Ir al contenido principal

Entradas

LA HIPOCRESIA DAVANT LA INFANTESSA

El primer llibre que vaig llegir d'Andrés Barba va ser Agosto, Octubre. No recorde com va caure en les meues mans ni qui me'l va recomanar, si és que algú ho va fer. Em va inquietar aquest retrat d'infantessa tan agosarat, cosí germà d'altres novel·les de formació com L'isola d'Arturo, d'Elsa Morante, Les verges suïcides, de Jeffrey Eugenides, i fins i tot Els peixos no tanquen els ulls, d'Erri De Luca. Aquesta lectura em va portar a altres llibres de Barba com La hermana de Katia, Las manos pequeñas o l'assaig La ceremonia del porno, escrit a quatre mans amb Javier Montes, un altre autor que no cal perdre de vista.

Barba és una de les veus més sòlides i prometedores de l'actual narrativa espanyola. Un tot terreny que ha  conreat amb solvència poesia, novel·la, literatura infantil i juvenil, assaig i traducció. Ara, amb República Luminosa, Premi Herralde de Novel·la 2017, torna a visitar la infantessa des d'una vessant pertorbadora, quasi ter…
Entradas recientes

EL MALSON DE GUINEA

El passat colonial espanyol està prou silenciat en els llibres d'història. Fins el moment, no comptem amb una bibliografia destacable, no al menys com ens agradaria. De les antigues colònies, Cuba i Filipines són les que més han acaparat l'atenció dels investigadors, especialment la primera, seguida per la curiositat sobre els indrets del nord d’Àfrica durant la guerra del Marroc. Malauradament les colònies espanyoles del Golf de Guinea sempre han despertat poc d'interès, una qüestió incomprensible. Guinea Equatorial va aconseguir la independència el1968, al mes d'octubre farà cinquanta anys. 

Però quasi sempre, per no dir sempre, on no arriba la investigació històrica, arriba la literatura per omplir les llacunes. En els últims anys hem vist aparèixer alguns best-sellers com El tiempo entre costuras, de Maria Dueñas, o Palmeras en la nieve, de Luz Gabás, aquesta última ambientada a Guinea, que han posat el focus sobre el nostre passat colonial. No obstant, l'atenci…

ICONÒSTASI

Les icones són imatges pictòriques de Crist,  Maria, els sants o els àngels. Són representacions sagrades per a venerar i no per a adorar. Els cristians ortodoxos entenen la veneració com a sinònim d'honrar, d'enaltir, de tenir honor. L'adoració és una altra cosa. Implica tributar culte a déu o a la cosa divinitzada. Les icones, al ser simples imatges de les personificacions de la divinitat,  de la seua humanitat visible, de la seua carnació i reencarnació, mai hierofania, no són objecte de culte. Només es veneren, mai s'adoren.


A les esglésies ortodoxes, per a separar l'espai destinat als fidels de l'espai diví, es col·loca un mur de fusta ple de icones. És l'iconòstasi. Un mur de gran simbolisme que només en determinats moments de la litúrgia els feligressos podem travessar per a passar d'un espai a un altre, de la foscor a la llum, de la terra al cel, si és que hi ha cel.

Josep Maria Balbastre utilitza aquest mur d'icones per a configurar un poemar…

DILLATARI

Deia Louise Rosenblatt, rellevant professora de literatura a la New York University i poc coneguda al nostre país, que escriure era aprendre. Quan escrivim, explicava la professora nord-americana amiga de Margaret Mead, establim una relació d'intercanvi amb el text que està determinada per una postura estètica. Aquesta postura ens permet utilitzar els nostres sistemes de pensament, el nostre reservori lingüístic i vivencial, no sols per a construir un text significatiu, sinò per a trobar-nos amb les nostres experiències lingüístiques i personals que ens ajudaran a crear noves experiències i nous coneixements. En definitiva, la Rosenblatt ens explicava que el fet d'escriure està intrínsecament lligat a l'aprenentatge, entenent aquest com l'aprenentatge de la vida. 
He recordat Rosenblatt al llegir el bellíssim Dillatari del poeta i narrador Ponç Pons (Menorca, 1956). Literatura del jo, reflexió sobre el pas del temps, mística del paisatge, resistència davant la perduda…

L'ORDRE DEL DIA

Vaig tindre coneixement de L'ordre del dia, d'Éric Vuillard, per la publicitat. Tota una troballa, i que conste que no sóc dels que es deixen seduir fàcilment pel màrqueting literari. Premi Goncourt 2017, èxit de vendes a França, ressenyes elogioses i diverses edicions al nostre país.

He de confessar que també em va atraure la fotografia de la coberta: un senyor elegant, amb pinta de pare estimadíssim. Un retrat de Gustav Krupp, l'empresari alemany de la industria pesada, amic d'Adolf Hitler, fabricant de carros de combat  i peça clau en els programes de rearmament de l'Alemanya nazi. Aquest senyor amb aspecte d'home de bé utilitzava a les seues empreses mà d'obra esclava provinent dels camps de concentració, entre ells Auschwitz. Krupp va ser condemnat com a criminal de guerra a dotze anys de presó pels Tribunals de Nuremberg i va tindre que vendre part de les seues empreses. Però molt prompte tot va quedar en no-res. Al principi de la Guerra Freda va ser…

PREGUNTES NO RETÒRIQUES

[Foto: eldiario.es]
Com a milions de ciutadans d'aquest país, visc fent-me preguntes sense trobar cap resposta per molt que ho intente. Unes són existencials, o crec jo que ho són; altres, la resta i gran majoria, no tant. Últimament em pregunte moltes coses sobre situacions indignants, i que conste que no són retòriques. Què més volguera! Les més habituals solen ser sobre la corrupció política, sobre la quantitat de lladres que ens envolten. Com és possible que hagen tants casos de corrupció al nostre país? Com és possible que els lladres s'hagemembutxacat tants milers de milions d'euros? Per què no els hem descobert abans? Què hem fet malament? Aquesta situació és el resultat de tants anys de govern amb majories absolutes? Intente ser analític i no trobe respostes. Em preocupa molt que hagen d'eixir casos aïllats de penedits, venjatius o col·laboracionistes, com Marcos Benavent, perquè aflore la merda. Què funciona mal al si de la nostra democràcia? Per què cada vegad…

PARIS-AUSTERLITZ, LA NOVELA PÓSTUMA DE RAFAEL CHIRBES

Acabo de leer la novela póstuma de Rafael Chirbes. Literatura sin ninguna complacencia, Un golpe directo al estómago. Una historia de querencia, afectos y desafectos;  de supervivencia, del sexo como comunicación y como tabla de salvación. Una historia de soledades y de la imposibilidad del amor envuelta en el humo de cientos de cigarrillos Gitanes y el hedor anisado del Pastis. Una historia sobre las diferencias sociales y culturales. Una historia de emigración, de supervivientes, de perdedores, de obreros y burgueses. Una grandiosa novela sobre la dignidad del ser humano, alejada de moralidades y con la enfermedad y la muerte como metáforas. ¿Quién había dicho que la lucha de clases ya no tenía vigencia?

El lector que diga que no ha encontrado en estas páginas ni  Crematorio ni En la orilla es porque no ha sabido leer Paris-Austerlitz ni las anteriores novelas. Chirbes siempre nos cuenta la misma historia de soledades y de búsquedas del yo, del tiempo, de la esperanza imposible a t…