Ir al contenido principal

LEYENDO A CAMUS

Estoy releyendo El extranjero, la novela de Albert Camus en la nueva edición de bolsillo de Alianza Editorial de la ya clásica traducción del poeta José Ángel Valente. Una buena manera de rendir homenaje al escritor franco-argelino en el centenario de su nacimiento.  Siempre vale la pena  releer a Camus, un autor que desgraciadamente se lee poco en la actualidad. Esperemos que con motivo del centenario sean muchos los lectores que se  acerquen a una de las obras literarias más fascinantes del siglo XX.


Lo descubrí con quince años y siempre me ha acompañado. En esto de la lectura y lo afrancesado he sido un poco aventajado, tal vez porque he vivido atacado por el síndrome de Saint Germain Des Prés. Tu es le seul miroir où je peux contempler ma jeunesse. Bonjour tristesse. Leí su teatro y su narrativa en un volumen de la Editorial Aguilar encuadernado en verde. Luego vino El mito de Sísifo en la edición argentina de la Editorial Losada. Devoré sus obras y quedé perplejo, cosa normal en un chaval de quince años que no entendía casi nada de lo que leía, aunque quedara fascinado y le pasara un poco como al adolescente  de Le souffle au coeur, la película de Louis Malle, pero sin Charlie Parker y sin relaciones incestuosas. Un adolescente que leía a escondidas libros prohibidos en una ciudad triste y gris como era Valencia en la época de Franco, tan alejada del París de los existencialistas. En mi ciudad viví una formación, más bien diría autoformación sin referentes, en la que Camus se encargó de abrir puertas y ventanas. Balcones. Años más tarde, cuando leí su novela póstuma e inconclusa, El primer hombre, me sentí indentificado. Camus también creció sin referentes.

En todos estos años me he acercado varias veces al autor de El extranjero desde diferentes escenarios, sabiendo ya que era eso de la filosofía del absurdo. Esa negación de la razón, los sentimientos y las emociones que lleva consigo el aburrimiento de la existencia. Eterno y cotidiano Meursault.

Comentarios

Entradas populares de este blog

OBLIDADA CONCHA ALÓS

Tenia  tretze o catorze anys quan vaig descobrir Concha Alós . Descobrir que no llegir, perquè la lectura va vindre molt més tard. En aquells anys del franquisme accedir a un llibre era tota una odissea, sobretot per a un adolescent lletraferit de família treballadora i sense recursos com jo. A la casa dels meus pares no hi havia llibres. Les biblioteques públiques d'aleshores eren pràcticament inexistents i tenien les prestatgeries plenes d'exemplars vells, porgats i polsosos. Comprar-ne era quasi una quimera degut a la nostra complicada economia familiar, però no gens més complicada que la d'altres milers de famílies. Un llibre es comprava si era totalment necessari per a l'escola i  si no hi havia més remei, la qual cosa suposava més cigrons i menys carn a la taula. Els diners no prestaven per a tot. Ma mare, amb el seu tarannà de solucionari, sempre trobava una manera d'estalviar-se la compra en forma de parent o veí que acabaven prestant-nos aquell ...

EL VENTRE DE NÀPOLS

Qui em coneix sap de la meua fascinació per Nàpols i tot el que estiga relacionat amb aquesta ciutat. El Vesubi, Pompeia, Totó, els  castrati,  Capodimonte, Pulcinella, el Monestir de Santa Chiara, inclús en la versió fox de Jorge Sepúlveda . el funiculì funiculà,  les botigues de  pesepri nadalencs al carrer de Sant Gregori Armeno, les capelletes de carrer dedicades a les ànimes del Purgatori, inclús el Crist  velato de la Capella de Sansevero. Un univers urbà contradictori i anacrònic com la mateixa vida. El temps quotidià eternitzat entre el naixement i el traspàs. Eros i Thànatos a una ciutat vulnerable que s'alça als peus d'un volcà i que tremola amb els moviments dels malucs de Sophia Loren i les maggiorate,  la qual cosa mai no gens banal. Una ciutat italiana, però també valenciana. En definitiva, mediterrània. La ciutat d' Alfons el Magnànim i de Josep de Ribera ,  lo Spagnoletto . Els valencians hem estat ací molts anys, segles. S...

TEORIA GENERAL DE L'OBLIT

Procure estar informat dels premis literaris. Sempre me n'alegre per l'autor o l'autora premiada, encara que de vegades, quan llig l'obra, la decepció s'apropa de mi. Ja sabem que la percepció és lliure i que per a gustos colors, però l'ombra de les expectatives lectores insatisfetes és sempre ampla i molt llarga. I això que servidor elogia l'ombra tant com  Junichiro Tanizaki .  Hi ha premis i premis. El Premi Llibreter mai em defrauda. El Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya té bon ull amb les seues eleccions i això és d'agrair. Quasi sempre aposta  per obres valentes i arriscades com  Germà de gel  d' Alicia Kopf , Estirpe de Marcello Fois,    Ànima de Wajdi Mouawad o   Gegants de gel  de  Joan Benesiu , aquestes dues últimes obres són del catàleg d' Edicions del Periscopi. Com a lectors hem de felicitar-nos pel bon olfacte que té aquesta editorial. Enguany Periscopi ha tornat a guanyar el Premi Llibreter am...