Alguns escriptors llatinoamericans tenen una especial habilitat per a fer literatura de les coses més nímies i elevar-les a la categoria de sancta sanctorum. Agafem un situació aparentment banal i fan que esdevinga transcendental, única, fins convertir allò que és personal i local en la situació més universal sota la capa del cel. La literatura sempre dona un altra dimensió a la vida. Vaja si la dona. Aquestes percepcions lectores em passen sobretot amb alguns escriptors argentins com Julio Cortázar, Rodolfo Fogwill i fins i tot amb els poemes d'Oliverio Girondo. Borges i Bioy Casares són figues d'una altra panera. Encara avui continuen commovent-me Cartas a mamà o alguns paràgrafs de Rayuela per eixa transcendentalitat de la quotidianitat amb la que Cortázar narrava les seues històries. Aquestes sensacions també em passen amb Juan Carlos Onetti -sempre Onetti- i Mario Benedetti. Tots dos uruguaians, però dic jo que alguna cosa els tocarà per qüestions de veïnatge.
Pedro Mairal s'apropa a la quadratura del cercle: un argentí que narra una història quotidiana amb personatges uruguaians. Mairal és una de les veus més interessant de l'actual narrativa argentina. La uruguaya, publicada a L'Argentina el 2016 amb molt d'èxit, és la seua última novel·la, al menys l'última que ens ha arribat a nosaltres. Una novel·la breu, només 140 planes, amb un plantejament senzill: Buenos Aires, una parella en crisi, un viatge a Montevideo per passar diners clandestinament, l'encontre amb una amant uruguaiana i la previsible tornada a Buenos Aires completament escurat sentimental i econòmicament. Tot en vint-i-quatre hores. Un argument banal transgredit en el fons i la forma amb un llenguatge directe i moltes expressions dialectals i referències literàries. Una reflexió sobre la vida, la creació literària, l'amor, a la vegada nova i déjà vu, però amb una resolució sorprenent. Cal llegir fins l'últim paràgraf. Una novel·la que té molts punts de contacte amb el conte Triángulo isósceles, de Benedetti, i els amors d'Horacio Oliveira i la Maga. La crisi dels quaranta, l'oposició entre el convencionalisme i la llibertat. La recerca del sentit de la vida, de la vida en parella i la literatura per acabar fent una critica als plantejaments heteropatriarcals.
"-¿Cómo voy a escribir con mi hijo colgado de mis pelotas, leyendo a diez mil alumnos a la vez, dando clases...? ¿Qué carajo voy a escribir así?
-Escribí sobre eso.
-¿Sobre qué?
-Sobre eso mismo, lo que me estás diciendo, lo que está pasando ahora en este lugar.
- No te hagás el maestro zen."
Per què molts escriptors i escriptores espanyoles quan escriuen de sentiments i parelles en crisi fan novel·les que semblen llibres d'autoajuda? Per què semblen mestres i mestresses zen low cost? Serà l'imaginari? El màrqueting? La por a la diferència? Un mercat lector poc exigent? Com no trobe respostes torne a fer el viatge de Buenos Aires a Montevideo i viceversa amb la companyia de Pedro Mairal.
ressenya
ResponderEliminar