Ideal Room

Qui em coneix sap de la meua fascinació per Nàpols i tot el que estiga relacionat amb aquesta ciutat. El Vesubi, Pompeia, Totó, els  castrati,  Capodimonte, Pulcinella, el Monestir de Santa Chiara, inclús en la versió fox de Jorge Sepúlveda . el funiculì funiculà,  les botigues de  pesepri nadalencs al carrer de Sant Gregori Armeno, les capelletes de carrer dedicades a les ànimes del Purgatori, inclús el Crist  velato de la Capella de Sansevero. Un univers urbà contradictori i anacrònic com la mateixa vida. El temps quotidià eternitzat entre el naixement i el traspàs. Eros i Thànatos a una ciutat vulnerable que s'alça als peus d'un volcà i que tremola amb els moviments dels malucs de Sophia Loren i les maggiorate,  la qual cosa mai no gens banal. Una ciutat italiana, però també valenciana. En definitiva, mediterrània. La ciutat d' Alfons el Magnànim i de Josep de Ribera ,  lo Spagnoletto . Els valencians hem estat ací molts anys, segles. Solatge i circumstàncies que

Raül Garrigasait  (Solsona, 1979), amb la seua primera novel·la Els estranys ,  ha guanyat el Premi Llibreter 2017 i el Premi Òmnium a la millor novel·la en llengua catalana 2018 . Un bon començament. Això és arribar i moldre, mai millor dit. Encara que no siga en la ficció pròpiament dita, Garrigasait no és nou a la plaça de les lletres catalanes. Traductor de grec i alemany -ha traduït Nietzsche , Plató , Rilke ,  Goethe , Bauman i Papadiamandis , entre altres-, és editor de la Col·lecció de Clàssics Grecs i Llatins de la Fundació Bernat Metge i autor d' El gos cosmopolita i dos espècimens més, un híbrid entre l'assaig i la ficció en forma de relat de viatges en el qual reflexiona sobre el nostre temps. Amb influències de Joan Perucho i Valle-Inclán , Els estranys és una novel·la amb diferents registres i nivells de lectura. Un joc metaliterari  farcit de personatges carnestolencs i esperpèntics que barreja passat i present. L'argument és senzill: el narrador 

En 2009 vaig visitar al Museu del Prado la gran exposició retrospectiva sobre Francis Bacon , organitzada conjuntament amb la Tate Britain i el Metropolitan Museum of Art de Nova York, amb motiu del centenari del seu naixement. Una exposició excepcional amb quasi un centenar d'obres que em va permetre endinsar-me en el particular món d'aquest artista com mai no havia pogut fer fins aquell moment. Les obres de Bacon traspassen la figuració i l'abstracció. No són narratives, no composen cap relat, per tant no van a l'intel·lecte, sinó directament al cos, al sistema nerviós, als budells, al fetge. Davant d'aquella intensitat de carn i sang expandida, vessada, de cossos sense òrgans, de crits, de violència que ens afecta en la sensació, som objecte i subjecte a la vegada. Som els sentits des-regulats. Som la nostra sensació en primera persona, mai els receptors de les sensacions viscudes i transmeses per l'artista. Les obres baconianes són el retorn a un e

Alguns escriptors llatinoamericans tenen una especial habilitat per a fer literatura de les coses més nímies i elevar-les a la categoria de sancta sanctorum . Agafem un situació aparentment banal i fan que esdevinga transcendental, única, fins convertir allò que és personal i local en la situació més universal sota la capa del cel. La literatura sempre dona un altra dimensió a la vida. Vaja si la dona. Aquestes percepcions lectores em passen sobretot amb alguns escriptors argentins com Julio Cortázar ,  Rodolfo Fogwill i fins i tot amb els poemes d' Oliverio Girondo .  Borges i Bioy Casares són figues d'una altra panera. Encara avui continuen commovent-me Cartas a mamà o alguns paràgrafs de Rayuela per eixa transcendentalitat de la quotidianitat amb la que Cortázar narrava les seues històries. Aquestes sensacions també em passen amb Juan Carlos Onetti  -sempre Onetti- i  Mario Benedetti.   Tots dos uruguaians, però dic jo que alguna cosa els tocarà per qüestions de v

Procure estar informat dels premis literaris. Sempre me n'alegre per l'autor o l'autora premiada, encara que de vegades, quan llig l'obra, la decepció s'apropa de mi. Ja sabem que la percepció és lliure i que per a gustos colors, però l'ombra de les expectatives lectores insatisfetes és sempre ampla i molt llarga. I això que servidor elogia l'ombra tant com  Junichiro Tanizaki .  Hi ha premis i premis. El Premi Llibreter mai em defrauda. El Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya té bon ull amb les seues eleccions i això és d'agrair. Quasi sempre aposta  per obres valentes i arriscades com  Germà de gel  d' Alicia Kopf , Estirpe de Marcello Fois,    Ànima de Wajdi Mouawad o   Gegants de gel  de  Joan Benesiu , aquestes dues últimes obres són del catàleg d' Edicions del Periscopi. Com a lectors hem de felicitar-nos pel bon olfacte que té aquesta editorial. Enguany Periscopi ha tornat a guanyar el Premi Llibreter amb  Teoria

Des de fa anys seguisc amb certa regularitat l'obra narrativa de Vicente Molina Foix . Sense trindre'l com autor de capçalera, les seues novel·les sempre m'han interessat per la predisposició al risc literari, per experimentar amb noves fórmules narratives i propostes expressives. A més, Molina Foix domina el llenguatge. Té una prosa clara i lluminosa molt propera a la dels seus paisans Gabriel Miró i Juan Gil-Albert, i açó és d'agrair en aquest temps de la vida en 140 caràcters. Serà el palmerar d'Elx o l'aigua de l'Alacant el que fa que els tres autors siguen uns grans prosistes? Podria ser, no dic que no. M'he preguntat alguna vegada per què Molina Foix no ha comptat amb un major suport lector, tenint com té una qualitat literària reconeguda. No parle de tindre tants lectors o lectores com els d'un best-seller d'argument tòrrid i humit, sinò uns pocs lectors més dels que habitualment té. Evidentment aquesta és una pregunta retòrica que