Qui em coneix sap de la meua fascinació per Nàpols i tot el que estiga relacionat amb aquesta ciutat. El Vesubi, Pompeia, Totó, els castrati, Capodimonte, Pulcinella, el Monestir de Santa Chiara, inclús en la versió fox de Jorge Sepúlveda. el funiculì funiculà, les botigues de pesepri nadalencs al carrer de Sant Gregori Armeno, les capelletes de carrer dedicades a les ànimes del Purgatori, inclús el Crist velato de la Capella de Sansevero. Un univers urbà contradictori i anacrònic com la mateixa vida. El temps quotidià eternitzat entre el naixement i el traspàs. Eros i Thànatos a una ciutat vulnerable que s'alça als peus d'un volcà i que tremola amb els moviments dels malucs de Sophia Loren i les maggiorate, la qual cosa mai no gens banal. Una ciutat italiana, però també valenciana. En definitiva, mediterrània. La ciutat d'Alfons el Magnànim i de Josep de Ribera, lo Spagnoletto. Els valencians hem estat ací molts anys, segles. Solatge i circumstàncies que fan que encara avui siguem molts els qui trobem o retrobem la nostra infantesa als seus carrers, com si Via Toledo o el quartiere spagnolo foren l'espill dels atzucacs de la Xerea o viceversa. Ciutat enyor i garbuix, perquè del caos venim. Un imaginari real, evocat o ficcionat, perquè amb les percepcions emocionals de les coses perdudes mai se sap.
L'encís em porta a llegir tot el que cau a les meus mans sobre Nàpols, especialment literatura. M'agrada molt Anna Maria Ortese, una escriptora pràcticament desconeguda a casa nostra que caldria reivindicar. Ortese va prendre el pols a la ciutat com ningú ho havia fet, i això que era romana. També m'agraden molt les obres de teatre d'Eduardo De Filippo. La seua mirada local i a la vegada universal representa l'essència popular napolitana.
Fa uns dies vaig descobrir Matilde Serao i El ventre de Nàpols, llibre publicat per Gallo Nero. Una bona troballa que sumar a la meua col·lecció. Nascuda a Grècia, Serao va ser una autora verista de novel·les i contes, però que va destacar sobretot per la seua intensa carrera periodística. No sols va ser una de les primeres dones italianes periodistes, sinò que va ser fundadora i directora de capçaleres com Il Corriere di Roma, Il Corriere di Napoli i Il Mattino, el diari més llegit del sud d'Itàlia. `A banda d'aquests tres projectes impulsats amb al seu marit, el periodista Edoardo Scarfoglio, Serao va fundar en solitari el seu propi diari, Il Giorno, i el va dirigir fins la seua mort el 1904.
El ventre de Nàpols està concebut com un ambiciós reportatge periodístic arran de la gravíssima epidèmia de còlera que va patir la ciutat el 1884. L'autora no sols retrata la ciutat durant aquell any, sinò que mostra les ínfimes condicions higièniques en les quals vivien les classes més baixes Una descripció d'una esferidora cruesa que mostra molts tres de la ciutat actual. Serao dibuixa un fresc social quasi infernal i denuncia la inoperància del Govern d'aleshores. Descriu com viuen moltes famílies, com la seua indigència els porta a recòrrer a la usura i comveuen en el Gioco del Lotto l'única esperança de redempció. El ventre de Nàpols és un fantàstic exemple de periodisme literari i el descobriment d'un autora incommensurable. Una nova troballa per nodrir la meua fascinació napolitana. I la d'altres.
Comentarios
Publicar un comentario