Ir al contenido principal

MENINA MENTIS

Por fin he podido disfrutar con tranquilidad de la exposición de Manolo Valdés en l'Almodí de Valencia, algo que parecía imposible debido a los horarios irracionales de las salas de exposiciones municipales, más pensadas para los turistas extranjeros -que, por cierto,  no las visitan- que en los propios ciudadanos valencianos interesados en el arte, a los que les es muy difícil conciliar su horario laboral con el de las exposiciones. Parece que el equipo de gobierno en el Ayuntamiento de Valencia está interesadísimo en dificultar el acceso de los contribuyentes a las exposiciones que organiza. A los hechos me remito. Una gota más en el cruel desmantelamiento de lo público que está llevando a cabo el gobierno del Partido Popular con la excusa de la crisis.

Unas quince pinturas y media docena de esculturas pertenecientes a colecciones particulares valencianas componen esta interesante exposición de Manolo Valdés. Una muestra suficiente para acercarnos a lo más significativo de su obra y su estética: una visión del mundo a partir de la Historia de la Pintura, con sus series y pretextos, con sus pintores y obras constantemente revisitadas -Velázquez, Matisse, Bonnard...- y otros elementos e iconos de la vida cotidiana, como Mickey Mouse o la bolsa del Metropolitan Museum de Nueva York. Vueltas y revueltas al Pop Art del que Manolo Valdés bebe constantemente de una manera muy personal.

Pintura de pintura o pintura sobre pintura, pero siempre reflexión constante sobre las imágenes, sobre los iconos de la Historia del Arte, sobre la Historia de la Pintura, sobre la cultura occidental. Juego de matrioskas para establecer una reflexión sobre las imágenes ¿Quién interroga a quién, la imagen o el espectador? Juego de la memoria, del tiempo, en definitiva, de la cultura, que viene a ser lo mismo. La imagen como anacronismo.

Manolo Valdés pintor, Manolo Valdés escultor ¿Dónde acaba la pintura y donde comienza la escultura, o viceversa? Pintura matérica con arpilleras, desgarros, recosidos y masa pictórica densa que juegan con la luz y las texturas para parecer esculturas. Esculturas que muestran las diferentes calidades de la madera para remitirnos a la pintura a través de la forma, de la  imago mentis, de la imagen de la memoria.

 ¿Arte memoria, memoria icónica o imago mentis? ¿Réplica y realidad,realidad replicada o realidad/replica  y replica/realidad imaginadas? Lo verdaderamente real es la memoria que nosotros proyectamos sobre la forma que nos manifiesta el objeto cuadro y el objeto escultura que sale de la materia. Mundo en mundos.


Pienso en las palabras de Lévi- Strauss parafraseadas por Ricardo Piglia en El último lector: el arte es una forma sintética del universo, un microcosmos que reproduce la especificidad del mundo. Pero al que no podemos acercarnos, y aquí hablo yo, sin la memoria. Imago meninaImago mentis. Menima mentis. Ser o parecer con nuestra memoria, con nuestra cultura, con la imagen anacrónica por naturaleza.

Comentarios

Entradas populares de este blog

OBLIDADA CONCHA ALÓS

Tenia  tretze o catorze anys quan vaig descobrir Concha Alós . Descobrir que no llegir, perquè la lectura va vindre molt més tard. En aquells anys del franquisme accedir a un llibre era tota una odissea, sobretot per a un adolescent lletraferit de família treballadora i sense recursos com jo. A la casa dels meus pares no hi havia llibres. Les biblioteques públiques d'aleshores eren pràcticament inexistents i tenien les prestatgeries plenes d'exemplars vells, porgats i polsosos. Comprar-ne era quasi una quimera degut a la nostra complicada economia familiar, però no gens més complicada que la d'altres milers de famílies. Un llibre es comprava si era totalment necessari per a l'escola i  si no hi havia més remei, la qual cosa suposava més cigrons i menys carn a la taula. Els diners no prestaven per a tot. Ma mare, amb el seu tarannà de solucionari, sempre trobava una manera d'estalviar-se la compra en forma de parent o veí que acabaven prestant-nos aquell ...

EL VENTRE DE NÀPOLS

Qui em coneix sap de la meua fascinació per Nàpols i tot el que estiga relacionat amb aquesta ciutat. El Vesubi, Pompeia, Totó, els  castrati,  Capodimonte, Pulcinella, el Monestir de Santa Chiara, inclús en la versió fox de Jorge Sepúlveda . el funiculì funiculà,  les botigues de  pesepri nadalencs al carrer de Sant Gregori Armeno, les capelletes de carrer dedicades a les ànimes del Purgatori, inclús el Crist  velato de la Capella de Sansevero. Un univers urbà contradictori i anacrònic com la mateixa vida. El temps quotidià eternitzat entre el naixement i el traspàs. Eros i Thànatos a una ciutat vulnerable que s'alça als peus d'un volcà i que tremola amb els moviments dels malucs de Sophia Loren i les maggiorate,  la qual cosa mai no gens banal. Una ciutat italiana, però també valenciana. En definitiva, mediterrània. La ciutat d' Alfons el Magnànim i de Josep de Ribera ,  lo Spagnoletto . Els valencians hem estat ací molts anys, segles. S...

TEORIA GENERAL DE L'OBLIT

Procure estar informat dels premis literaris. Sempre me n'alegre per l'autor o l'autora premiada, encara que de vegades, quan llig l'obra, la decepció s'apropa de mi. Ja sabem que la percepció és lliure i que per a gustos colors, però l'ombra de les expectatives lectores insatisfetes és sempre ampla i molt llarga. I això que servidor elogia l'ombra tant com  Junichiro Tanizaki .  Hi ha premis i premis. El Premi Llibreter mai em defrauda. El Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya té bon ull amb les seues eleccions i això és d'agrair. Quasi sempre aposta  per obres valentes i arriscades com  Germà de gel  d' Alicia Kopf , Estirpe de Marcello Fois,    Ànima de Wajdi Mouawad o   Gegants de gel  de  Joan Benesiu , aquestes dues últimes obres són del catàleg d' Edicions del Periscopi. Com a lectors hem de felicitar-nos pel bon olfacte que té aquesta editorial. Enguany Periscopi ha tornat a guanyar el Premi Llibreter am...