Ir al contenido principal

EL SURIMI Y LA LANGOSTA NO SON LO MISMO

La mujer loca, la última novela de Juan José Millás, sin convertirse en un éxito de ventas arrollador conserva, desde hace unas cuantas semanas, una posición privilegiada en las listas de los libros más vendidos en nuestro país, y eso que todavía no ha llegado la Feria del Libro de Madrid, donde se le augura el mismo éxito que en las recientes ediciones de la  Fira del Llibre de València y el Sant Jordi de Barcelona.

Me sorprende para bien, aunque Millás tiene sus lectores incondicionales, que una novela tan particular como ésta esté por encima de los best-sellers al uso y las incursiones literarias de los presentadores de televisión metidos a escritores o con nombre alquilado a sellos editoriales, que a fin de cuentas es lo mismo. La mujer loca es un interesante juego sobre los límites de la realidad y la ficción. Una exploración sobre el género narrativo lleno de agudeza e ingenio. Una reflexión sobre el yo y su desdoblamiento, del juego filológico y de los campos semánticos. En definitiva, el clásico ser y parecer  sobre el que fundamos nuestra existencia. Por ello me congratula que un gran número de lectores de este país prefiera una novela como ésta, tan compleja,  irónica y exquisitamente escrita.

Me gusta Millás. Me gusta La mujer loca, aunque esté cansado de tanta metaliteratura autoreferenciable.  Es como si de un tiempo a esta parte la galaxia libresca hispana estuviera azotada por la maldición de Moctezuma en versión plagio de Enrique Vila-Matas. No lo digo por Millás, porque en esta novela es fiel a su marca de la casa, sino por la gran cantidad de metavilamatianos y ultramillasistas de baja estofa  que nos rodea. Algunos críticos literarios con anteojeras parecen no querer enterarse de que el surimi y la langosta no son lo mismo. ¡Qué pesados con la transgresión de los esquemas de la novela clásica! Afortunadamente ni Galdós, ni Dickens, ni Zola ni Tolstoi están superados. Pensar lo contrario es una soberana estupidez. En literatura caben muchos mundos y todos son válidos, si son buenos. Digo.

Comentarios

Entradas populares de este blog

OBLIDADA CONCHA ALÓS

Tenia  tretze o catorze anys quan vaig descobrir Concha Alós . Descobrir que no llegir, perquè la lectura va vindre molt més tard. En aquells anys del franquisme accedir a un llibre era tota una odissea, sobretot per a un adolescent lletraferit de família treballadora i sense recursos com jo. A la casa dels meus pares no hi havia llibres. Les biblioteques públiques d'aleshores eren pràcticament inexistents i tenien les prestatgeries plenes d'exemplars vells, porgats i polsosos. Comprar-ne era quasi una quimera degut a la nostra complicada economia familiar, però no gens més complicada que la d'altres milers de famílies. Un llibre es comprava si era totalment necessari per a l'escola i  si no hi havia més remei, la qual cosa suposava més cigrons i menys carn a la taula. Els diners no prestaven per a tot. Ma mare, amb el seu tarannà de solucionari, sempre trobava una manera d'estalviar-se la compra en forma de parent o veí que acabaven prestant-nos aquell ...

EL VENTRE DE NÀPOLS

Qui em coneix sap de la meua fascinació per Nàpols i tot el que estiga relacionat amb aquesta ciutat. El Vesubi, Pompeia, Totó, els  castrati,  Capodimonte, Pulcinella, el Monestir de Santa Chiara, inclús en la versió fox de Jorge Sepúlveda . el funiculì funiculà,  les botigues de  pesepri nadalencs al carrer de Sant Gregori Armeno, les capelletes de carrer dedicades a les ànimes del Purgatori, inclús el Crist  velato de la Capella de Sansevero. Un univers urbà contradictori i anacrònic com la mateixa vida. El temps quotidià eternitzat entre el naixement i el traspàs. Eros i Thànatos a una ciutat vulnerable que s'alça als peus d'un volcà i que tremola amb els moviments dels malucs de Sophia Loren i les maggiorate,  la qual cosa mai no gens banal. Una ciutat italiana, però també valenciana. En definitiva, mediterrània. La ciutat d' Alfons el Magnànim i de Josep de Ribera ,  lo Spagnoletto . Els valencians hem estat ací molts anys, segles. S...

TEORIA GENERAL DE L'OBLIT

Procure estar informat dels premis literaris. Sempre me n'alegre per l'autor o l'autora premiada, encara que de vegades, quan llig l'obra, la decepció s'apropa de mi. Ja sabem que la percepció és lliure i que per a gustos colors, però l'ombra de les expectatives lectores insatisfetes és sempre ampla i molt llarga. I això que servidor elogia l'ombra tant com  Junichiro Tanizaki .  Hi ha premis i premis. El Premi Llibreter mai em defrauda. El Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya té bon ull amb les seues eleccions i això és d'agrair. Quasi sempre aposta  per obres valentes i arriscades com  Germà de gel  d' Alicia Kopf , Estirpe de Marcello Fois,    Ànima de Wajdi Mouawad o   Gegants de gel  de  Joan Benesiu , aquestes dues últimes obres són del catàleg d' Edicions del Periscopi. Com a lectors hem de felicitar-nos pel bon olfacte que té aquesta editorial. Enguany Periscopi ha tornat a guanyar el Premi Llibreter am...