M'he preguntat alguna vegada per què Molina Foix no ha comptat amb un major suport lector, tenint com té una qualitat literària reconeguda. No parle de tindre tants lectors o lectores com els d'un best-seller d'argument tòrrid i humit, sinò uns pocs lectors més dels que habitualment té. Evidentment aquesta és una pregunta retòrica que em faig a mi mateix. La resposta és obvia, sobretot coneguent els hàbits lectors al nostre país. Innovació i lectura massiva no fan massa lliga. No gens. Els lectors de best-sellers volen capítols curts, poca descripció, molt de diàleg, personatges estereotipats on el bo és el bo i el dolent és molt dolent, i no calfar-se el cap. És el que tenim al nostre univers lector majoritari amb preferències literàries o prescripció comercial de sota, cavall i rei. Aquestes fórmules són vàlides, per suposat, i poden fer-se amb molta qualitat. El problema ve quan es creu que és literatura el que no és i es rebutgen les bones propostes literàries perquè es té condicionada la percepció. Com la grip, açò és un mal que patim prou a sovint sense tindre antibiòtics per combatre-la. Que conste que és una apreciació personal, totalment subjectiva, però que ací l'amolle per si algú l'arreplega.
Amb El joven sin alma, Molina Foix tanca la seua trilogia de novel·les documentals. Un projecte que va començar l'any 2007 amb El abrecartas i que va continuar amb El invitado amargo, escrita a quatre mans amb el poeta Luis Cremades. Aquestes tres novel·les tenen en comú la pluralitat de veus i la recreació d'escriptures i figures reals en un marc de ficció. Una proposta narrativa amb un resultat summament suggeridor.
La novel·la narra l'educació sentimental, sexual i artística del seu protagonista durant els anys cinquanta i seixanta. Una novel·la on el lector identifica fàcilment escriptors com Pere Gimferrer, els germans Terenci Moix i Ana María Moix, Guillermo Carnero o Leopoldo Panero, entre altres personatges reals convertits en protagonistes de la ficció. Una novel·la amb molts elements autobiogràfics que més enllà del joc metaliterari ensuma un tristíssim to elegíac.
Un dels encerts de la novel·la són les dues veus narradores. Un joc personatge/narrador que crea un nou punt de vista distanciat i gens omniscient. Un recurs que apareix i desapareix per a donar visibilitat a la invisibilitat de "la vida de un hombre al que me unió el azar y de quien seguí sus pasos mientras no llevaban rumbo (...) Le vamos a llamar Vicente, nombre pensado por otros para un niño real. Ni a él ni a mí nos ha gustado nunca (...) Yo no me llamaré de ninguna manera, al menos de momento". Un jo desconegut en el camí de l'assumpció de la pròpia identitat. Un jove sense ànima en el sempre boirós univers de l'aprenentatge vital.
Dividida en dues part. En la primera seguim l'educació social, sexual i cultural del protagonista. Repassa els anys d'infantesa i adolescència del protagonista a Alacant, els anys d'estudiant universitari a Madrid, el descobriment del compromís (joc) polític, les col·laboracions en la revista Film Ideal, els viatges a Barcelona, els primers poemes, la iniciació sexual, les relacions d'amistat i no amistat, l'educació sentimental o l'esnobisme egòlatra fins completar un periple d'aprenentatge vital que també passa per Paris i Lisboa. La segona part, molt breu, és un colpidor epíleg. Una reflexió sobre la creació literària, el pas del temps, la memòria i la recerca de la pròpia identitat. Les coses que passen quan es descobreix el món.
Comentarios
Publicar un comentario