FRANCIS BACON I L'OLOR DE LA SANG

En 2009 vaig visitar al Museu del Prado la gran exposició retrospectiva sobre Francis Bacon, organitzada conjuntament amb la Tate Britain i el Metropolitan Museum of Art de Nova York, amb motiu del centenari del seu naixement. Una exposició excepcional amb quasi un centenar d'obres que em va permetre endinsar-me en el particular món d'aquest artista com mai no havia pogut fer fins aquell moment.

Les obres de Bacon traspassen la figuració i l'abstracció. No són narratives, no composen cap relat, per tant no van a l'intel·lecte, sinó directament al cos, al sistema nerviós, als budells, al fetge. Davant d'aquella intensitat de carn i sang expandida, vessada, de cossos sense òrgans, de crits, de violència que ens afecta en la sensació, som objecte i subjecte a la vegada. Som els sentits des-regulats. Som la nostra sensació en primera persona, mai els receptors de les sensacions viscudes i transmeses per l'artista.

Les obres baconianes són el retorn a un estat primegi, a un estat d'inquietant animalitat on no hi ha explicació intel·lectual possible. Estem sols amb les nostres emocions bàsiques sense el pes de la cultura. Una solitud despullada, aclaparadora, desassossegadora. Gilles Deleuze ho explica molt bé en Lógica de la sensación, el seu treball sobre l'obra del pintor.

Aquest agost he tingut ocasió de pensar Bacon llegint El olor a sangre humana no se me quita de los ojos. Títol inquietant estret de L'Orestea d'Èsquil  per a unes converses que va mantindre el pintor amb l'escriptor Franck Maubert en els anys 80. Una reflexió sobre la creació, l'instint, l'impuls barrejat amb la vida, les imatges textuals i visuals, la carn i la carnalitat, la representació esquinçadora de l'ésser humà i el crit desesperat de la solitud.

"Mi pintura es, en primer lugar, instinto. Es un instinto, una intuición que me empuja a pintar la carne del hombre como si se expandiese fuera del cuerpo, como si fuera su propia sombra. Yo la veo de esa manera. El instinto está mezclado con la vida. Trato de situar el objeto lo más cerca posible de mí y me gusta esta confrontación con la carne, esa auténtica desolladura de la vida en estado bruto (...) Yo no deformo por el placer de deformar,(...) intento transmitir una realidad de la imagen en su fase más desgarradora (...).

" Pinto sólo con el instinto (...) Cuando doy la primera pincelada sobre la tela, no sé adónde voy. En fin, casi no lo sé, hay mucho de azar. Cuando se forma la imagen me gusta el accidente. (...) Me gustan las heridas, los accidentes, las enfermedades, todo aquello donde la realidad se abandona a sus fantasmas (...)."

En aquestes converses Bacon comenta el seu procés creatiu i ens parla dels seus detonadors impulsius: les tragèdies d'Èsquil, els poemes de T.S.Eliot i W.B Yeats, el Macbeth de Shakespeare, Marcel Proust, les pel·lícules de Michelangelo Antonioni i Le chien andalou de Buñuel,  les pintures de Lucian Freud, Balthus, David Hockney, i per suposat les de Velázquez, Poussin, Ingrés, Goya, Toulouse-Lautrec, Picasso i les escultures d'Alberto Gicometti, sense oblidar el seu interès per Marie-Jo Lafontaine i els video-artistes. Unes converses agosarades que es complementen amb una introducció on Maubert descriu l'estudi del pintor a South Kensington, a Londres, i comenta, entre altres coses, l'impacte que li van produir els títols de crèdit de la pel·lícula Last tango in Paris, de Bernardo Bertolucci, on les pertorbadores pintures de Bacon estaven acompanyades de la música de Gato Barbieri.  El llibre  acaba  amb un capítol que ben bé podria haver sigut obviat en el qual Maubert relaciona el pintor amb el seu avantpassat filòsof i homònim, encara que torbem alguns apunts interessants. Nobody is perfect!

"Pintar es la búsqueda de la verdad (...) La pintura es la lengua en sí misma, es un idioma aparte. Nadie es capaz de hablar de ella. ¿Y para qué hablar de ella? Mirémosla". 

Portrait of George Dyer talking (1966)