Ideal Room

Les icones són imatges pictòriques de Crist,  Maria, els sants o els àngels. Són representacions sagrades per a venerar i no per a adorar. Els cristians ortodoxos entenen  la veneració com a sinònim d'honrar, d'enaltir, de tenir honor. L' adoració és una altra cosa. Implica tributar culte a déu o a la cosa divinitzada. Les icones, al ser  simples imatges de les personificacions de la divinitat,  de la seua humanitat visible, de la seua carnació i reencarnació, mai hierofania, no són objecte de culte. Només es veneren, mai s'adoren. A les esglésies ortodoxes, per a separar l'espai destinat als fidels de l'espai diví, es col·loca un mur de fusta ple de icones. És l'iconòstasi.  Un mur de gran simbolisme que n omés en determinats moments de la litúrgia els feligressos podem travessar per a passar d'un espai a un altre, de la foscor a la llum, de la terra al cel, si és que hi ha cel. J osep Maria Balbastre utilitza aquest mur d'icones per a co

Deia Louise Rosenblatt , rellevant professora de literatura a la New York University i poc coneguda al nostre país, que escriure era aprendre. Quan escrivim, explicava la professora nord-americana amiga de Margaret Mead , establim una relació d'intercanvi amb el text que està determinada per una postura estètica. Aquesta postura ens permet utilitzar els nostres sistemes de pensament, el nostre reservori lingüístic i vivencial, no sols per a construir un text significatiu, sinò per a trobar-nos amb les nostres experiències lingüístiques i personals que ens ajudaran a crear noves experiències i nous coneixements. En definitiva, la Rosenblatt ens explicava que el fet d'escriure està intrínsecament lligat a l'aprenentatge, entenent aquest com l'aprenentatge de la vida.  He recordat Rosenblatt al llegir el bellíssim Dillatari del poeta i narrador  Ponç Pons (Menorca, 1956). Literatura del jo, reflexió sobre el pas del temps, mística del paisatge, resistència da

Vaig tindre coneixement de  L'ordre del dia , d' Éric Vuillard , per la publicitat. Tota una troballa, i que conste que no sóc dels que es deixen seduir fàcilment pel màrqueting literari. Premi Goncourt 2017 , èxit de vendes a França, ressenyes elogioses i diverses edicions al nostre país. He de confessar que també em va atraure la fotografia de la coberta: un senyor elegant, amb pinta de pare estimadíssim. Un retrat de Gustav Krupp , l'empresari alemany de la industria pesada, amic d' Adolf Hitler , fabricant de carros de combat  i peça clau en els programes de rearmament de l'Alemanya nazi. Aquest senyor amb aspecte d'home de bé utilitzava a les seues empreses mà d'obra esclava provinent dels camps de concentració, entre ells Auschwitz. Krupp va ser condemnat com a criminal de guerra a dotze anys de presó pels Tribunals de Nuremberg i va tindre que vendre part de les seues empreses. Però molt prompte tot va quedar en no-res. Al principi de la Guerra