DILLATARI

Deia Louise Rosenblatt, rellevant professora de literatura a la New York University i poc coneguda al nostre país, que escriure era aprendre. Quan escrivim, explicava la professora nord-americana amiga de Margaret Mead, establim una relació d'intercanvi amb el text que està determinada per una postura estètica. Aquesta postura ens permet utilitzar els nostres sistemes de pensament, el nostre reservori lingüístic i vivencial, no sols per a construir un text significatiu, sinò per a trobar-nos amb les nostres experiències lingüístiques i personals que ens ajudaran a crear noves experiències i nous coneixements. En definitiva, la Rosenblatt ens explicava que el fet d'escriure està intrínsecament lligat a l'aprenentatge, entenent aquest com l'aprenentatge de la vida. 

He recordat Rosenblatt al llegir el bellíssim Dillatari del poeta i narrador Ponç Pons (Menorca, 1956). Literatura del jo, reflexió sobre el pas del temps, mística del paisatge, resistència davant la perduda de la identitat, la llengua com a pàtria i compromís, la literatura com a destinació. Un llibre en el que la lectura i l'escriptura són una mateixa passió indestriable, una font d'experiències i coneixement. 

Dillatari és un títol adient. Una nova paraula entre l'eufemisme i la metonímia, encertada, juganera i polièdrica. Diari de l'illa, Dillatari. Illa polisèmica. "Beckett escriu: l'artista que s'implica en si mateix no és de cap lloc, està sol a la terra, i jo m'implic en mi mateix, però a pesar de tot vull ser d'aquí, d'aquesta illa, de Menorca, escriu Ponç Pons.

El llibre és la crònica d'un estiu a la cala Macaret. Un indret menorquí que esdevé una mena del Walden d'Henry David Thoreau o la Kompònierhäuschen que es va fer construir Gustav Mahler a la vora del llac Attersse per a poder composar en plena natura durant les vacances estivals. "Sempre he tingut vocació d'eremita literari. Me'n vaig a Macaret i deix enrere totes les coses postisses i obligatòries del món. Me'n duc un munt de llibres, aquest quadern i la ploma. Desaparesc. Vull viure ("Viu ocult!", deia Epicur) sols en contacte amb el camp, el mar, la literatura i la gent que estim", ens diu Ponç Pons al començament del llibre. Des de Macaret comparteix la seua experiència estètica que fem nostra al llegir-la. Una experiència en la que ètica i estètica són u i són el mateix. L'escriptura sempre és ètica i estètica; és recerca i aprenentatge: "escriure és descobrir". Com deia la Rosenblatt, és trobar-nos i donar-nos respostes a partir de les nostres experiències lingüístiques i personals. "La creació està lligada a tots els instants de la vida. S'és creador en tot moment", diu una cita de Yorgos Seferis al començament del Dillatari. L'escriptura com objecte estètic; l'escriptor com a literatura. "Jo no vull ser escriptor, jo vull ser literatura", ens diu Ponç Pons fent seua la cita de Borges que junt amb la de Seferis obrin el llibre: "La literatura és un destí".

Com a bon exemple de la literatura del jo, l'autor planteja les reflexions i pren les seues lectures favorites com a punt de partida: "llegir com una forma humana d'existir". Sota aquesta premissa, configura un cànon personal, textual i visual, on conflueixen cineastes com Dreyer, Bergman, Flaherty, Kiarostami o Rossellini amb poetes i narradors com Salvatore Quasimodo, Eugenio Montale, Robert Walser o Miguel Torga. No obstant, si aquest Dillatari és alguna cosa des d'un punt de vista biblioreferencial, és sense cap dubte la transsubstantació del Tractatus lógico-philosophicus de Ludwig Wittgenstein i els diaris de Yorgos Seferis. Com el filòsof alemany, Ponç Pons entén ètica i estètica com una mateixa cosa; com el poeta grec, la llengua és la pàtria i la resistència: "escriure és resistir". "Heidegger puntualitza: Només hi ha món on hi ha llenguatge, i el llenguatge d'aquesta illa s'està perdent, el van matant, Jo vull salvar el món que sustenta perquè l'estim i form part", ens diu Ponç Pons. 

En aquesta indestriable unió d'ètica i estètica, de compromís lingüístic, que és l'escriptura del poeta menorquí, els aspectes formals del Dillatari no són gratuïts. Des d'una postura eclèctica, el poeta cerca una unitat estètica, un estil propi que faça de cada capítol una experiència única, una forma poètica en un sentit ampli. Així, cadascun dels capítols del llibre està format per un text en prosa, un haiku i un poema final conclusiu del tema/lectura/experiència/record/anhel exposat/reflexionat, tot sota la poètica de l'autor: "un poema ha d'expressar, contar, explicar, suggerir, mostrar... sobretot fer sentir. No m'interessa el formalisme buit ni la retòrica vana, Vull essència i contingut, sentit i veritat". Essència, contingut, sentit i veritat en cada capítol com a vivència, compromís, aprenentatge, com el tot que fan l'ètica i l'estètica, com la llengua. "Un tros de vida/ escrit, instant fet art.../Tot en tres versos", com diu un dels seus haikus.