Ir al contenido principal

RECORTAR EN CULTURA PARA PAGAR INTERESES AL BANCO

Zubin Mehta

Leo en prensa algunas filtraciones sobre las inmediatas intenciones de la Generalitat Valenciana en materia cultural, que se desprenden de la creación del nuevo holding instucional CulturArts. Institutos y empresas culturales públicas que desaparecen, teatros que se cierran como el Talia, posible privatización del Teatro Principal de Valencia, becas y subvenciones que se fulminan, presupuestos que se juntan en un mismo cajón para compensar la buena gestión de unas entidades con las pérdidas ocasionadas por el despropósito de otros pésimos gestores.

Ahora le toca el turno tijeretil al Palau de les Arts. Peligra la presente temporada de ópera, el Centro de perfeccionamiento Plácido Domingo, la Orquesta Sinfónica de la Comunitat Valenciana o el Festival del Mediterrani que dirige Zubin Mehta...

Si los gobernantes piensan que la cultura es rentable económicamente, son unos necios morrocotudos. Estupideces del neoliberalismo con falta de criterios éticos.  La rentabilidad de la cultura no se mide haciendo caja, sino en la formación, educación, y amplicación de los universos culturales de la ciudadanía. Las instituciones públicas siempre deben ostentar el liderazgo ético. Muy mal vamos cuando eso no es así.

No hay un céntimo, es cierto. Pero, por favor, que callen quienes gobiernan con la cantinela de la rentabilidad cultural de lo público y la apuesta, según ellos, por la pluralidad ¿Saben de qué hablan cuando dicen pluralidad? ¿Saben cuál es su campo semántico? Nuestros gobernantes se han hecho especialistas en el tijeretazo sin asumir responsabilidades sobre las terribles consecuencias, amplificar discursos víctimistas en unos medios de comunicación controlados, echar la culpa a otros... Pensar lo contrario no es ser en absoluto insolidario e inconsciente, sino estar convencido de que hay otra manera de hacer las cosas.

¿Por qué se habla de recortes y fulminar la oferta cultural pública en aras de falta de presupuesto, cuando en realidad todo el dinero se va en pagar intereses de préstamos y obras faraónicas? El problema no es el contenido, sino el contingente fruto de una política  desastrosa minada de escándalos de diferente pelaje.

No hay dinero para todo. Recortemos, estoy de acuerdo, pero racionalicemos. Qué se diga la verdad. Qué se asuman responsabilidades de la mala gestión. La cultura no es un gasto, es una inversión. Es un derecho. No nos carguemos lo público. Lo podemos decir más alto, pero no más claro. Y esto no es demagogia. Podemos tener un sector cultural público y sostenible. Cuentas cantan, y no propiamente un aria de ópera.

Comentarios

Entradas populares de este blog

OBLIDADA CONCHA ALÓS

Tenia  tretze o catorze anys quan vaig descobrir Concha Alós . Descobrir que no llegir, perquè la lectura va vindre molt més tard. En aquells anys del franquisme accedir a un llibre era tota una odissea, sobretot per a un adolescent lletraferit de família treballadora i sense recursos com jo. A la casa dels meus pares no hi havia llibres. Les biblioteques públiques d'aleshores eren pràcticament inexistents i tenien les prestatgeries plenes d'exemplars vells, porgats i polsosos. Comprar-ne era quasi una quimera degut a la nostra complicada economia familiar, però no gens més complicada que la d'altres milers de famílies. Un llibre es comprava si era totalment necessari per a l'escola i  si no hi havia més remei, la qual cosa suposava més cigrons i menys carn a la taula. Els diners no prestaven per a tot. Ma mare, amb el seu tarannà de solucionari, sempre trobava una manera d'estalviar-se la compra en forma de parent o veí que acabaven prestant-nos aquell ...

LLIBRES PER A RICS, LLIBRES PER A POBRES

A mon pare li agradavem molt les novel•letes de l’Oest, sobretot les de Marcial Lafuente Estefanía. Cada vegada que acabava de llegir una d’aquelles “novel•les de duro” com popularment eren conegudes, la canviava en les paradetes de llibres de vell que hi havien a les rodalies de l’església de Santa Caterina, a la ciutat de València. Per una pesseta o per cinquanta cèntims mon pare aconseguia una altra novel•la de segona mà que no havia llegit. El quiosquer del carrer Sant Bult que estava més a prop de la nostra casa també en canviava, però estava menys abastit de títols, així que mon pare preferia anar a Santa Caterina. Allò de canviar les novel•letes de duro va ser una pràctica molt habitual a l’Espanya dels anys 40 i 50. Eren temps de misèria en un ampli sentit de la paraula. Temps de grans diferències socials entre rics i pobres, entre els que havien guanyat la guerra i els que l’havien perdut. Les novel•letes de Marcial Lafuente Estefania, José Mallorquín o Corín Tellado, ...

DE BUENOS AIRES A MONTEVIDEO I VICEVERSA

Alguns escriptors llatinoamericans tenen una especial habilitat per a fer literatura de les coses més nímies i elevar-les a la categoria de sancta sanctorum . Agafem un situació aparentment banal i fan que esdevinga transcendental, única, fins convertir allò que és personal i local en la situació més universal sota la capa del cel. La literatura sempre dona un altra dimensió a la vida. Vaja si la dona. Aquestes percepcions lectores em passen sobretot amb alguns escriptors argentins com Julio Cortázar ,  Rodolfo Fogwill i fins i tot amb els poemes d' Oliverio Girondo .  Borges i Bioy Casares són figues d'una altra panera. Encara avui continuen commovent-me Cartas a mamà o alguns paràgrafs de Rayuela per eixa transcendentalitat de la quotidianitat amb la que Cortázar narrava les seues històries. Aquestes sensacions també em passen amb Juan Carlos Onetti  -sempre Onetti- i  Mario Benedetti.   Tots dos uruguaians, però dic jo que alguna cosa els tocarà pe...