Ir al contenido principal

PREGUNTES NO RETÒRIQUES


[Foto: eldiario.es]

Com a milions de ciutadans d'aquest país, visc fent-me preguntes sense trobar cap resposta per molt que ho intente. Unes són existencials, o crec jo que ho són; altres, la resta i gran majoria, no tant. Últimament em pregunte moltes coses sobre situacions indignants, i que conste que no són retòriques. Què més volguera! Les més habituals solen ser sobre la corrupció política, sobre la quantitat de lladres que ens envolten. Com és possible que hagen tants casos de corrupció al nostre país? Com és possible que els lladres s'hagem embutxacat tants milers de milions d'euros? Per què no els hem descobert abans? Què hem fet malament? Aquesta situació és el resultat de tants anys de govern amb majories absolutes? Intente ser analític i no trobe respostes. Em preocupa molt que hagen d'eixir casos aïllats de penedits, venjatius o col·laboracionistes, com Marcos Benavent, perquè aflore la merda. Què funciona mal al si de la nostra democràcia? Per què cada vegada hi ha més gent que pensa que  la corrupció política ha deixat de ser conjuntural i ja és estructural? Aquesta última pregunta em fa molta por, perquè crec en la democràcia i pense que els bons polítics, els honrats i justos, existeixen i  són molt necessaris. En fa por pensar que moltes persones no pensen igual. Fullege un llibre d'història contemporània i tremole. La percepció està condicionada pel desficaci polític, que no acompanya gens. Ja està be de mamonades, més ara que hi ha un partit amb l'encàrrec de formar govern. Cal pactar. Tots han de ser generosos i oberts, perqué la realitat no sols és plural, sino també polièdrica. És urgent governar democràticament i amb transparència per acabar amb les velles maneres de fer política d'una vegada per sempre.

Comentarios

  1. Pienso que esto era muy fácil de solucionar si el PSOE en su momento, y el PP ahora, hubieran puesto limites a los mandatos o hubieran querido consensuar un sistema electoral mas justo. En lugar de verse empujados al cambio tan bruscamente. La gente no puede ni debe estar en un cargo mas allá de 8 años, y aun así, es una barbaridad. O la gente que este ahí, debería de responder con sus bienes (como hacemos todos) cuando mete la mano...o la pata... Las mayorías absolutas DEBERÍAN de haber finalizado ya. Claro que hay gente honrada...en el PP, en el PSOE, CIU... Pero los sinvergüenzas no dejan pasar a los honrados...la vieja sabia obstaculiza la sabia nueva... Un viejo árbol torcido, sin una guía, JAMAS se va a enderezar... Ahora tienen la oportunidad de ser las personas (da igual si son o no políticos) que todos necesitamos. Unas leyes de educación, sanidad, justicia, trabajo....consensuadas, con lo mejor de cada casa (que NADIE tiene la exclusiva de la verdad y el mejor hacer)...leyes, normas y reglamentos que todos quieran respetar, en un espacio que todos quieran respetar...que cualquiera pueda matizar, pero que nadie quiera derogar...

    Los ladrones, a la cárcel, los demás, a luchar por un futuro mejor...

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

EL CORDERO CARNÍVORO

Tomando como nombre el famoso local de Zurich donde surgió el movimiento Dadá en 1916, Cabaret Voltaire irrumpió en 2006 en el panorama editorial independiente con un catálogo exquisito, principalmente dedicado a autores franceses y de otras nacionalidades que habían escrito en francés, todos ellos con obras inéditas en español o descatalogadas. Un catálogo no demasiado amplio, pero sí sobradamente sugestivo, que ha ido creciendo en estos seis años hasta configurar un abanico temporal y cultural que va desde autores consagrados del siglo XIX como Stendhal , Balzac , Zola o Flaubert , pasando por vanguardistas como Crevel y Desnos o del periodo de entreguerras como Gide y Cocteau , hasta llegar a la época actual con escritores de la talla de Patrick Modiano . Últimamente al catálogo le ha pasado un poco como a Enrique Vila-Matas y ha dirigido su mirada hacia el mundo anglosajón incluyendo en su nómina de escritores a Stephen Spender , Robin Maugham o Joe Orton , de quién ...

OBLIDADA CONCHA ALÓS

Tenia  tretze o catorze anys quan vaig descobrir Concha Alós . Descobrir que no llegir, perquè la lectura va vindre molt més tard. En aquells anys del franquisme accedir a un llibre era tota una odissea, sobretot per a un adolescent lletraferit de família treballadora i sense recursos com jo. A la casa dels meus pares no hi havia llibres. Les biblioteques públiques d'aleshores eren pràcticament inexistents i tenien les prestatgeries plenes d'exemplars vells, porgats i polsosos. Comprar-ne era quasi una quimera degut a la nostra complicada economia familiar, però no gens més complicada que la d'altres milers de famílies. Un llibre es comprava si era totalment necessari per a l'escola i  si no hi havia més remei, la qual cosa suposava més cigrons i menys carn a la taula. Els diners no prestaven per a tot. Ma mare, amb el seu tarannà de solucionari, sempre trobava una manera d'estalviar-se la compra en forma de parent o veí que acabaven prestant-nos aquell ...

ELS ESTRANYS

Raül Garrigasait  (Solsona, 1979), amb la seua primera novel·la Els estranys ,  ha guanyat el Premi Llibreter 2017 i el Premi Òmnium a la millor novel·la en llengua catalana 2018 . Un bon començament. Això és arribar i moldre, mai millor dit. Encara que no siga en la ficció pròpiament dita, Garrigasait no és nou a la plaça de les lletres catalanes. Traductor de grec i alemany -ha traduït Nietzsche , Plató , Rilke ,  Goethe , Bauman i Papadiamandis , entre altres-, és editor de la Col·lecció de Clàssics Grecs i Llatins de la Fundació Bernat Metge i autor d' El gos cosmopolita i dos espècimens més, un híbrid entre l'assaig i la ficció en forma de relat de viatges en el qual reflexiona sobre el nostre temps. Amb influències de Joan Perucho i Valle-Inclán , Els estranys és una novel·la amb diferents registres i nivells de lectura. Un joc metaliterari  farcit de personatges carnestolencs i esperpèntics que barreja passat i present. L'argument és senzill: el na...