NOSALTRES, LA VIDA, ELS BARS I ELS NON-LIEU

Es poden donar voltes i revoltes per arribar al mateix punt. Podem negar i renegar -que no és el mateix-  per arribar a una afirmació perquè, com bé sabeu, negar el que s’ha negat és una manera d'afirmar. Servidor, arribat aquest punt, es queda amb Joan Fuster amb allò de reivindicar sempre el dret a canviar d'opinió, perquè és el primer que neguen els enemics. 

Afirmar negant la negació és el que m'ha passat  amb la lectura d'Elogio del Bistrot, un petit opuscle de Marc Augé, entre el dietari, la reflexió acadèmica o el simple quadernet de butxaca inequívocament francès. Très français, comme il faut.  Très parisien., Fa igual. El principi de la cultura és que no hi ha límits, que els éssers humans tenim la capacitat per a relacionar-nos amb el coneixement, les sensacions, les idees i les propostes que han generat els altres éssers humans.

Fa uns anys Marc Augé va capgirat certes concepcions de l’antropologia social a l’encunyar el concepte non-lieu, el no-lloc, per a referir-se als llocs transitoris, de  relacions epidèrmiques, com li agrada dir al sociòleg Toni Mollà. M’agrada parlar amb Toni d’aquests no-llocs i referenciar-los a la nostra ciutat, a València. Una ciutat que amb el permanent comboi faller fa apologia del non-lieu, encara que alguns pensen que fan identitat.

Els no-lloc per excel·lència són els aeroports, els supermercats, els centres comercials, el vestíbul d’un hotel o d'un cinema, un auditori i fins i tot una macrofesta. Són llocs de transitorietat sense personalitat, sense identitat, allunyats dels llocs històrics i vitals . Són llocs on la comunicació és artificial i la identificació és un bitllet, una entrada o una targeta de crèdit  amb el que desenvolupem un codi cultural de consum. Els no-llocs defineixen la ciutat contemporània i esdevenen un punt d’encreuament molt subjectiu sobre el que cadascú tenim la nostra pròpia percepció, tot depèn del grau de socialització que exerceix sobre nosaltres.

Qui m'anava a dir que en el temps de la disneificació dels centres històrics europeus, de l’apoteosi del non-lieu, Augé anava a reivindicar el bistrot com punt de trobada, d’intercanvi, d’aprenentatge i fins i tot de civilització?  Negar la negació és una afirmació o potser que no ho siga, però tothom té el dret a caure de cavall com Sant Pau camí de Damasc, una forma violenta i gràfica de canviar d'opinió. Un bac ha fet que Augé passe d'elogiar els non-lieu com llocs d’inhumanitat a encomiar la humanitat cosmopolita dels bars, de les terrasses, on les persones parlen i es comuniquen a la seua manera.

Paraula i concepte d'origen imprecís, el bistrot per molt francès que siga també és el nostre bar, el que anem a prendre cafè o a esmorzar, el que té un televisor encès i en silenci i una màquina escurabutxaques molt a prop de la porta. Augé fa que el nostre bar de baix de casa amb els sues cambrers i la seua clientela esdevinga  un paradís de les relacions epidèrmiques –Toni Mollà, ja van dos-. El bistrot/nostre bar de la cantonada és un paradigma del lloc d’intercanvi sense finalitat  on es parla sense dir no res, on es creuen mirades passatgeres. Un lloc que és un no-lloc o un lloc que es nega a ser no-lloc i s'afirma, però sempre relacional  i sobretot biogràfic. La nostra vida com a recurs epistemològic, perquè tots tenim una biografia de bars que va més enllà de la metàfora. Com diu Augé, el nostre passat sembla la palma de la mà. Una mà particular, on podem llegir moltes línies de la vida. Tenim les línies dels amics, dels  amors, dels  llibres, de  les cançons, dels viatges, dels paisatges, però sobretot els europeus d'aquesta part  hedonista de la mediterrània tenim la línia dels bars. Una línia transversal i coincident amb totes les altres. Una línia de comunicació epidèrmica però també portadora de coneixement,. Al cap i a la fi tot acaba o comença en la pell. Som pell i som vida. Som palimpsest, on escrivim, esborrem l'errada rascant  el pergamí i tornem a escriure al damunt. Som superfície. Som bar, el lloc que és no-lloc o a l'inrevés.