Ideal Room

Raül Garrigasait  (Solsona, 1979), amb la seua primera novel·la Els estranys ,  ha guanyat el Premi Llibreter 2017 i el Premi Òmnium a la millor novel·la en llengua catalana 2018 . Un bon començament. Això és arribar i moldre, mai millor dit. Encara que no siga en la ficció pròpiament dita, Garrigasait no és nou a la plaça de les lletres catalanes. Traductor de grec i alemany -ha traduït Nietzsche , Plató , Rilke ,  Goethe , Bauman i Papadiamandis , entre altres-, és editor de la Col·lecció de Clàssics Grecs i Llatins de la Fundació Bernat Metge i autor d' El gos cosmopolita i dos espècimens més, un híbrid entre l'assaig i la ficció en forma de relat de viatges en el qual reflexiona sobre el nostre temps. Amb influències de Joan Perucho i Valle-Inclán , Els estranys és una novel·la amb diferents registres i nivells de lectura. Un joc metaliterari  farcit de personatges carnestolencs i esperpèntics que barreja passat i present. L'argument és senzill: el narrador 

En 2009 vaig visitar al Museu del Prado la gran exposició retrospectiva sobre Francis Bacon , organitzada conjuntament amb la Tate Britain i el Metropolitan Museum of Art de Nova York, amb motiu del centenari del seu naixement. Una exposició excepcional amb quasi un centenar d'obres que em va permetre endinsar-me en el particular món d'aquest artista com mai no havia pogut fer fins aquell moment. Les obres de Bacon traspassen la figuració i l'abstracció. No són narratives, no composen cap relat, per tant no van a l'intel·lecte, sinó directament al cos, al sistema nerviós, als budells, al fetge. Davant d'aquella intensitat de carn i sang expandida, vessada, de cossos sense òrgans, de crits, de violència que ens afecta en la sensació, som objecte i subjecte a la vegada. Som els sentits des-regulats. Som la nostra sensació en primera persona, mai els receptors de les sensacions viscudes i transmeses per l'artista. Les obres baconianes són el retorn a un e

Alguns escriptors llatinoamericans tenen una especial habilitat per a fer literatura de les coses més nímies i elevar-les a la categoria de sancta sanctorum . Agafem un situació aparentment banal i fan que esdevinga transcendental, única, fins convertir allò que és personal i local en la situació més universal sota la capa del cel. La literatura sempre dona un altra dimensió a la vida. Vaja si la dona. Aquestes percepcions lectores em passen sobretot amb alguns escriptors argentins com Julio Cortázar ,  Rodolfo Fogwill i fins i tot amb els poemes d' Oliverio Girondo .  Borges i Bioy Casares són figues d'una altra panera. Encara avui continuen commovent-me Cartas a mamà o alguns paràgrafs de Rayuela per eixa transcendentalitat de la quotidianitat amb la que Cortázar narrava les seues històries. Aquestes sensacions també em passen amb Juan Carlos Onetti  -sempre Onetti- i  Mario Benedetti.   Tots dos uruguaians, però dic jo que alguna cosa els tocarà per qüestions de v