Ir al contenido principal

LA BANCA Y SUS DEUDORES: LA PEQUEÑA DORRIT YA VIVE EN ESPAÑA




Esta misma semana el Director General de Supervisión del Banco de España, José María Roldán, ha señado en una presentación en Londres que los bancos españoles tendrán coberturas equivalentes al 87% del valor del suelo ante posibles caídas de su precio y del 56% en el caso de las viviendas. Roldán ha presentado estas cifras en la capital británica como inicio de una gira que le llevará también a varias ciudades asiáticas, como Singapur, Hong Kong y Tokio. En su presentación, explicó la dureza que la reforma financiera va a tener este año en los activos inmobiliarios de la banca.

¿Quiere decir que esta rebaja del 56% será aplicable a la vivienda de un particular al que el propio banco ha desahuiciado por impago de cuotas y, encima, sigue pagándole o le tiene intervenida la nómina porque no ha cubierto el valor total de la hipoteca? ¿Por qué se acepta esto y no la dación en pago? Vale que hay que solucionar los problemas generados por la burbuja inmobiliaria, pero me parece una vergüenza que en este país se siga beneficiando a la banca en detrimento de los ciudadanos a los que cada vez se les aprieta más el cuello.

La deuda pública española no tenía graves problemas. El verdadero problema era y es la deuda privada, especialmente la deuda financiera resultado de activos tóxicos y otros juegos especulativos. Es intolerable que se trate de convertir la deuda privada en  pública. Ya está bien de salvar a la banca que ha sido la causante de muchos de nuestros problemas, y encima siga ganando. Ya está bien de proteger la usura y convertirla en un valor en contra de las políticas sociales. Ya está bien de apoyar a la banca y no a las familias, trabajadores autónomos, pymes y microempresas para que se genere empleo.

Si no se toman medidas urgentes de otro tipo, muchísimos ciudadanos de esta país van a tener que trabajar en negro el resto de su vida porque tienen intervenenidas sus nóminas  por impago de hipotecas y otros créditos más allá de su esperanza de vida. Leed La pequeña Dorrit, de Charles Dickens. Amy, la heroina, vive en Marshalsea, una famosa prisión de deudores en el Londres victoriano. Allí eran encarcelados los morosos e insolventes, sin posibilidad de trabajar, hasta que pagaban su deuda. En muchos casos el deudor pasaba décadas encarcelado o moría en prisión  sin haber sido amnistiado ante la imposibilidad de resolver su situación. ¿Nos os parece que nuestroa país se ha convertido en un gran Mashalsea y que la pequeña Dorrit se ha nacionalizado española?

Comentarios

  1. Estimat Manolo,
    Deixa la menuda Dorrit allà. Si vé ací li tocarà pagar les medicines i a més a més, no tindrà assisténcia sanitària perqué haurà d'aportar un patracol de papers per demostrar que està malalta i no té la nacionalitat en regla.
    A més, com a menuda que és haurà de compartir la classe amb 29 companys més i... no continue perqué és una llàstima carregar-se un dia tan bonic com el de hui amb la realitat política que ens ofega.
    Preciós el símil. Una abraçada ben forta

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

OBLIDADA CONCHA ALÓS

Tenia  tretze o catorze anys quan vaig descobrir Concha Alós . Descobrir que no llegir, perquè la lectura va vindre molt més tard. En aquells anys del franquisme accedir a un llibre era tota una odissea, sobretot per a un adolescent lletraferit de família treballadora i sense recursos com jo. A la casa dels meus pares no hi havia llibres. Les biblioteques públiques d'aleshores eren pràcticament inexistents i tenien les prestatgeries plenes d'exemplars vells, porgats i polsosos. Comprar-ne era quasi una quimera degut a la nostra complicada economia familiar, però no gens més complicada que la d'altres milers de famílies. Un llibre es comprava si era totalment necessari per a l'escola i  si no hi havia més remei, la qual cosa suposava més cigrons i menys carn a la taula. Els diners no prestaven per a tot. Ma mare, amb el seu tarannà de solucionari, sempre trobava una manera d'estalviar-se la compra en forma de parent o veí que acabaven prestant-nos aquell ...

EL VENTRE DE NÀPOLS

Qui em coneix sap de la meua fascinació per Nàpols i tot el que estiga relacionat amb aquesta ciutat. El Vesubi, Pompeia, Totó, els  castrati,  Capodimonte, Pulcinella, el Monestir de Santa Chiara, inclús en la versió fox de Jorge Sepúlveda . el funiculì funiculà,  les botigues de  pesepri nadalencs al carrer de Sant Gregori Armeno, les capelletes de carrer dedicades a les ànimes del Purgatori, inclús el Crist  velato de la Capella de Sansevero. Un univers urbà contradictori i anacrònic com la mateixa vida. El temps quotidià eternitzat entre el naixement i el traspàs. Eros i Thànatos a una ciutat vulnerable que s'alça als peus d'un volcà i que tremola amb els moviments dels malucs de Sophia Loren i les maggiorate,  la qual cosa mai no gens banal. Una ciutat italiana, però també valenciana. En definitiva, mediterrània. La ciutat d' Alfons el Magnànim i de Josep de Ribera ,  lo Spagnoletto . Els valencians hem estat ací molts anys, segles. S...

TEORIA GENERAL DE L'OBLIT

Procure estar informat dels premis literaris. Sempre me n'alegre per l'autor o l'autora premiada, encara que de vegades, quan llig l'obra, la decepció s'apropa de mi. Ja sabem que la percepció és lliure i que per a gustos colors, però l'ombra de les expectatives lectores insatisfetes és sempre ampla i molt llarga. I això que servidor elogia l'ombra tant com  Junichiro Tanizaki .  Hi ha premis i premis. El Premi Llibreter mai em defrauda. El Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya té bon ull amb les seues eleccions i això és d'agrair. Quasi sempre aposta  per obres valentes i arriscades com  Germà de gel  d' Alicia Kopf , Estirpe de Marcello Fois,    Ànima de Wajdi Mouawad o   Gegants de gel  de  Joan Benesiu , aquestes dues últimes obres són del catàleg d' Edicions del Periscopi. Com a lectors hem de felicitar-nos pel bon olfacte que té aquesta editorial. Enguany Periscopi ha tornat a guanyar el Premi Llibreter am...