aquest retrat d'infantessa tan agosarat, cosí germà d'altres novel·les de formació com L'isola d'Arturo, d'Elsa Morante, Les verges suïcides, de Jeffrey Eugenides, i fins i tot Els peixos no tanquen els ulls, d'Erri De Luca. Aquesta lectura em va portar a altres llibres de Barba com La hermana de Katia, Las manos pequeñas o l'assaig La ceremonia del porno, escrit a quatre mans amb Javier Montes, un altre autor que no cal perdre de vista.

Barba és una de les veus més sòlides i prometedores de l'actual narrativa espanyola. Un tot terreny que ha  conreat amb solvència poesia, novel·la, literatura infantil i juvenil, assaig i traducció. Ara, amb República Luminosa, Premi Herralde de Novel·la 2017, torna a visitar la infantessa des d'una vessant pertorbadora, quasi terrorífica. Lluny d'idealitzar-la, de presentar-la com un espai vital de puresa i ingenuïtat que tant tòpicament sol apareix als llibres, Barba ens la mostra cruel, violenta, amoral,  inserida en un món on els adults ja no imposen l'ordre perquè són incapaços d'imposar-lo o de mantindre'l davant d'una xicalla assilvestrada, quasi de tornada a un estat o república infantil primigènia, inclús a un estat on es descobreix el llenguatge i es nomena el món.

Barba composa un relat distòpic ambientat en una imaginaria i tranquil·la població tropical, San Cristóbal, que tant m'ha recordat la mítica Santa María de les novel·les de Juan Carlos Onetti. Una ciutat vora riu on pràcticament no passa res fins que apareixen trenta-dos xiquets vinguts de la selva propera. Trenta-dos xiquets salvatges allunyats del mite del bon sauvage, de les concepcions rousseaunianes. Treinta-dos infants cosins germans dels xiquets d'El senyor de les mosques, de William Golding, Les enfants terribles, de Jean Cocteau, o Children of the Corn, de Stephen King, per no recordar també les pel·lícules Village of the Damned  o ¿Quién puede matar un niño?

Lluny de confeccionar un discurs fonamentat en la disjuntiva ordre/desordre, Barba penetra en la foscor de la infantessa i les contradiccions dels adults quan ni la família, ni l'escola, ni el poder mitjançant la inclusió/integració/educació tenen respostes per enfrontar-se als xiquets com són.  ¿Què fer quan no funcionen els estereotips culturals de la infantessa al nostre imaginari? ¿Què ens fa por de l'altre, sobretot quan l'altre és un xiquet o una  xiqueta?  Barba no ens dona la resposta i ens planteja una aporia que aparca l'ètica per a justificar la violència davant l'amenaça a la civilització, a la família, al sistema. Trenta-dos xiquets que posen una comunitat en un atzucac on la cultura judeocristiana i una societat patriarcal hipòcritament protectora del feble estan plenes d'esquerdes. El poder és exercir-lo. Les màscares de la violència són moltes i  variades.