Ideal Room

Les icones són imatges pictòriques de Crist,  Maria, els sants o els àngels. Són representacions sagrades per a venerar i no per a adorar. Els cristians ortodoxos entenen  la veneració com a sinònim d'honrar, d'enaltir, de tenir honor. L' adoració és una altra cosa. Implica tributar culte a déu o a la cosa divinitzada. Les icones, al ser  simples imatges de les personificacions de la divinitat,  de la seua humanitat visible, de la seua carnació i reencarnació, mai hierofania, no són objecte de culte. Només es veneren, mai s'adoren. A les esglésies ortodoxes, per a separar l'espai destinat als fidels de l'espai diví, es col·loca un mur de fusta ple de icones. És l'iconòstasi.  Un mur de gran simbolisme que n omés en determinats moments de la litúrgia els feligressos podem travessar per a passar d'un espai a un altre, de la foscor a la llum, de la terra al cel, si és que hi ha cel. J osep Maria Balbastre utilitza aquest mur d'icones per a co...

Deia Louise Rosenblatt , rellevant professora de literatura a la New York University i poc coneguda al nostre país, que escriure era aprendre. Quan escrivim, explicava la professora nord-americana amiga de Margaret Mead , establim una relació d'intercanvi amb el text que està determinada per una postura estètica. Aquesta postura ens permet utilitzar els nostres sistemes de pensament, el nostre reservori lingüístic i vivencial, no sols per a construir un text significatiu, sinò per a trobar-nos amb les nostres experiències lingüístiques i personals que ens ajudaran a crear noves experiències i nous coneixements. En definitiva, la Rosenblatt ens explicava que el fet d'escriure està intrínsecament lligat a l'aprenentatge, entenent aquest com l'aprenentatge de la vida.  He recordat Rosenblatt al llegir el bellíssim Dillatari del poeta i narrador  Ponç Pons (Menorca, 1956). Literatura del jo, reflexió sobre el pas del temps, mística del paisatge, resistència da...

Vaig tindre coneixement de  L'ordre del dia , d' Éric Vuillard , per la publicitat. Tota una troballa, i que conste que no sóc dels que es deixen seduir fàcilment pel màrqueting literari. Premi Goncourt 2017 , èxit de vendes a França, ressenyes elogioses i diverses edicions al nostre país. He de confessar que també em va atraure la fotografia de la coberta: un senyor elegant, amb pinta de pare estimadíssim. Un retrat de Gustav Krupp , l'empresari alemany de la industria pesada, amic d' Adolf Hitler , fabricant de carros de combat  i peça clau en els programes de rearmament de l'Alemanya nazi. Aquest senyor amb aspecte d'home de bé utilitzava a les seues empreses mà d'obra esclava provinent dels camps de concentració, entre ells Auschwitz. Krupp va ser condemnat com a criminal de guerra a dotze anys de presó pels Tribunals de Nuremberg i va tindre que vendre part de les seues empreses. Però molt prompte tot va quedar en no-res. Al principi de la Guerra ...

[Foto: eldiario.es] Com a milions de ciutadans d'aquest país, visc fent-me preguntes sense trobar cap resposta per molt que ho intente. Unes són  existencials , o crec jo que ho són; altres, la resta i gran majoria, no tant. Últimament em pregunte moltes coses sobre s ituacions indignants, i que conste que no són retòriques. Què més volguera!  Les més habituals solen ser sobre la corrupció política, sobre la quantitat de lladres que ens envolten. Com és possible que  hagen  tants casos de corrupció al nostre país? Com és possible que els lladres s' hagem   embutxacat  tants milers de milions d'euros? Per què no els hem descobert abans? Què hem fet malament? Aquesta situació és el resultat de tants anys de govern amb majories absolutes? Intente ser analític i no trobe respostes. E m preocupa molt que hagen d'eixir casos aïllats de penedits,  venjatius  o col·laboracionistes, com Marcos Benavent , perquè  aflore la  merda. Què func...

Acabo de leer la novela póstuma de Rafael Chirbes . Literatura sin ninguna complacencia, Un golpe directo al estómago. Una historia de querencia, afectos y desafectos;  de supervivencia, del sexo como comunicación y como tabla de salvación. Una historia de soledades y de la imposibilidad del amor envuelta en el humo de cientos de cigarrillos  Gitanes y el hedor anisado del Pastis . Una historia sobre las diferencias sociales y culturales. Una historia de emigración, de supervivientes, de perdedores, de obreros y burgueses. Una grandiosa novela sobre la dignidad del ser humano, alejada de moralidades y con la enfermedad y la muerte como metáforas. ¿Quién había dicho que la lucha de clases ya no tenía vigencia? El lector que diga que no ha encontrado en estas páginas ni   Crematorio  ni  En la orilla  es porque    no ha sabido leer  Paris-Austerlitz  ni las anteriores novelas. Chirbes siempre nos cuenta la misma historia de soledad...

Estic fins als nassos de l'aldarull de les reines magues -les tres magues de gener- orquestrat pels sectors més reaccionaris de la ciutat de València. Comprenc que el PPCV s'ha d'agafar a un clau ardent per a acontentar a certs sectors del seu electorat, però tot és un sense trellat i el soroll ha arribat a nivell nacional, tal vegada per calfar els ànims, sobretot veient com està el panorama polític i com l'esquerra copa el poder al nostre país. Els intolerants i antidemòcrates sempre es comporten de la mateixa manera i aprofiten la religió catòlica mal entesa i els cops al pit per intentar guanyar vots. La dreta sempre se les ha gastat de la mateixa manera al nostre país. Només cal fer una ullada a la nostra història contemporània. Però afortunadamente la societat i la realitat han canviat. Dilluns passat, fent zàping, vaig caure en el programa El Cascabel, emès per 13TV . Mai havia escoltat major nombre de bogeries contra les magues de gener com les que van pr...

Una más del P apa Francisco , Hace unos días durante su homilía matutina en la capilla de la residencia de Santa Marta dejó a los fieles que asistían de auténtica pasta de boniato. El pontífice no se cortó un pelo al afirmar que aquel que va a misa todos los domingos, comulga, da limosnas e, incluso, envía algún que otro chequecito para ayudar a la Iglesia, pero que luego no paga a sus empleados como corresponde, hace pagos en negro para eludir impuestos y no cumple con la seguridad social, "está utilizando a Dios para cubrir la injusticia; y eso es un pecado gravísimo". Y como esta semana se celebró el Miércoles de Ceniza y Doña Cuaresma acabó liquidando a Don Carnal , el Papa   indicó a los presentes que el camino a la Pascua "no consiste en no comer carne los viernes, hacer cualquier cosita, y después hacer crecer el egoísmo, la explotación al prójimo, ignorar a los pobres; no es un buen cristiano aquel que no hace justicia con las personas que dependen de él...