OBLIDADA CONCHA ALÓS

Tenia  tretze o catorze anys quan vaig descobrir Concha Alós. Descobrir que no llegir, perquè la lectura va vindre molt més tard. En aquells anys del franquisme accedir a un llibre era tota una odissea, sobretot per a un adolescent lletraferit de família treballadora i sense recursos com jo. A la casa dels meus pares no hi havia llibres. Les biblioteques públiques d'aleshores eren pràcticament inexistents i tenien les prestatgeries plenes d'exemplars vells, porgats i polsosos. Comprar-ne era quasi una quimera degut a la nostra complicada economia familiar, però no gens més complicada que la d'altres milers de famílies. Un llibre es comprava si era totalment necessari per a l'escola i  si no hi havia més remei, la qual cosa suposava més cigrons i menys carn a la taula. Els diners no prestaven per a tot. Ma mare, amb el seu tarannà de solucionari, sempre trobava una manera d'estalviar-se la compra en forma de parent o veí que acabaven prestant-nos aquell títol que necessitavem.

En aquells anys de misèria cultural, el Circulo de Lectores va fer que els llibres arribaren a moltes famílies treballadores per una mínima quota trimestral. Una iniciativa de foment de la lectura que caldria estudiar, com la Biblioteca Bàsica Salvat o les col·leccions de butxaca de l'Editorial Burguera. Cada tres mesos un comercial del Circulo ens portava a casa una revista perquè triarem els títols, normalment dos per trimestre. Passats uns dies tornava per arreplegar la comanda i, quan tenia els llibres, te'ls portava. En una d'aquestes revistes vaig descobrir Concha Alós. Al costat de la coberta d'una de les seues novel·les, no recorde quina, apareixia la fotografia d'una dona d'uns quaranta anys, molt elegant, amb ulleres fosques de pasta, cabells pentinats en topo, un serrell que li tapava pràcticament tot el front  i un collar de perles amb tres voltes. Com a peu de foto posava el seu nom i el lloc i any de naixement. Descobrir que era de Castelló em va omplir de goig, sobretot perquè pensava que no hi havien escriptors valencians. Trobar una escriptora castellonenca a la revista del Circulo de Lectores era superar el provincianisme i entrar en  una nova galàxia interestel·lar.

El nom de Concha Alós sempre m'ha acompanyat sense saber ben bé la raó. Durant molts anys vaig ser el seu nolector. Un dia tot va canviar tot al trobar a la biblioteca pública un exemplar de Las hogueras. Els temes que tractava, els personatges, el gran domini del vocabulari i l'estil em van sorprendre. Per què s'havia condemnat a l'oblit aquella escriptora que res tenia que envejar a Ana María Matute, Carmen Laforet o Carmen Martín Gaite? Quan Rosa Roig i Manola Roig preparaven el seu llibre Contem històries de dones d'ací els vaig suggerir que la tragueren de la cova i feren justícia. Ho han fet. Gràcies, germanes.

Filla d'una família republicana, Concha Alós va nàixer a València el 1926 i va passar la infantessa i joventut a Castelló. A finals dels anys quaranta es casà amb el periodista  i poeta conquès Elíseo Feijoo, redactor del diario Mediterráneo. L'any 1950,  al designar el seu marit subdirector del diari Baleares,  es trasllada a Palma de Mallorca.  Ací estudia magisteri i treballa com a mestra. Amb Feijoo freqüenta els cercles literaris illencs com Papeles de Son Armadans, la revista de Camilio José Cela, i comença a escriure. Finalista del Premi Sésamo, guanya el Premi Ciutat de Palma de Novel·la el 1958 amb Cuando la luna cambia de color. S'enamora de Baltasar Porcel, un jove tipògraf del Baleares, onze anys més jove que ella, que aspira a ser escriptor. El 1959 se separa del seu marit i se'n va a viure amb Porcel a Barcelona per dedicar-se ambdós a la literatura. La conservadora societat palmesana queda commocionada. A Barcelona, mentre desenvolupa una important carrera literària com a novel·lista d'èxit, tradueix les obres de Porcel al castellà i l'ajuda a professionalitzar.se. El 1962 guanya el Planeta amb Los enanos, però ha de renunciar al premi per tindre els drets l'editorial Plaza y Janés, que havia desestimat la seua publicació pel contingut esquerrà. El 1964 torna a guanyar el Planeta amb Las hogueras. Segueixen El caballo rojo, on conta les seues vivències durant la Guerra Civil a Castelló, La madama, Rey de gatos, Os habla Electra i Argeo ha muerto, supongo. La seua fama decreix durant els anys 80, ja separada de Porcel. El 1986 publica la que serà la seua darrera novel·la, El asesino de los sueños. Sola, completament oblidada i malalta d'Alzheimer  mor el 2011 a Barcelona.

Adscrites al realisme, les novel·les de Concha Alós són molt agosarades, fins i tot brutals. L'autora descriu molt bé els ambients burgesos  i la psicologia dels personatges femenins des d'una perspectiva de gènere. Amb un profund compromís social, tracta temes insòlits per a l'època com la insatisfacció, la solitud, l'adulteri, la prostitució, l'avortament, el sexe o l'homosexualitat. Vistes les temàtiques, no ens resulta gens estrany que tinguera greus problemes amb la censura. Moltes vegades, per burlar-la, tingué que utilitzar escenaris aparentment allunyats de la realitat quotidiana que esdevenien metafòrics. Amb l'arribada de la democràcia Concha Alós queda invisibilitzada, bé per pròpia voluntat bé perquè el món editorial l'abandona després d'haver sigut una autora d'èxit durant dues dècades. Al País Valencià també se li oblida. En realitat, ja era invisible perquè sempre va estar allunyada dels cercles literaris valencians. Tantes dècades a Palma i Barcelona acaben pesant.

Recentment l'editorial La Navaja Suiza ha recuperar el recull de contes Rey de gatos. Narraciones antropófagas. Una bona ocasió per apropar-se a l'obra d'aquesta escriptora tan injustament oblidada.