Ir al contenido principal

LOS ESPACIOS DE LA NADA


COMO CONVERTIR UN PROYECTO FARAÓNICO EN UN EDIFICIO FANTASMA




Hace treinta años comenzó en España el delirio faraónico de las Administraciones Públicas con la construcción de costosísimos edificios que ni dieron ni dan cobijo a nada. Aparecieron por doquier centros culturales, auditorios, museos, teatros, espacios multiusos por los que se pagaron cifras astronómicas. La mayoría hoy son edificios fantasmas por falta de presupuesto para mantenerlos o dotarlos de contenido.
Los ejemplos se multiplican por toda nuestra geografía, desde la inacabada Ciudad de la Cultura, en el monte de Gaiás de Santiago de Compostela, al Ágora de la Ciutat de les Ciències de Valencia, inaugurada hace tres años sin acabar y en la que sólo se han programado dos competiciones de tenis y una semana de la moda. Ambas son dos muestras de los muchísimos contenedores culturales vacíos, abandonados o ruinosos que podemos encontrar en nuestro país. No hay ciudad o pueblo que se escape de esta peste en la que el desinterés político y la escasez presupuestaria han hecho que se junte el hambre con las ganas de comer. Todos estos edificios fueron inaugurados a bombo y platillo, la mayoría en vísperas de elecciones, para que más tarde la desidia y la nada hicieran habitar el olvido.




Construir no es inaugurar y pasar por el photocall, sino programar y mantener. Ahora que la crisis económica nos han hecho tocar tierra, estos edificios van camino de convertirse en carísimas ruinas que serán recordadas por no haber servido de nada.
Me irrita profundamente que mientras estos contenedores culturales se derrumban, hay artistas plásticos que carecen de un espacio donde exponer, hay músicos que no tienen salas donde presentar su música, hay actores que no tienen teatros en los que trabajar y hay cineastas que no tienen salas en las que exhibir sus películas. Además, mientras se ha despilfarrado en la construcción de estos espacios de la nada, miles de escolares siguen estudiando en barracones, se niega la dotación para las enseñanzas artísticas, se rebajan las becas… Y el futuro inmediato apunta a muchísimo peor.

Comentarios

  1. Sabes a lo que me haces pensar? Una idea que me ha parecido evidente cuando me di cuenta que desde cualquier sitio del teatro de G., mi antigua ciudad, no se veía nada... El publico era solamente un concepto (ver http://vuluafg.blogspot.com/) y el artista que presentaba su obra una sola intriga para poner en perspectiva la grandeza del edificio. Aquí me parece lo mismo, si no tienes que pensar en el publico pero solo en tu magnificencia, el artista no importa, de nada... Tampoco...

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

OBLIDADA CONCHA ALÓS

Tenia  tretze o catorze anys quan vaig descobrir Concha Alós . Descobrir que no llegir, perquè la lectura va vindre molt més tard. En aquells anys del franquisme accedir a un llibre era tota una odissea, sobretot per a un adolescent lletraferit de família treballadora i sense recursos com jo. A la casa dels meus pares no hi havia llibres. Les biblioteques públiques d'aleshores eren pràcticament inexistents i tenien les prestatgeries plenes d'exemplars vells, porgats i polsosos. Comprar-ne era quasi una quimera degut a la nostra complicada economia familiar, però no gens més complicada que la d'altres milers de famílies. Un llibre es comprava si era totalment necessari per a l'escola i  si no hi havia més remei, la qual cosa suposava més cigrons i menys carn a la taula. Els diners no prestaven per a tot. Ma mare, amb el seu tarannà de solucionari, sempre trobava una manera d'estalviar-se la compra en forma de parent o veí que acabaven prestant-nos aquell ...

EL VENTRE DE NÀPOLS

Qui em coneix sap de la meua fascinació per Nàpols i tot el que estiga relacionat amb aquesta ciutat. El Vesubi, Pompeia, Totó, els  castrati,  Capodimonte, Pulcinella, el Monestir de Santa Chiara, inclús en la versió fox de Jorge Sepúlveda . el funiculì funiculà,  les botigues de  pesepri nadalencs al carrer de Sant Gregori Armeno, les capelletes de carrer dedicades a les ànimes del Purgatori, inclús el Crist  velato de la Capella de Sansevero. Un univers urbà contradictori i anacrònic com la mateixa vida. El temps quotidià eternitzat entre el naixement i el traspàs. Eros i Thànatos a una ciutat vulnerable que s'alça als peus d'un volcà i que tremola amb els moviments dels malucs de Sophia Loren i les maggiorate,  la qual cosa mai no gens banal. Una ciutat italiana, però també valenciana. En definitiva, mediterrània. La ciutat d' Alfons el Magnànim i de Josep de Ribera ,  lo Spagnoletto . Els valencians hem estat ací molts anys, segles. S...

TEORIA GENERAL DE L'OBLIT

Procure estar informat dels premis literaris. Sempre me n'alegre per l'autor o l'autora premiada, encara que de vegades, quan llig l'obra, la decepció s'apropa de mi. Ja sabem que la percepció és lliure i que per a gustos colors, però l'ombra de les expectatives lectores insatisfetes és sempre ampla i molt llarga. I això que servidor elogia l'ombra tant com  Junichiro Tanizaki .  Hi ha premis i premis. El Premi Llibreter mai em defrauda. El Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya té bon ull amb les seues eleccions i això és d'agrair. Quasi sempre aposta  per obres valentes i arriscades com  Germà de gel  d' Alicia Kopf , Estirpe de Marcello Fois,    Ànima de Wajdi Mouawad o   Gegants de gel  de  Joan Benesiu , aquestes dues últimes obres són del catàleg d' Edicions del Periscopi. Com a lectors hem de felicitar-nos pel bon olfacte que té aquesta editorial. Enguany Periscopi ha tornat a guanyar el Premi Llibreter am...