viernes, 31 de agosto de 2012

MUCHO HAY QUE CHUPAR

Acaba agosto, acaba el verano. Nunca el camino hacia el otoño había sido tan incierto, por no decir funesto: entrada en vigor de una brutal subida de IVA, retirada de tarjeta sanitaria a los inmigrantes, menos becas y mayor ratio en la escuelas... Suma y sigue hasta casi el infinito.

Lo fastidioso del caso es que con tantos sufrimientos parece que no levantaremos cabeza de inmediato. Al menos por una temporada larga continuaremos dolidos, más pobres y con los problemas corregidos y aumentados. Eso sí, a partir de ahora con un flamante banco malo o sociedad de gestión de activos inmobiliarios para seguir solventándole la vida o la contabilidad, que para el caso es lo mismo, a los causantes de la crisis. Mientras el Gobierno convierte más deuda privada en deuda pública delante de nuestras propias narices.

A partir de ahora la banca podrá corrigir su contablidad, sacar los inmuebles que no le valgan para que los venda otro, y regularizar con un asiento contable lo que antes valía ocho y ahora vale tres. Los españolitos, por nuestra parte, seguiremos sin poder ajustar nuestras cuentas y nos dejaremos apretar el cuello hasta la asfixia por una hipoteca constituida contra un inmueble cuyo valor está ahora por los suelos. Nunca un eufemismo había llegado a tanto, o sí. Todo depende del significado que le demos a la palabra banco y al adjetivo malo. Ya sabéis como se las gasta la polisemia, y que conste que no quiero pecar de desconstructivista.

No soy economista, y por tanto no soy quién para criticar con fundamento la constituición de esta nueva sociedad de gestión de activos inmobiliarios. No obstante, mi condición de ciudadano me da el derecho a expresar mi opinión al respecto, y es lo que hago. Los bancos malos dieron buenos resultados en Alemania y Noruega en un pasado reciente y en otras coyunturas. Ya veremos como nos va por aquí. De momento lo veo como una prueba manifiesta más de desigualdad e insolidaridad financiera con las familias que sufrimos la crisis. Mal vamos cuando se sigue salvando a los bancos a costa del salario de los funcionarios,  la sanidad, la educación, la reducción de la prestación por desempleo, el aumento de los impuestos... Todo a cargo del ciudadano de a pie que, como reza el título del capricho de Goya, mucho hay que chupar. Yo diría que ya no queda nada, salvo la eternidad. Cada vez nos parecemos más a Prometeo con el águila devorándonos el hígado a perpetuidad.

Sabéis lo que os digo, que acabo este post y  me voy a tomar a una cerveza con unos amigos. No creáis que es para celebrar la creación del banco malo en un acto gregario de manifiesta irrespondabilidad y dejar que nos la metan doblada. En absoluto. Es para hablar y plantar cara. Tal vez nos encontremos a Heracles en su camino hacia las Hespérides, espante al águila y nos libere.

viernes, 3 de agosto de 2012

TIR DE GRÀCIA A LA INDUSTRIA CULTURAL



Les mesures aprovades pel Consell de Ministres el passat divendres 13 de juliol, després de l’anunci que fera el president de Govern, Mariano Rajoy, a les Corts dos dies abans, suposa el tir de gràcia a la de per sí estrangulada industria cultural del nostre país.


l’IVA passarà del 8% al 21% en les entrades de cinema, teatre, concerts, festivals musicals i museus privats; del 18% al 21% en la música gravada, mentre que es mantindrà el 4% per al llibre. Encara que es venia parlant de l’augment d’aquest impost des de feia setmanes, que era la crònica d’una pujada anunciada, la realitat ha superat totes les previsions.


Els economistes aventuren com a repercussió un major enfonsament del consum, i no fa falta ser bruixot ni consultar cap bola de vidre per a fer la predicció. A la ja consabuda crisi d’espectadors motivada per la televisió, dvd i descarregues diverses, ara s’afegeix l’increment de l’IVA en uns moments de greu crisi econòmica, de retallades, amb un consumidor empobrit amb les butxaques completament escurades. Amb aquesta conjuntura, el consum cultural pot quedar reduït a l’ombra de l’alè, que és com dir convertit en no res, en la inexistència.


Anem per parts i consultem la bola de vidre de la evidència. Per a la industria cinematogràfica , la pujada de l’IVA pot suposar el tancament de moltes sales cinematogràfiques que avui subsisteixen amb dificultat, sobre tot les sales minoritàries que aposten pel cinema d’autor i la versió original. Repercutir l’IVA en el preu de l’entrada és botar fora de les sales els espectadors. Però no hi ha cap altra solució. Només sobreviuran sales en mans de grans empreses, moltes d’elles multinacionals. La producció i distribució no seran alienes al drama. Damunt encara han de lluitar contra la pirateria.


Una situació semblant viuran els teatres i auditoris privats. Des d’actors i músic a distribuïdors i exhibidors es voran afectat directa i indirectament per l’increment de l’IVA. Si ja era difícil muntar un espectacle, estrenar-lo i anar de gira, ara serà missió impossible sense Tom Cruise. Només els grans teatres privats de Madrid y Barcelona sobreviuran . Les sales públiques estan exemptes de l’IVA, però en canvi estan afectades per les retallades pressupostaries.


Per què no s’ha fet com a França on s’aplica 2’5% d’IVA per a les 140 primeres representacions i un 7% per a la resta? O com es fa a Alemanya amb un 7% i a Holanda amb 6%? Nosaltres tenim més nassos, un 21%. Les fitxes del dominó comencen a caure una darrera l’altra. Conclusió: els espectadors a fer punyetes, punyalada a la panxa del sector i teatre esbudellat.


L’ increment de 3 punts per a la música gravada liquidarà els pocs discos i CDs que encara es venen. Passeu, per favor, per les seccions de discos i DVD dels grans magatzems i botigues especialitzades per vore com els aparadors s’aprimen mentre l’espai multimèdia i els aparells electrònics engreixen i engreixen. Una prova evident de la demanda del mercat. No cal recordar que moltes persones fan allò de jo m’ho baixe d’internet, jo m’ho grave i l’autor o la discogràfica o la productora que es fota.


Si no aturem la pirateria, mai baixaran els preus dels discos, dels DVD, dels llibres digitals. Ho puc assegurar. No li interessa a cap discogràfica o editorial que sap d’entrada que van a piratejar el seu producte. Per a què volen les editorials posar més barat els llibres digitals si saben que els van a piratejar de seguida? És obvi, doncs, que aposten per l’edició en paper que encara els deixa marge.


Pinta mal la cosa i no es veuen solucions. La pujada de l’IVA liquidarà una bona part de la industria cultural d’aquest país, i ja sabeu que la cultura és el camí que fa gran als pobles, però amb retallades i pujades d’impostos no es fa ni senda de cabres, amb tot el meu respecte per al bestiar caprí.

Publicat a Bon Dia Noticies, juliol 2012