Allò de canviar les novel•letes de duro va ser una pràctica molt habitual a l’Espanya dels anys 40 i 50. Eren temps de misèria en un ampli sentit de la paraula. Temps de grans diferències socials entre rics i pobres, entre els que havien guanyat la guerra i els que l’havien perdut. Les novel•letes de Marcial Lafuente Estefania, José Mallorquín o Corín Tellado, amb tot el sistema d’intercanvi que es produïa al seu voltant, van ser l’única via de accés a la lectura per milers de valencians i valencianes sense recursos. Tindre un llibre nou o un llibre de segona mà era una manera més de marcar la diferència social entre pobres i rics. El primers canviaven novel•letes de duro al quiosc mentre els segons compraven llibres nous a Casa Bello o Maraguat.
Si no s’inverteix la tendència, el llibre de text pot convertir-se en una eina de diferenciació social semblant a la de les novel•letes de l’Oest. No estic en contra de fer estalvis davant la crisi econòmica. No estic en contra de buscar solucions per molt destrellatades que siguen, però m’opose radicalment a les retallades innecessàries en educació i sanitat que liquiden els drets universals que tant ens han costat d’aconseguir.
Enguany, per pal•liar les retallades del bonollibre, la Generalitat Valenciana vol ajudar als AMPAS a crear bancs de llibres de text de segona mà als centres escolars. D’aquesta manera la Generalitat pensa que ajudarà a les famílies amb rendes més baixes, quan en realitat potenciarà la desigualtat social a l’escola i portarà la mort a moltes llibreries i editorials valencianes. Sense cap dubte, serà pitjor el remei que la malaltia.
A un país democràtic cap administració pública pot prendre mesures que dificulten el dret a l’educació per la compra de llibres de text. Els moments són difícils, ho sé, però no podem condemnar els nostres fills a un sistema educatiu classista, propi del Tercer Món, només pel fet de poder o no comprar llibres de text quan existeix un ampli ventall de mesures possibles i sostenibles que defensen la igualtat.
A més a més, la creació de bancs de llibres de segona mà a les escoles pot ser l’excusa perfecta per a que alguns pares i mares eviten la compra de llibres de text nous argumentant que són cars. Malauradament aquesta és una idea falsa molt escampada entre alguns sectors de població no consumidors habituals de llibres que ha produït el desprestigi de llibreries i editorials.
Per què molts pares s’empenyen en considerar car el llibre de text quan donen als seus fills altres capritxos innecessaris sense reparar en el preu? Per què no dividim el preu del llibre entre la durada d’un curs per saber a com ens ix al mes? Per què no comparem el preu del llibre de text i els coneixements que conté i que són transmesos als nostres fills per a tota la vida?
Mai un llibre de text és una cosa prescindible. Mai és una despesa. Sempre és una inversió en el futur dels nostres fills. És un recurs didàctic que s’ha de viure, sentir, s’ha de fer propi, perquè aquesta utilització també forma part del procés educatiu. Els pedagogs saben molt be que el seu préstec temporal impedirà als estudiants el seu ús actiu i dividirà l’aula entre els que els faran propis, els que viuran, només perquè els seus pares els hauran pogut comprar, i els que no podran fer el mateix perquè els seus pares només han pogut o han volgut llogar-los de segona mà i tindran que tornar-los en bon estat quan acabe el curs. Per què es destinen diners públics a coses innecessàries i no a un bon sistema de beques que eviten aquestes diferencies socials?
Anem camí de tornar a un país de rics contra pobres, i no som al Tercer Món. Aquesta no és la política que ha de portar l’administració pública per molt que tinguem la crisi econòmica més dura dels últims anys i estiguem vivint un canvi estructural. Massa sovint trobe a faltar aquelles idees dels il•lustrats del segle XVIII com el botànic Cavanilles que defensaven la felicitat de la població, i aquesta felicitat era sinònim de qualitat de vida, educació i aposta de futur.
Comentarios
Publicar un comentario