Ir al contenido principal

ICONÒSTASI



Les icones són imatges pictòriques de Crist,  Maria, els sants o els àngels. Són representacions sagrades per a venerar i no per a adorar. Els cristians ortodoxos entenen la veneració com a sinònim d'honrar, d'enaltir, de tenir honor. L'adoració és una altra cosa. Implica tributar culte a déu o a la cosa divinitzada. Les icones, al ser simples imatges de les personificacions de la divinitat,  de la seua humanitat visible, de la seua carnació i reencarnació, mai hierofania, no són objecte de culte. Només es veneren, mai s'adoren.


A les esglésies ortodoxes, per a separar l'espai destinat als fidels de l'espai diví, es col·loca un mur de fusta ple de icones. És l'iconòstasi. Un mur de gran simbolisme que només en determinats moments de la litúrgia els feligressos podem travessar per a passar d'un espai a un altre, de la foscor a la llum, de la terra al cel, si és que hi ha cel.

Josep Maria Balbastre utilitza aquest mur d'icones per a configurar un poemari de gran intensitat poètica. Un particular iconòstasi metafísic que separa la terra del buit, la llum de la foscor i viceversa. La divinitat ha esdevingut guerra i dolor, un desert, un no-res al que som abocats per la porta/úter i al que arribem per la paraula. De la foscor al desert i al silenci. 


                             "El camí va portar la llum
      -de nou la llum, però no la llum perfecta, no la llum oculta, ara fosca, la llum que no es veu-
                             i la llum que no es veu engendrà un batec sota terra, com si un altre úter.
                            El batec sota terra engendrà el silenci
                            el silenci engendrà de nou la primera paraula,
                            La primera paraula engendrà l'ésser humà
                            L'ésser humà engendrà l'escriptura
                            Finalment, l'escriptura engendrà un manuscrit
                            - dolç, també amarg, indesxifrable, inhòspit", 

El verb fet carn escriu Balbastre en el poema que obri el llibre.  L'escriptura i l'hermenèutica amb el poeta com a hierofant. Tot és camí. La destinació no és un espai. És un no-espai que es visualitza, que es veu, que es venera, però no s'adora. 

Iconòstasi naix de la contemplació d'unes icones reals . Contemplació/veneració/no adoració. Lectura d'imatges que Balbastre textualitza, fa paraula,  memòria, metàfora. Imatge visual metamorfosejada en imatge textual. La carnació i la reencarnació lèxica per a configurar unes noves icones nihilistes contemplades/venerades/no adorades per Sísif.

Balbastre ha construït un iconòstasi on l'ésser humà és la imatge de la divinitat, perquè déu no hi és o no ha estat mai. Tot és desert, tot és guerra a l'espai que creiem diví. Tot és dolor. L'ésser humà i la terra no són més que  el camp d'experimentació, de la metamorfosi, de l'etern retorn,  de la vida/mort.

                           "a l'esquena
                           duc el pes de la vida. I el pes de la mort".

El cos com a fènix que naix, mor i renaix. Home/déu/home. El no déu o déu humà o simplement Sísif pujant la pedra en el no-temps.  

                           "Jo no era jo
                           jo era l'engany
                          que seré ja per sempre
                          núvol serpentiforme.
                          (...) 
                          temps de recitar elegies
                          el plany sobre les pedres
                          quan llaures el teu cos ja antic
                          sota la mirada d'arena
                          de l'àngel que pregunta
                          quin dia tornaràs a la nuesa". 

Tornada a la terra, a la cova, úter, pou per a tornar a començar.

                         "Ara que tot just comença el món malgrat el món, torna a nàixer després dels segles, i després de tantes víctimes oprobioses, de tan fills llançats directament de l'úter al desert". 

Balbastre ens convida a travessar un iconòstasi ple d'imatges de la perplexitat, de la commoció, del crit. Ens convida a passar a l'altre costat on no hi ha respostes per a tornar a començar des del silenci metafísic. Només hi ha camí. 

                         "S'allunya l'aigua com la vida.
                         No hi ha respostes on beure. Camine solament".

Nihilisme.Sísif ha arribat al cim de la muntanya i llança la gran pedra per a tornar a començar. 

Comentarios

Entradas populares de este blog

OBLIDADA CONCHA ALÓS

Tenia  tretze o catorze anys quan vaig descobrir Concha Alós . Descobrir que no llegir, perquè la lectura va vindre molt més tard. En aquells anys del franquisme accedir a un llibre era tota una odissea, sobretot per a un adolescent lletraferit de família treballadora i sense recursos com jo. A la casa dels meus pares no hi havia llibres. Les biblioteques públiques d'aleshores eren pràcticament inexistents i tenien les prestatgeries plenes d'exemplars vells, porgats i polsosos. Comprar-ne era quasi una quimera degut a la nostra complicada economia familiar, però no gens més complicada que la d'altres milers de famílies. Un llibre es comprava si era totalment necessari per a l'escola i  si no hi havia més remei, la qual cosa suposava més cigrons i menys carn a la taula. Els diners no prestaven per a tot. Ma mare, amb el seu tarannà de solucionari, sempre trobava una manera d'estalviar-se la compra en forma de parent o veí que acabaven prestant-nos aquell ...

EL VENTRE DE NÀPOLS

Qui em coneix sap de la meua fascinació per Nàpols i tot el que estiga relacionat amb aquesta ciutat. El Vesubi, Pompeia, Totó, els  castrati,  Capodimonte, Pulcinella, el Monestir de Santa Chiara, inclús en la versió fox de Jorge Sepúlveda . el funiculì funiculà,  les botigues de  pesepri nadalencs al carrer de Sant Gregori Armeno, les capelletes de carrer dedicades a les ànimes del Purgatori, inclús el Crist  velato de la Capella de Sansevero. Un univers urbà contradictori i anacrònic com la mateixa vida. El temps quotidià eternitzat entre el naixement i el traspàs. Eros i Thànatos a una ciutat vulnerable que s'alça als peus d'un volcà i que tremola amb els moviments dels malucs de Sophia Loren i les maggiorate,  la qual cosa mai no gens banal. Una ciutat italiana, però també valenciana. En definitiva, mediterrània. La ciutat d' Alfons el Magnànim i de Josep de Ribera ,  lo Spagnoletto . Els valencians hem estat ací molts anys, segles. S...

TEORIA GENERAL DE L'OBLIT

Procure estar informat dels premis literaris. Sempre me n'alegre per l'autor o l'autora premiada, encara que de vegades, quan llig l'obra, la decepció s'apropa de mi. Ja sabem que la percepció és lliure i que per a gustos colors, però l'ombra de les expectatives lectores insatisfetes és sempre ampla i molt llarga. I això que servidor elogia l'ombra tant com  Junichiro Tanizaki .  Hi ha premis i premis. El Premi Llibreter mai em defrauda. El Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya té bon ull amb les seues eleccions i això és d'agrair. Quasi sempre aposta  per obres valentes i arriscades com  Germà de gel  d' Alicia Kopf , Estirpe de Marcello Fois,    Ànima de Wajdi Mouawad o   Gegants de gel  de  Joan Benesiu , aquestes dues últimes obres són del catàleg d' Edicions del Periscopi. Com a lectors hem de felicitar-nos pel bon olfacte que té aquesta editorial. Enguany Periscopi ha tornat a guanyar el Premi Llibreter am...