Ir al contenido principal

ESTADO DEL MALESTAR

Leo un estupendo artículo de opinión de Manuel Castell, publicado en La Vanguardia el pasado 1 de septiembre. Con un repaso a la reciente convención republicana en EE.UU. y unos certeros apuntes sobre la situación económica y social que vivimos, afirma Castell que la destrucción del estado del bienestar nos está conduciendo al asentamiento del estado del malestar. Ve la destrucción del estado del bienestar como algo universal, y hace incidencia en el programa de recortes de los republicanos estadounidenses. 

Me da miedo la universalidad de la que habla el autor del artículo. Por aquello de la globalización y la sociedad de la comunicación, yo la circunscribiría a ciertos países desarrollados, porque seguimos sin dejar tocar bola al Tercer Mundo. 

El malestar, según Castell, ha hecho que afloren nuevos movientos sociales encaminados a la creación de una nueva sociedad. Esto de que quieran cambiar el mundo no lo tengo yo muy claro, más bien veo resignación y cabreo ante la pérdida de status. Ya me gustaría vivir anhelos revolucionarios colectivos, pero el respetable está más por la labor de solventarse primero sus problemas individuales. Es lo que tiene de neutralizador el sistema. Escucho mucho lamento, veo muchos lametones a las propias llagas y pocas reacciones que no sean iluminadas. Tengo la percepción de estar como en el cuadro de Bruegel, ese en el que un ciego conduce a otros ciegos al hoyo.

Con lo que tienen de recurrentes las parábolas e imágenes bíblicas, contrapongo a los ciegos brueguelianos un flamante Saulo, en aquel momento viajante de comercio a comisión, cayéndose del caballo camino de Damasco -la de antes, claro-. Con el batacazo vío la luz. Tal vez los ciegos al caerse, recuperen la vista, se levanten y marquen otro camino venturoso. También podría ser que al recuperar la vista le hagan un corte de mangas a quien les han hecho caer en el hoyo como diciéndoles que te den, ahí te quedas, y a mí ya no me embaucas. Podría ser.

Comentarios

Entradas populares de este blog

OBLIDADA CONCHA ALÓS

Tenia  tretze o catorze anys quan vaig descobrir Concha Alós . Descobrir que no llegir, perquè la lectura va vindre molt més tard. En aquells anys del franquisme accedir a un llibre era tota una odissea, sobretot per a un adolescent lletraferit de família treballadora i sense recursos com jo. A la casa dels meus pares no hi havia llibres. Les biblioteques públiques d'aleshores eren pràcticament inexistents i tenien les prestatgeries plenes d'exemplars vells, porgats i polsosos. Comprar-ne era quasi una quimera degut a la nostra complicada economia familiar, però no gens més complicada que la d'altres milers de famílies. Un llibre es comprava si era totalment necessari per a l'escola i  si no hi havia més remei, la qual cosa suposava més cigrons i menys carn a la taula. Els diners no prestaven per a tot. Ma mare, amb el seu tarannà de solucionari, sempre trobava una manera d'estalviar-se la compra en forma de parent o veí que acabaven prestant-nos aquell ...

EL VENTRE DE NÀPOLS

Qui em coneix sap de la meua fascinació per Nàpols i tot el que estiga relacionat amb aquesta ciutat. El Vesubi, Pompeia, Totó, els  castrati,  Capodimonte, Pulcinella, el Monestir de Santa Chiara, inclús en la versió fox de Jorge Sepúlveda . el funiculì funiculà,  les botigues de  pesepri nadalencs al carrer de Sant Gregori Armeno, les capelletes de carrer dedicades a les ànimes del Purgatori, inclús el Crist  velato de la Capella de Sansevero. Un univers urbà contradictori i anacrònic com la mateixa vida. El temps quotidià eternitzat entre el naixement i el traspàs. Eros i Thànatos a una ciutat vulnerable que s'alça als peus d'un volcà i que tremola amb els moviments dels malucs de Sophia Loren i les maggiorate,  la qual cosa mai no gens banal. Una ciutat italiana, però també valenciana. En definitiva, mediterrània. La ciutat d' Alfons el Magnànim i de Josep de Ribera ,  lo Spagnoletto . Els valencians hem estat ací molts anys, segles. S...

TEORIA GENERAL DE L'OBLIT

Procure estar informat dels premis literaris. Sempre me n'alegre per l'autor o l'autora premiada, encara que de vegades, quan llig l'obra, la decepció s'apropa de mi. Ja sabem que la percepció és lliure i que per a gustos colors, però l'ombra de les expectatives lectores insatisfetes és sempre ampla i molt llarga. I això que servidor elogia l'ombra tant com  Junichiro Tanizaki .  Hi ha premis i premis. El Premi Llibreter mai em defrauda. El Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya té bon ull amb les seues eleccions i això és d'agrair. Quasi sempre aposta  per obres valentes i arriscades com  Germà de gel  d' Alicia Kopf , Estirpe de Marcello Fois,    Ànima de Wajdi Mouawad o   Gegants de gel  de  Joan Benesiu , aquestes dues últimes obres són del catàleg d' Edicions del Periscopi. Com a lectors hem de felicitar-nos pel bon olfacte que té aquesta editorial. Enguany Periscopi ha tornat a guanyar el Premi Llibreter am...