Ideal Room

Procure estar informat dels premis literaris. Sempre me n'alegre per l'autor o l'autora premiada, encara que de vegades, quan llig l'obra, la decepció s'apropa de mi. Ja sabem que la percepció és lliure i que per a gustos colors, però l'ombra de les expectatives lectores insatisfetes és sempre ampla i molt llarga. I això que servidor elogia l'ombra tant com  Junichiro Tanizaki .  Hi ha premis i premis. El Premi Llibreter mai em defrauda. El Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya té bon ull amb les seues eleccions i això és d'agrair. Quasi sempre aposta  per obres valentes i arriscades com  Germà de gel  d' Alicia Kopf , Estirpe de Marcello Fois,    Ànima de Wajdi Mouawad o   Gegants de gel  de  Joan Benesiu , aquestes dues últimes obres són del catàleg d' Edicions del Periscopi. Com a lectors hem de felicitar-nos pel bon olfacte que té aquesta editorial. Enguany Periscopi ha tornat a guanyar el Premi Llibreter am...

Des de fa anys seguisc amb certa regularitat l'obra narrativa de Vicente Molina Foix . Sense trindre'l com autor de capçalera, les seues novel·les sempre m'han interessat per la predisposició al risc literari, per experimentar amb noves fórmules narratives i propostes expressives. A més, Molina Foix domina el llenguatge. Té una prosa clara i lluminosa molt propera a la dels seus paisans Gabriel Miró i Juan Gil-Albert, i açó és d'agrair en aquest temps de la vida en 140 caràcters. Serà el palmerar d'Elx o l'aigua de l'Alacant el que fa que els tres autors siguen uns grans prosistes? Podria ser, no dic que no. M'he preguntat alguna vegada per què Molina Foix no ha comptat amb un major suport lector, tenint com té una qualitat literària reconeguda. No parle de tindre tants lectors o lectores com els d'un best-seller d'argument tòrrid i humit, sinò uns pocs lectors més dels que habitualment té. Evidentment aquesta és una pregunta retòrica que ...

Passa de tant en tant. Agafes un llibre, lliges les primeres pàgines i et quedes captivat. No pots soltar-lo de les mans i quan l'acabes, sents una sana enveja per l'editor. T'haguera agradat tant haver rebut l'original, descobrir l'autor o l'autora, apostar per ell i tindre la satisfacció de publicar-lo. Això em succeeix  de vegades, no moltes, però em passa. Recentment ho he pogut experimentar amb La hija del comunista , opera prima d' Aroa Moreno Durán , Premi Ojo Crítico de RNE a la millor novel·la del 2017 .  Un prestigiós premi que aposta amb bon ull -no podria ser d'una altra manera- per noves veus de l'actual narrativa hispànica. Els últims anys  l'han aconseguit  Alicia Kopf , Jon Bilbao , Alberto Olmos , Isaac Rosa , Albert Sánchez Piñol o Marta Sanz , totes veus renovadores molt interessants. Publicada per l'editorial Caballo de Troya , segell de Penguin Random House Grupo Editorial ,  La hija del comunista  conta la comm...

Es poden donar voltes i revoltes per arribar al mateix punt. Podem negar i renegar -que no és el mateix-  per arribar a una afirmació perquè, com bé sabeu, negar el que s’ha negat és una manera d'afirmar. Servidor, arribat aquest punt, es queda amb Joan Fuster amb allò de reivindicar sempre el dret a canviar d'opinió, perquè és el primer que neguen els enemics.  Afirmar negant la negació és el que m'ha passat  amb la lectura d' Elogio del Bistrot , un petit opuscle de Marc Augé , entre el dietari, la reflexió acadèmica o el simple quadernet de butxaca inequívocament francès . Très français , comme il faut .  Très parisien ., Fa igual. El principi de la cultura és que no hi ha límits, que els éssers humans tenim la capacitat per a relacionar-nos amb el coneixement, les sensacions, les idees i les propostes que han generat els altres éssers humans. Fa uns anys Marc Augé va capgirat certes concepcions de l’antropologia social a l’encunyar el concepte non-lie...

El primer llibre que vaig llegir d' Andrés Barba va ser Agosto, Octubre . No recorde com va caure en les meues mans ni qui me'l va recomanar, si és que algú ho va fer. Em va inquietar aquest retrat d'infantessa tan agosarat, cosí germà d'altres novel·les de formació com  L'isola d'Arturo , d' Elsa Morante, Les verges suïcides , de Jeffrey Eugenides , i fins i tot Els peixos no tanquen els ulls , d' Erri De Luca. Aquesta lectura em va portar a altres llibres de Barba com La hermana de Katia , Las manos pequeñas o l'assaig La ceremonia del porno , escrit a quatre mans amb Javier Montes , un altre autor que no cal perdre de vista. Barba és una de les veus més sòlides i prometedores de l'actual narrativa espanyola. Un tot terreny que ha  conreat amb solvència poesia, novel·la, literatura infantil i juvenil, assaig i traducció. Ara, amb República Luminosa , Premi Herralde de Novel·la 2017, torna a visitar la infantessa des d'una vessant per...

El passat colonial espanyol està prou silenciat en els llibres d'història. Fins el moment, no comptem amb una bibliografia destacable, no al menys com ens agradaria. De les antigues colònies, Cuba i Filipines són les que més han acaparat l'atenció dels investigadors, especialment la primera, seguida per la curiositat sobre els indrets del nord d’Àfrica durant la guerra del Marroc. Malauradament les colònies espanyoles del Golf de Guinea sempre han despertat poc d'interès, una qüestió incomprensible. Guinea Equatorial va aconseguir la independència el   1968, al mes d'octubre farà cinquanta anys.  Però quasi sempre, per no dir sempre, on no arriba la investigació històrica, arriba la literatura per omplir les llacunes. En els últims anys hem vist aparèixer alguns best-sellers  com  El tiempo entre costuras , de  Maria Dueñas , o  Palmeras en la nieve , de  Luz Gabás , aquesta última ambientada a Guinea,  que han posat el focus sobre el no...

Les icones són imatges pictòriques de Crist,  Maria, els sants o els àngels. Són representacions sagrades per a venerar i no per a adorar. Els cristians ortodoxos entenen  la veneració com a sinònim d'honrar, d'enaltir, de tenir honor. L' adoració és una altra cosa. Implica tributar culte a déu o a la cosa divinitzada. Les icones, al ser  simples imatges de les personificacions de la divinitat,  de la seua humanitat visible, de la seua carnació i reencarnació, mai hierofania, no són objecte de culte. Només es veneren, mai s'adoren. A les esglésies ortodoxes, per a separar l'espai destinat als fidels de l'espai diví, es col·loca un mur de fusta ple de icones. És l'iconòstasi.  Un mur de gran simbolisme que n omés en determinats moments de la litúrgia els feligressos podem travessar per a passar d'un espai a un altre, de la foscor a la llum, de la terra al cel, si és que hi ha cel. J osep Maria Balbastre utilitza aquest mur d'icones per a co...