Ideal Room

Procure estar informat dels premis literaris. Sempre me n'alegre per l'autor o l'autora premiada, encara que de vegades, quan llig l'obra, la decepció s'apropa de mi. Ja sabem que la percepció és lliure i que per a gustos colors, però l'ombra de les expectatives lectores insatisfetes és sempre ampla i molt llarga. I això que servidor elogia l'ombra tant com  Junichiro Tanizaki .  Hi ha premis i premis. El Premi Llibreter mai em defrauda. El Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya té bon ull amb les seues eleccions i això és d'agrair. Quasi sempre aposta  per obres valentes i arriscades com  Germà de gel  d' Alicia Kopf , Estirpe de Marcello Fois,    Ànima de Wajdi Mouawad o   Gegants de gel  de  Joan Benesiu , aquestes dues últimes obres són del catàleg d' Edicions del Periscopi. Com a lectors hem de felicitar-nos pel bon olfacte que té aquesta editorial. Enguany Periscopi ha tornat a guanyar el Premi Llibreter amb  Teoria

Des de fa anys seguisc amb certa regularitat l'obra narrativa de Vicente Molina Foix . Sense trindre'l com autor de capçalera, les seues novel·les sempre m'han interessat per la predisposició al risc literari, per experimentar amb noves fórmules narratives i propostes expressives. A més, Molina Foix domina el llenguatge. Té una prosa clara i lluminosa molt propera a la dels seus paisans Gabriel Miró i Juan Gil-Albert, i açó és d'agrair en aquest temps de la vida en 140 caràcters. Serà el palmerar d'Elx o l'aigua de l'Alacant el que fa que els tres autors siguen uns grans prosistes? Podria ser, no dic que no. M'he preguntat alguna vegada per què Molina Foix no ha comptat amb un major suport lector, tenint com té una qualitat literària reconeguda. No parle de tindre tants lectors o lectores com els d'un best-seller d'argument tòrrid i humit, sinò uns pocs lectors més dels que habitualment té. Evidentment aquesta és una pregunta retòrica que

Passa de tant en tant. Agafes un llibre, lliges les primeres pàgines i et quedes captivat. No pots soltar-lo de les mans i quan l'acabes, sents una sana enveja per l'editor. T'haguera agradat tant haver rebut l'original, descobrir l'autor o l'autora, apostar per ell i tindre la satisfacció de publicar-lo. Això em succeeix  de vegades, no moltes, però em passa. Recentment ho he pogut experimentar amb La hija del comunista , opera prima d' Aroa Moreno Durán , Premi Ojo Crítico de RNE a la millor novel·la del 2017 .  Un prestigiós premi que aposta amb bon ull -no podria ser d'una altra manera- per noves veus de l'actual narrativa hispànica. Els últims anys  l'han aconseguit  Alicia Kopf , Jon Bilbao , Alberto Olmos , Isaac Rosa , Albert Sánchez Piñol o Marta Sanz , totes veus renovadores molt interessants. Publicada per l'editorial Caballo de Troya , segell de Penguin Random House Grupo Editorial ,  La hija del comunista  conta la comm