ELS ESTRANYS

Raül Garrigasait (Solsona, 1979), amb la seua primera novel·la Els estranys,  ha guanyat el Premi Llibreter 2017 i el Premi Òmnium a la millor novel·la en llengua catalana 2018. Un bon començament. Això és arribar i moldre, mai millor dit. Encara que no siga en la ficció pròpiament dita, Garrigasait no és nou a la plaça de les lletres catalanes. Traductor de grec i alemany -ha traduït Nietzsche, Plató, Rilke, Goethe, Bauman i Papadiamandis, entre altres-, és editor de la Col·lecció de Clàssics Grecs i Llatins de la Fundació Bernat Metge i autor d'El gos cosmopolita i dos espècimens més, un híbrid entre l'assaig i la ficció en forma de relat de viatges en el qual reflexiona sobre el nostre temps.

Amb influències de Joan Perucho i Valle-Inclán, Els estranys és una novel·la amb diferents registres i nivells de lectura. Un joc metaliterari  farcit de personatges carnestolencs i esperpèntics que barreja passat i present. L'argument és senzill: el narrador  -alter ego de l'autor- rep l'encàrrec de traduir les memòries del príncep prussià  Felix von Lichnowsky, un personatge real que va participar en la primera guerra carlina i que cita Perucho en Les històries naturals. La investigació sobre aquest personatge farà que descobrisca de manera fortuïta uns documents sobre l'estada a Solsona de Rudolf von Wielemann, un personatge de ficció que també va lluitar en la primera guerra carlina i que acaba sent el protagonista indiscutible de la novel·la.

Wielemann arriba a Solsona per a lluitar en el bàndol carlí, que per a ell representa l'ordre i la tradició. Però la realitat que es troba no representa en absolut els seus ideals, sinó un món desconcertant que s'estavella contra els seus esquemes ideològics. Els carlins que coneix pertanyen a les capes socials més baixes. Són persones sense formació que exerceixen la violència de manera irracional per defensar un ordre ultraconservador davant de la modernitat. Aquests carlins exerceixen la violència no per a aconseguir un canvi revolucionari, sinó per a defensar un ordre legitimista en el qual ells són els més perjudicats. Aquest món ultraconservador, supersticiós, fosc i visceral xoca amb Wielemann, una persona culta que llig E.T.A. Hoffmann i altres romàntics, que toca al piano les sonates de Beethoven, que és amant de l'ordre i les tradicions. Aquest estavellament li canviarà l'esquema ideològic, perquè, com diu un personatge de la novel·la, "l'Ordre i la Legitimitat del nord no són el mateix que l'Ordre i la Legitimitat del sud".

Garrigasait desenvolupa en Els estranys un interessant discurs sobre l'alteritat, sobre la por, sobre la dicotomia Nord-Sud, sobre l'ordre i la representació de l'ordre, sobre la banalització de la violència. Una mirada al passat des de l'avui que també és un cant a l'amistat personificat en la relació entre Wielemann i el metge Miquel Foraster, en la seua comunicació mitjançant la música i les emocions. Una bellíssima metàfora de la fraternitat enmig d'un món boig i delirant que reacciona amb violència  davant dels valors democràtics i els drets humans. Una novel·la que ens fa pensar sobre l'esclat feixista que actualment vivim al nostre país.

Raül Garrigasait. Els estranys. Edicions de 1984.