Ideal Room

Raül Garrigasait  (Solsona, 1979), amb la seua primera novel·la Els estranys ,  ha guanyat el Premi Llibreter 2017 i el Premi Òmnium a la millor novel·la en llengua catalana 2018 . Un bon començament. Això és arribar i moldre, mai millor dit. Encara que no siga en la ficció pròpiament dita, Garrigasait no és nou a la plaça de les lletres catalanes. Traductor de grec i alemany -ha traduït Nietzsche , Plató , Rilke ,  Goethe , Bauman i Papadiamandis , entre altres-, és editor de la Col·lecció de Clàssics Grecs i Llatins de la Fundació Bernat Metge i autor d' El gos cosmopolita i dos espècimens més, un híbrid entre l'assaig i la ficció en forma de relat de viatges en el qual reflexiona sobre el nostre temps. Amb influències de Joan Perucho i Valle-Inclán , Els estranys és una novel·la amb diferents registres i nivells de lectura. Un joc metaliterari  farcit de personatges carnestolencs i esperpèntics que barreja passat i present. L'argument és senzill: el na...

En 2009 vaig visitar al Museu del Prado la gran exposició retrospectiva sobre Francis Bacon , organitzada conjuntament amb la Tate Britain i el Metropolitan Museum of Art de Nova York, amb motiu del centenari del seu naixement. Una exposició excepcional amb quasi un centenar d'obres que em va permetre endinsar-me en el particular món d'aquest artista com mai no havia pogut fer fins aquell moment. Les obres de Bacon traspassen la figuració i l'abstracció. No són narratives, no composen cap relat, per tant no van a l'intel·lecte, sinó directament al cos, al sistema nerviós, als budells, al fetge. Davant d'aquella intensitat de carn i sang expandida, vessada, de cossos sense òrgans, de crits, de violència que ens afecta en la sensació, som objecte i subjecte a la vegada. Som els sentits des-regulats. Som la nostra sensació en primera persona, mai els receptors de les sensacions viscudes i transmeses per l'artista. Les obres baconianes són el retorn a un e...

Alguns escriptors llatinoamericans tenen una especial habilitat per a fer literatura de les coses més nímies i elevar-les a la categoria de sancta sanctorum . Agafem un situació aparentment banal i fan que esdevinga transcendental, única, fins convertir allò que és personal i local en la situació més universal sota la capa del cel. La literatura sempre dona un altra dimensió a la vida. Vaja si la dona. Aquestes percepcions lectores em passen sobretot amb alguns escriptors argentins com Julio Cortázar ,  Rodolfo Fogwill i fins i tot amb els poemes d' Oliverio Girondo .  Borges i Bioy Casares són figues d'una altra panera. Encara avui continuen commovent-me Cartas a mamà o alguns paràgrafs de Rayuela per eixa transcendentalitat de la quotidianitat amb la que Cortázar narrava les seues històries. Aquestes sensacions també em passen amb Juan Carlos Onetti  -sempre Onetti- i  Mario Benedetti.   Tots dos uruguaians, però dic jo que alguna cosa els tocarà pe...

Procure estar informat dels premis literaris. Sempre me n'alegre per l'autor o l'autora premiada, encara que de vegades, quan llig l'obra, la decepció s'apropa de mi. Ja sabem que la percepció és lliure i que per a gustos colors, però l'ombra de les expectatives lectores insatisfetes és sempre ampla i molt llarga. I això que servidor elogia l'ombra tant com  Junichiro Tanizaki .  Hi ha premis i premis. El Premi Llibreter mai em defrauda. El Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya té bon ull amb les seues eleccions i això és d'agrair. Quasi sempre aposta  per obres valentes i arriscades com  Germà de gel  d' Alicia Kopf , Estirpe de Marcello Fois,    Ànima de Wajdi Mouawad o   Gegants de gel  de  Joan Benesiu , aquestes dues últimes obres són del catàleg d' Edicions del Periscopi. Com a lectors hem de felicitar-nos pel bon olfacte que té aquesta editorial. Enguany Periscopi ha tornat a guanyar el Premi Llibreter am...

Des de fa anys seguisc amb certa regularitat l'obra narrativa de Vicente Molina Foix . Sense trindre'l com autor de capçalera, les seues novel·les sempre m'han interessat per la predisposició al risc literari, per experimentar amb noves fórmules narratives i propostes expressives. A més, Molina Foix domina el llenguatge. Té una prosa clara i lluminosa molt propera a la dels seus paisans Gabriel Miró i Juan Gil-Albert, i açó és d'agrair en aquest temps de la vida en 140 caràcters. Serà el palmerar d'Elx o l'aigua de l'Alacant el que fa que els tres autors siguen uns grans prosistes? Podria ser, no dic que no. M'he preguntat alguna vegada per què Molina Foix no ha comptat amb un major suport lector, tenint com té una qualitat literària reconeguda. No parle de tindre tants lectors o lectores com els d'un best-seller d'argument tòrrid i humit, sinò uns pocs lectors més dels que habitualment té. Evidentment aquesta és una pregunta retòrica que ...

Passa de tant en tant. Agafes un llibre, lliges les primeres pàgines i et quedes captivat. No pots soltar-lo de les mans i quan l'acabes, sents una sana enveja per l'editor. T'haguera agradat tant haver rebut l'original, descobrir l'autor o l'autora, apostar per ell i tindre la satisfacció de publicar-lo. Això em succeeix  de vegades, no moltes, però em passa. Recentment ho he pogut experimentar amb La hija del comunista , opera prima d' Aroa Moreno Durán , Premi Ojo Crítico de RNE a la millor novel·la del 2017 .  Un prestigiós premi que aposta amb bon ull -no podria ser d'una altra manera- per noves veus de l'actual narrativa hispànica. Els últims anys  l'han aconseguit  Alicia Kopf , Jon Bilbao , Alberto Olmos , Isaac Rosa , Albert Sánchez Piñol o Marta Sanz , totes veus renovadores molt interessants. Publicada per l'editorial Caballo de Troya , segell de Penguin Random House Grupo Editorial ,  La hija del comunista  conta la comm...

Es poden donar voltes i revoltes per arribar al mateix punt. Podem negar i renegar -que no és el mateix-  per arribar a una afirmació perquè, com bé sabeu, negar el que s’ha negat és una manera d'afirmar. Servidor, arribat aquest punt, es queda amb Joan Fuster amb allò de reivindicar sempre el dret a canviar d'opinió, perquè és el primer que neguen els enemics.  Afirmar negant la negació és el que m'ha passat  amb la lectura d' Elogio del Bistrot , un petit opuscle de Marc Augé , entre el dietari, la reflexió acadèmica o el simple quadernet de butxaca inequívocament francès . Très français , comme il faut .  Très parisien ., Fa igual. El principi de la cultura és que no hi ha límits, que els éssers humans tenim la capacitat per a relacionar-nos amb el coneixement, les sensacions, les idees i les propostes que han generat els altres éssers humans. Fa uns anys Marc Augé va capgirat certes concepcions de l’antropologia social a l’encunyar el concepte non-lie...