Ir al contenido principal

OPINIONES DESAFORTUNADAS SOBRE TVV


El pasado miércoles 11 de enero un desafortunado tweet de Toni Cantó en el que aparecían unas imágenes de un  supuesto bombardeo al edificio de TVV abrió la caja de los truenos entre la opinión pública valenciana, tanto por el contenido del tweet como por quién lo emitió. Aunque posteriormente el actor y diputado pidió disculpas, el mal ya estaba hecho.

Toni Cantó es un diputado elegido por el voto de miles de valencianos y valencianas. Como persona pública tendría que ser más respetuoso con sus opiniones, sobretodo cuando éstas afectan a 1.800 trabajadores de RTVV que están pendientes de un ERE; eso por no hablar también de los miles de trabajadores adscritos a las empresas audiovisuales valencianas a las que hace más de dos años que TVV no les paga. No se puede identificar la mala gestión de unos pocos con la marca de una cadena de televisión en la que trabajan cerca de 2.000 trabajadores no son responsables de una pésima gestión.

Toni Cantó utilizó fuera de contexto imágenes de un estupendo programa de humor del actor Xavi Castillo emitidas por Levante TV. En el programa de televisión tenían sentido, pero no en el timeline de la cuenta de Twitter del diputado  se convertían en ofensa.

No es mi intención coartar la libertad de expresión de nadie. Pero una cuestión es el humor y la parodia, y otra bien diferentes la desafortunada opinión de un diputado. Como diputado, Cantó debe negociar, luchar y buscar soluciones al problema de RTVV. Debe denunciar la mala gestión y erradicarla, pero no estigmatizar una marca. Descalificando la marca Canal 9 se machaca todavía más a unos trabajadores y a un sector profesional que ya son víctimas de la mala gestión. Deberíamos cambiar el discurso descalificatorio  por la denuncia concreta y personalizada a los responsables de la mala gestión y la manipulación informativa.

Comentarios

Entradas populares de este blog

OBLIDADA CONCHA ALÓS

Tenia  tretze o catorze anys quan vaig descobrir Concha Alós . Descobrir que no llegir, perquè la lectura va vindre molt més tard. En aquells anys del franquisme accedir a un llibre era tota una odissea, sobretot per a un adolescent lletraferit de família treballadora i sense recursos com jo. A la casa dels meus pares no hi havia llibres. Les biblioteques públiques d'aleshores eren pràcticament inexistents i tenien les prestatgeries plenes d'exemplars vells, porgats i polsosos. Comprar-ne era quasi una quimera degut a la nostra complicada economia familiar, però no gens més complicada que la d'altres milers de famílies. Un llibre es comprava si era totalment necessari per a l'escola i  si no hi havia més remei, la qual cosa suposava més cigrons i menys carn a la taula. Els diners no prestaven per a tot. Ma mare, amb el seu tarannà de solucionari, sempre trobava una manera d'estalviar-se la compra en forma de parent o veí que acabaven prestant-nos aquell ...

EL VENTRE DE NÀPOLS

Qui em coneix sap de la meua fascinació per Nàpols i tot el que estiga relacionat amb aquesta ciutat. El Vesubi, Pompeia, Totó, els  castrati,  Capodimonte, Pulcinella, el Monestir de Santa Chiara, inclús en la versió fox de Jorge Sepúlveda . el funiculì funiculà,  les botigues de  pesepri nadalencs al carrer de Sant Gregori Armeno, les capelletes de carrer dedicades a les ànimes del Purgatori, inclús el Crist  velato de la Capella de Sansevero. Un univers urbà contradictori i anacrònic com la mateixa vida. El temps quotidià eternitzat entre el naixement i el traspàs. Eros i Thànatos a una ciutat vulnerable que s'alça als peus d'un volcà i que tremola amb els moviments dels malucs de Sophia Loren i les maggiorate,  la qual cosa mai no gens banal. Una ciutat italiana, però també valenciana. En definitiva, mediterrània. La ciutat d' Alfons el Magnànim i de Josep de Ribera ,  lo Spagnoletto . Els valencians hem estat ací molts anys, segles. S...

TEORIA GENERAL DE L'OBLIT

Procure estar informat dels premis literaris. Sempre me n'alegre per l'autor o l'autora premiada, encara que de vegades, quan llig l'obra, la decepció s'apropa de mi. Ja sabem que la percepció és lliure i que per a gustos colors, però l'ombra de les expectatives lectores insatisfetes és sempre ampla i molt llarga. I això que servidor elogia l'ombra tant com  Junichiro Tanizaki .  Hi ha premis i premis. El Premi Llibreter mai em defrauda. El Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya té bon ull amb les seues eleccions i això és d'agrair. Quasi sempre aposta  per obres valentes i arriscades com  Germà de gel  d' Alicia Kopf , Estirpe de Marcello Fois,    Ànima de Wajdi Mouawad o   Gegants de gel  de  Joan Benesiu , aquestes dues últimes obres són del catàleg d' Edicions del Periscopi. Com a lectors hem de felicitar-nos pel bon olfacte que té aquesta editorial. Enguany Periscopi ha tornat a guanyar el Premi Llibreter am...