L'ORDRE DEL DIA

Vaig tindre coneixement de L'ordre del dia, d'Éric Vuillard, per la publicitat. Tota una troballa, i que conste que no sóc dels que es deixen seduir fàcilment pel màrqueting literari. Premi Goncourt 2017, èxit de vendes a França, ressenyes elogioses i diverses edicions al nostre país.

He de confessar que també em va atraure la fotografia de la coberta: un senyor elegant, amb pinta de pare estimadíssim. Un retrat de Gustav Krupp, l'empresari alemany de la industria pesada, amic d'Adolf Hitler, fabricant de carros de combat  i peça clau en els programes de rearmament de l'Alemanya nazi. Aquest senyor amb aspecte d'home de bé utilitzava a les seues empreses mà d'obra esclava provinent dels camps de concentració, entre ells Auschwitz. Krupp va ser condemnat com a criminal de guerra a dotze anys de presó pels Tribunals de Nuremberg i va tindre que vendre part de les seues empreses. Però molt prompte tot va quedar en no-res. Al principi de la Guerra Freda va ser alliberat pels Estats Units i ràpidament va tornar a fer-se amb el control de les empreses. Anys després va acabar associant-se amb la família Thyssen per a crear la multinacional ThyssenKrupp AG. Digueu sentimental, però cada vegada que entre en un ascensor  me'n recorde dels milers d'innocents assassinats als camps de concentració nazis. El més gran genocidi de la Història.

Krupp és un dels protagonistes de L'ordre del dia. En realitat, ell tanca el llibre. Feia temps que no llegia una novel·la tan intensa, valenta i reflexiva. Ficció de la no-ficció a partir d'un important procés de documentació. La recerca documental també forma part del procés creatiu, encara que alguns no el consideren. Documentació reelaborada, literaturitzada, perquè la literatura sempre ha de contestar preguntes. Literatura de gran compromís social i polític. Escriure sempre és un acte polític. Llegir també ho és, no ho oblidem. Les imatges, siguen visuals o textuals, com diu Didi-Huberman sempre prenen posició. La vida és prendre posició.

Amb aquesta novel·la, Vuillard composa un fresc pervers i macabre emprant una sèrie d'escenes rellevants que pertanyen a la intrahistòria: reunions dels més importants industrials alemanys amb Hitler, les donacions econòmiques al Reich, la negociació amb el canceller Schuschinigg que va acabar amb l'annexió d'Àustria a Alemanya, el silenci dels ministres europeus, el silenci del Regne Unit... La perversitat dels poders polítics i econòmics amb escenes banals, frívoles, però terriblement perverses. La vida de milions de persones pendent d'una copa de xampany francès. La banalitat del mal de la que tant ens va parlar Hannah Arendt. I d'aquella pols, vénen aquests fangs. Vuillard vota en el temps per a composar un relat de relats anacrònic, dur i reflexiu. Un relat molt ben escrit, poètic, amb figures que són ganivetades esbudelladores. Reconec Bertolt Brecht en aquestes planes del Premi Goncourt 2017. Un Brecht que de vegades sembla Charles Chaplin. Un Brecht/Chaplin humanista i didàctic que ens planteja conflictes ètics des de la rialla que és el crit d'Edvard Munch.

Hi ha oblits en la novel·la, segur que intencionats. L'autor parla d'Alemanya, d'Àustria, però obvia el col·laboracionisme francès, el silenci nord-americà, el feixisme italià, el franquisme. Fa igual. Que el lector relacione, que llegisca de manera activa, que connecte el passat i el present des de la reflexió que permet la distància del pas del temps, de l'etern retorn o del sempre ha estat ací. Trobeu alguna diferència entre la reunió dels industrials alemanys de la novel·la i les actuals reunions de la Troika?

Com diu Vuillard,  "Mai es cau dues vegades en el mateix abisme. Però sempre es cau de la mateixa manera, amb una barreja de ridícul i terror. Però un volguera no tornar a caure mai més, i s'agafa, i crida (...) I ací està la Història, deessa sensata, com una estàtua  al mig de qualsevol Plaça Major, on se li rendeix tribut, una vegada a l'any, amb un pomell de flors, i com si fora una propina, tots els dies, amb pa per a les aus".  Quines aus?
.